Quinze anys de .cat

La victòria del 15 de setembre del 2005 de la candidatura del domini .cat ha proporcionat els quinze anys més reeixits de la llengua catalana a escala internacional gràcies a la globalització d’internet. El triomf col·lectiu de la comunitat lingüística i cultural catalana a la xarxa s’ha anat convertint, al llarg dels últims anys, en una fita no prou reivindicada que coincideix amb la pèrdua d’autoestima que s’està instal·lant en sectors dirigents, intel·lectuals i activistes de Catalunya. El país ha passat d’inflar el pit per una conquesta envejada per altres nacions sense estat europees, que ja brindarien per disposar dels 108.448 dominis registrats del .cat, a caure en una mena de desconcert sobre la utilitat de la matrícula catalana a internet per la irrupció de xarxes socials i aplicacions mòbils alienes a la web i pel complex sobre la falta de continguts audiovisuals en la nostra llengua en els monstres d’internet i les plataformes digitals.

Ara que els catalanoparlants havíem demostrat que guanyar era possible i que un ús potent, transversal i intel·ligent de la web era la via per salvar la llengua i unir el diccionari amb un passaport digital propi, ara que fa quinze anys d’aquella fita espectacular de l’obtenció del .cat, es produeixen fets preocupants que podrien contribuir a devaluar la conquesta catalana a la xarxa. Inexplicablement, lluny d’aprofitar el .cat com a pal de paller a partir del qual continuar bastint una comunitat lingüística i cultural dinàmica i emprenedora a internet que superi límits administratius autonòmics i estatals i que eludeixi conflictes polítics del món analògic, el relat sobre la presència catalana a l’esfera digital es veu enterbolit pel pessimisme i el caos que prolifera en determinades xarxes socials absolutament viciades per la discussió política i partidista.

Si fa quinze anys internet era conversa, llibertat i transparència, espai per a la discussió enriquidora i l’esperit col·laboratiu més sa, avui estem situats en un terreny enfangat fruit de la proliferació d’eines que han anat restant protagonisme a la web i, de retruc, que obliguen el domini .cat a repensar-se mirant al futur. La tendència generalitzada a la baixa dels dominis d’internet no té, en el cas català, el mateix patró de comportament, de tal manera que la lenta caiguda dels registres d’adreces d’internet (URL) no es produeix entre els usuaris de parla catalana. Això, però, no només no és una invitació al conformisme per a la Fundació .cat, que gestiona aquest domini i també el .bcn –amb 5.750 registres–, sinó un estímul per ampliar l’oferta de serveis més enllà de les URL de webs.

Quan fa quinze anys un grup d’activistes i internautes capitanejats per personalitats de la xarxa com Amadeu Abril i Manel Sanromà, així com l’advocat Jordi Alvinyà, van saber reconduir el fracàs de la campanya pel domini territorial .ct –reservat als estats– i enfocar-ho al primer domini lingüístic i cultural de tres lletres del món –el .cat, després de superar les reticències de l’Icann perquè cat vol dir ‘gat’ en anglès–, amb el suport i la complicitat d’un dels pares d’internet com Vinton Cerf, l’esfera digital girava a l’entorn de la web i dels blogs. Unes eines que generacions joves d’usuaris addictes a xarxes com Twitter, TikTok, YouTube i Instagram no tenen avui la percepció que siguin necessàries ni imprescindibles, i encara menys que les URL d’aquestes pàgines contribueixin a ampliar la presència catalana al món i a internacionalitzar aquesta comunitat pionera i innovadora.

La Fundació .cat treballa perquè, més enllà de Catalunya, el domini sigui assumit al conjunt de territoris de parla catalana, i que la presència de catalanoparlants arreu del món s’aixoplugui sota aquesta matrícula pròpia. Una tasca que, en el context polític tens dels últims anys, ha merescut un accent especial en el tarannà independent i no governamental del domini i de la fundació que el gestiona, privada i sense ànim de lucre. No obstant això, el tancament de dinou pàgines web de contingut relacionat amb l’1-O va dur la Fundació .cat a defensar judicialment els drets i llibertats en l’àmbit digital, per evitar abusos policials i judicials que vulneraven els paràmetres democràtics del nostre entorn europeu i per garantir la seguretat jurídica dels propietaris dels dominis.

De la mateixa manera que el 15 de setembre del 2005 la Corporació d’Internet per a l’Assignació de Noms i Números (Icann, d’acord amb la sigla en anglès) aprovava una candidatura presentada per 90 entitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, amb el suport de 68.000 signatures de ciutadans dels territoris de parla catalana, i la subtil complicitat del govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i del seu ministre d’Indústria, José Montilla, ara la fita és encara més complicada: seduir i conquerir empreses d’arreu del món perquè introdueixin el català a les seves plataformes i tractin una comunitat de més d’onze milions de catalanoparlants com un potencial mercat atractiu al marge de divisions administratives autonòmiques o estatals i en una lògica global que esdevé oportunitat si se supera el pensament depriment sobre la fi de la llengua catalana per culpa d’aquests monstres digitals allunyats de Barcelona o Madrid.