“La humanitat ha progressat perquè hi ha gent que ha desobeït”

Ara bé. Va ser com si m’haguessin passat dos camions per sobre. Em va deixar seqüeles als dos pulmons inicialment. Psicològicament també és dur, i quan van declarar l’estat d’alarma ja estava ingressada. No em podia moure, no podia respirar... Aquells dies dels pics, amb els hospitals en el seu pitjor moment... Ingressada quinze dies i quinze més sense veure ningú. Qualsevol mort t’afecta més i tenia la mania que havia contaminat algú, com ara la Txell Bonet, perquè havia sopat amb ella feia poc. Vaig trucar a molta gent i no tinc constància que hagi encomanat a ningú. Em van dir que ho havia agafat molts dies abans. Tinc la tranquil·litat que tinc els anticossos i no transmeto a ningú, però igualment em poso la mascareta perquè no puc anar pel carrer explicant-ho a tothom.

Al començament ningú sabia res i n’han après molt. Hi havia un desconeixement general i ningú s’imaginava que la cosa fos tan greu. S’ha d’agrair als sanitaris, metges, infermeres i personal de neteja dels hospitals... però ara ens trobem amb els rebrots. Fa reflexionar, perquè els humans ens creiem que som el súmmum, i després passa això. La vida ens ha canviat i jo sóc una persona molt sociable que necessita veure i abraçar la gent. I els pares tenen por per l’inici de les escoles però han de començar, fa por que la gent es quedi més sola, sap greu per la gent gran que es cuidava i aquella generació que havien aconseguit les llibertats perquè ja hem vist que el tema de les residències ha sigut terrible. També els enterraments sense poder-hi anar... Si, hi ha gent que diu que hem tret molts valors, pensarem més, sí, però hi coses que no tenen arreglo, perquè 13.000 morts...

No, sense fer res no m’hi veig, perquè la defensa dels drets humans forma part de la meva vida, que té a veure amb la política i l’activitat que he fet.

Als drets de la dona m’hi he dedicat molt. M’havia preparat per al dret de família perquè bàsicament era el dret de la dona, però durant molt temps vaig fer penal.

Des que estudiava dret, tot i que amb la dictadura aquí no existia. M’hi vaig conscienciar en sortir de la facultat i en portar els primers presos polítics quan vaig veure la tortura de prop i la pena de mort. Si soc radical en algun tema és en aquest, a més del dels drets dels animals. Mai vaig entrar en política per la política, sinó pels drets humans i partint d’aquests, encara hi havia drets més conculcats, com ara el de les dones, dels homosexuals i de tots els éssers vius, als quals també m’he dedicat molt. Soc d’una generació que hem lluitat i patit, però hem tingut el privilegi de passar d’una dictadura a una democràcia, que després hem vist que no és la que somiàvem.

Tota la lluita que vam tenir els antifranquistes primer amb l’indult l’any 1976 i després l’amnistia del 1977, quan van sortir tots els presos que no havien delinquit, ara veig que s’ho han apropiat i se l’han aplicat ells. Avui [2 de setembre per al lector] Felipe González i altres han fet una carta perquè no deixin interrogar Rodolfo Martín Villa. Amb els delictes contra la humanitat no hi caben amnisties. Hi ha hagut un retrocés. El primer dia que vaig anar a veure en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez com a advocada a Soto del Real, el novembre del 2017, pensava què coi hi feia allà, quaranta i escaig anys després, anant a veure presos polítics. No m’ho podia creure, ni que tres anys després encara estiguin a la presó.

Òmnium fa la campanya de l’amnistia, amb la qual estic d’acord, però ho veig difícil. Canvia molt l’indult de l’amnistia, ja que el primer el dona el govern i l’altre s’ha d’aprovar per via parlamentària. Un és del poder executiu i l’altre, del legislatiu. L’amnistia seria el que tocaria, que vol dir oblidar, però és més difícil per l’actitud del Partit Socialista. Si tots els partits de la moció de censura, amb els gallecs i els bascos, Podem i els socialistes ho votessin, potser no seria tan impossible. I que ho vegi difícil no vol dir que no es demani, perquè, com deia Mandela, el que sembla impossible acaba sent possible. Però com que pot anar per llarg, interessa la llibertat immediata. No em puc creure tant de temps i aquest esperit de venjança.

Un dret penitenciari que el tenen tots els presos i està recollit a la llei espanyola. És horrorós. Estan més de 20 hores a la cel·la per la Covid-19, i humanament és terrible veure com et passa quan estàs al tercer grau i ja pots sortir. De fet el tercer grau l’haurien d’haver demanat abans. Ens trobem amb les contradiccions dels permisos penitenciaris i que representa que t’estan rehabilitant i et fan un rentat de cervell. Però què coi s’han de rehabilitar si en una democràcia no hi poden haver presos polítics? En el franquisme tampoc admetien que hi havia presos polítics, però estàvem en una dictadura, però en un règim democràtic... Han matat, han robat, han violat? És com voler rehabilitar objectors de consciència, o els gais, com diuen als països dictatorials. I espera a veure què farà el Suprem. Tothom diu que els ho traurà tot, però encara que confio que dissimularà, no els deixarà res del que tenien. I de què ha servit posar la Dolores Delgado de fiscal? Per a Pedro Sánchez els presos són com una pedra a la sabata.

Confiança en els tribunals europeus, perquè aquesta última sentència del conseller Lluís Puig dona moltes esperances.

Sí, però cada sentència ens ajuda més perquè el suplicatori, que els donen tots, ara no és tan evident que el donin, i el president del Parlament Europeu ha canviat i no és fatxa com l’anterior. De moment les resolucions dels tribunals europeus han anat gairebé totes bé. És trist que hagis d’esperar els tribunals de fora, però el Tribunal Europeu de Drets Humans sempre ha fet bastant bones sentències. A l’última sentència del conseller Puig diuen que el Suprem no era el competent, ja que un tema fonamental de drets humans ha de ser el jutge predeterminat per llei i no el que escullen per demanar l’extradició. El ridícul que estan fent sembla el 2 a 8 del Barça contra el Bayern.

No els importa gens. El jutge Llarena està fent un ridícul darrere l’altre perquè ha fet no sé quantes ordres després que primer ho fes Carmen Lamela. No s’han pronunciat pel fons de la qüestió, però els temes processals són molt importants i et serveix per guanyar casos. Obviar un tràmit pot costar la nul·litat de tot el procés. I una altra cosa és viure en un país en què quan vols reclamar uns drets et trobes que la justícia no funciona, no només per culpa dels jutges, sinó per manca de pressupost i recursos.Fixa’t que a tots els estatuts el que més han retallat és la part de la justícia i en el darrer es creava un Consell de Justícia de Catalunya. Es veu que la justícia s’ha de fer només a Madrid l’he vist empitjorar molt els últims anys Quina democràcia pot ser plena si els ciutadans reclamen els drets que se’ls reconeix en altres lleis i triguen tres anys a tenir-ho. Sí, et serveix perquè et donin la raó com a l’Otegi, però ho han fet quan va complir sis anys de presó.A alguns estaments polítics ja els va bé perquè creuen que la justícia no els ha de controlar. I els controladors han de ser objectius, i aquí això és desmoralitzant.

Ell va reconèixer desobediència i si l’hagués defensat jo ho hauria fet diferent, però és igual. Aquella desobediència és motiu de condemna o no? A vegades pots desobeir per una justa causa i les lleis injustes no s’han d’obeir. La humanitat ha progressat al llarg dels segles perquè hi ha gent que ha desobeït: Mandela, Ghandi, les dones per aconseguir el dret a vot, Jesucrist pels creients... El món avança per la gent que planta cara. I la desobediència del president en un tribunal de drets humans és motiu perquè deixi de ser president d’un govern? Per haver posat una pancarta amb un llaç groc demanant llibertat? Però crec que l’inhabilitaran perquè en tenen ganes, però hi ha escapatòries per continuar.

El nostre vicepresident va dir que si es treu el president no n’hi haurà. El que es diu que el vicepresident farà de president no existeix a l’Estatut, no en parla. Després el president pot nomenar el seu govern com vulgui, amb un conseller en cap o sense, i és evident que pot agafar les seves funcions un temps, però no totes. L’Estatut acaba dient al punt 4 i article 63 que el president acaba sent escollit pel Parlament, tot i que l’article 67 diu que acaba sent nomenat pel rei, que de fet només firma. La llei no determina que el supleixi el vicepresident, i això pot allargar el tema. Dependrà de què interessi, i a qui, i de si es posen d’acord d’una vegada uns i altres, que no estaria malament. Jo estic amb en Puigdemont sense tenir-hi una amistat personal, i estic molt convençuda de JxCat.

Sí. A mi em fa molt mal aquestes divisions i també això que passa amb el PDeCAT, i no en faré cap comentari.

No he estat mai militant de Convergència ni del PDeCAT, però ho veig horrorós. Conec personalment molts d’ells i no entenc com es pot anar als tribunals per un acte administratiu. A tribunals en els quals no creuen. Però sempre dic que en el problemes dels altres, i si no els conec prou i no hi ha maltractament, millor no intervenir-hi. A mi m’agraden coses com el pacte de Girona.

Exacte. Fa mig any si m’ho haguessis preguntat t’hauria dit que no ho farien i que s’arreglaria. Però vaja, ja em sap greu en general el que passa en l’independentisme, però no hi dono importància perquè confio en la gent. Ens hem manifestat, hem fet coses històriques com l’1-O, hem votat el 9-N, i faria una crida perquè hi haguessin plantejaments comuns entre Esquerra i JxCat i es deixin de demandes per coses com el nom. Confio que els esdeveniments ens portin a situacions d’unitat, perquè és l’única manera que podrem tirar endavant la llibertat d’aquest país.

Estem en un moment dolent i la Covid-19 no ha ajudat gens. La nit és molt llarga però es fa de dia sempre, i l’hivern és molt dur, però sempre ve la primavera. Som un país que fa 300 i escaig anys estava previst que desaparegués amb el Decret de Nova Planta del 1716, que en l’article novè ja preveia que el català no es parlés. Han desaparegut la tira de nacions a Europa i nosaltres aquí estem. I les discussions a vegades tenen un sentit positiu, però no podem amagar que no és un moment bo.

No a primera línia, però m’hi veig si no se m’endú una d’aquestes malalties que he anat passant. A l’hospital sempre he dit que jo vull veure la independència, i mentre estigui hàbil seguiré lluitant pels drets humans, de totes els éssers vius, la llibertat del meu país i per les injustícies que hi ha al món, moltes oblidades.

No estem en moments bons, si ni el Barça està bé. En aquest país quan el Barça va malament tot va malament. Sort que el Messi no marxa.