Què dius, què fas, d'on véns, on vas?

Per desgreixar una mica (encara que la crisi es fa sentir) d'acomiadaments, reconversions, deslocalitzacions, requalificacions i desqualificacions, eros, eres i altres reglaments i reformes inútils; per desconnectar també de Millets i Montulls, de Pretòries i Palaus, de mitges virtuts i de barruts declarats, i, en fi, per esbargir-me una mica de cementiris nuclears, d'invasions eòliques a la Terra Alta i gasistes davant del Delta, d'agonies hidrològiques ebrenques i de tot el rosari d'inclemències que patim, m'he proposat acostar-me, un cop més, al bell parlar del poble, al qual paro l'orella contínuament i que diria que, com a mínim, no enganya gaire.

Resulta que a Horta de Sant Joan (Horta mon amour), on darrerament he parat tendal, quan et veuen més sovint del compte (vull dir, quan no ets turista accidental), la forma d'aproximació que tenen alguns paisans –l'entregent, que en deia Josep Pla– és formular, a manera de salutació, una sèrie de preguntes breus, incisives, a vegades dramàtiques, però sempre amb el benentès que són a fi de bé.

La curiositat d'aquests pobles (ara tot això també ha canviat molt) sol ser vasta, talment com els seus horitzons geològics retallats sota el cel. D'aquesta manera, quan comencen a veure que ets un de capital que no galleja de res i, sorprenentment, els escoltes amb devoció per tal d'aprendre alguna cosa del català raçat que només ells parlen, llavors es produeix aquell diàleg franc, aquest entregent de popularisme i catalanitat compartida, per més que un no sigui nat al poble.

I així es van teixint les relacions humanes, arrelades, però per damunt de localitzacions geogràfiques, lingüístiques, d'edat, d'ofici o de condició social. I així mateix és quan arriba un moment –pels carrers o al cafè– que et pregunten, en un primer estadi d'aproximació: «Ja has morzat?», «ja has dinat?», «ja has sopat?» Tot al seu moment, naturalment. Ningú no m'ho havia preguntat mai amb tanta gràcia, ni amb tanta naturalitat discursiva. Per mi, és altament estimulant.

En una segona fase de la coneixença –superada la primera, quan ja veuen que sempre que pregunten pels àpats els dic que no–, passen a un altre tipus de preguntes, més personals com si diguéssim, que són les que reprodueixo en el titular. També, aquí, n'hi hauria per fer un tractat de sociologia i, amb tota seguretat, de psicologia. Em sembla que no cal que arribi a tant; simplement, constatar que quan els meus amics del bar Grau –en Primitivo, Batiste lo Canyisser, Jordi del Tabac, els Magall, Torrero o Zepo, l'Antiquari– em pregunten per algunes, o totes, les qüestions referides, en realitat el que crec que fan és dir-me que tot això m'ho hauria de preguntar jo mateix.

Preguntes essencials, que la filosofia s'ha fet des dels temps que es filosofava sota la parra. És magnífic: quan els escolto en animada rotllana cafetera, després d'haver-se empassat tots els diaris (més n'hi hagués!), és quan aquests homes despleguen la dialèctica més esmolada, una mena de materialisme dialèctic rural (d'abans de Marx, naturalment), entre la constatació històrica de la realitat i el que la realitat actual els fa constatar.

Quan devora el migdia constaten (valgui tanta redundància) que, per al dia en curs, ja han pentinat la realitat en tots els seus àmbits i tendències, és quan es diuen: mo n'anem a fer lo dinar. I, essent d'horaris tan monàstics i europeus, els deu costar entendre que un dini sempre a deshora.