I, a la nit, surten els valents

Una indisposició del meu moix més petit em va portar dissabte, a tocar de les onze de la nit, a visitar la Clínica Felina, situada molt a prop de l’avinguda del Paral·lel de Barcelona. La impossibilitat de tornar a casa amb el mateix transport utilitzat a l’anada, el metro, em va fer caminar des del Paral·lel fins a la plaça de la Universitat per accedir a l’autobús nocturn que em deixava a la vora del meu domicili. I va ser en aquest trajecte quan se’m va revelar la fotografia de la ciutat malalta de nit. Aquell mateix matí havia descobert que per preocupació, por o obediència, molts ciutadans havien decidit seguir les noves mesures del govern que pretenen frenar els rebrots de la pandèmia. La majoria amb els qui em vaig creuar –que van sortir per necessitat o no, ves a saber– portaven la mascareta tal com s’ha de dur i guardaven distància de seguretat. Els cafès, bars i restaurants complien amb l’aforament i les distàncies entre taules a les terrasses. Vaig pensar que la ciutadania responia a una nova emergència sanitària amb seny, un tret que destaquem com a diferencial dels catalans. Ves per on, al vespre, res d’això sortia a la fotografia. En el meu trajecte, vaig trobar més d’un bar ple a vessar, amb poques o cap mascareta que tapés boques i nassos; grups de joves que ratllaven –per baix o per dalt– la trentena fent-se abraçades, petonejant-se, sense mascaretes; altres de més joves fent gresca ben juntets a la ronda de la Universitat i a la mateixa plaça. I de cop i volta ho vaig veure clar: els valents volten de nit. Inconscients, irresponsables i insolidaris, però valents, segurs que la Covid-19 no els atraparà i si ho fa serà una condecoració més en els excessos nocturns en dies d’emergència sanitària. Vaig decidir que el taxi era la millor opció per a una poruga com jo.