Cooperació útil per a les dues bandes

El 1994 a Torroella de Montgrí, va néixer la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme, que, des d’un primer moment, ha marcat un camí propi. La cooperació gironina es podria definir amb una frase de Porfirio Díaz: “Pobre Mèxic, tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units”, adaptada com a “pobra Girona, tan lluny del poder institucional i tan a prop de Barcelona”, cosa que ha fet que hagi patit un centralisme silenciat, complicacions per accedir als mitjans de comunicació, l’oblit de les institucions nacionals i un cert intent d’absorció per part de determinades organitzacions que tenen la seu central a la capital del país. Malgrat tot, el sector solidari gironí ha apostat per la lluita per la pau i la cooperació amb l’Amèrica Llatina, per donar acollida i resposta a les demandes sorgides d’una nova immigració que ha canviat els usos i costums del país i fins i tot els paisatges urbans. Experiències com ara la de l’escola Samba Kubally, l’enviament de brigades a l’Amèrica Central, el codesenvolupament i la difusió de l’Agenda Llatinoamericana han estat accions pioneres que han fet seves les més de seixanta entitats que continuen treballant per l’educació, el gènere, el foment de la pau, la sanitat, els drets humans o l’acollida dels immigrants i refugiats, ja sigui a Nicaragua, al Senegal, a Colòmbia, a Tailàndia... o a Catalunya.

Totes tenen una particularitat: són entitats petites o mitjanes en què els voluntaris juguen un paper clau. O guanyen hores al lleure o se’n treuen algunes de son per analitzar, actuar sobre el terreny i donar respostes a situacions complicades. La coneixença de les persones, de les comunitats i dels ressorts del poder estatal han fet que quan la crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha tornat a planar sobre la que, per a alguns responsables polítics, es considera una matèria prescindible, els agents de la cooperació a Girona hagin fet una anàlisi en què, sense renunciar a la pròpia independència, reconeixen també que han de treballar conjuntament amb les altres entitats catalanes que es dediquen a aquest camp. Cal una proposta consensuada que ajudi a superar desconfiances i suspicàcies derivades d’actituds centralistes o localistes i serveixi per fer de la solidaritat, la cooperació i l’educació per al desenvolupament, tres potes fonamentals de l’acció exterior catalana.

Cal que les diferents organitzacions sàpiguen identificar les pròpies potencialitats i les pròpies febleses i, des d’un pla d’igualtat, hi hagi un diàleg sense apriorismes, que ajudi a plantejar propostes sòlides i superar la imatge que en determinats cercles les presenten com a cumbaiàs i s’aposti per una acció conjunta que ajudi a repensar quin és el seu paper en l’actual societat. Cal reobrir debats i implicar des dels joves als nous catalans. Que siguin ells els qui ens preguntin les causes del repunt del racisme, l’exclusió i la xenofòbia, o ens expliquin com es viu el xoc cultural entre comunitats. Això només es pot aconseguir quan la cooperació es útil per a les dues bandes. S’han de superar paraules com ara integració i assimilació, parlar de reciprocitats culturals i entendre que totes les comunitats poden aportar respostes que ajudin a la convivència.