DOMINGO GRANEL
Voluntari de la Fundació Pare Manel
“El pare Manel era un home per seguir-lo i aprendre d’ell”
Si el pare Manel –Manel Pousa– fos Jesús de Natzaret, en Domingo Granel seria el seu primer apòstol en aquesta terra. En aquestes pàgines, en Mingo relata un seguit de petites grans vivències del seu gran amic traspassat fa poc, fets que descriuen a la perfecció l’ànima i la manera de fer d’en Manel. La que segueix no és una entrevista, són apunts per a un evangeli de petits miracles de vida quotidiana.
Em sap greu, però l’he citat a vostè per parlar de la vida d’una altra persona...
No passa res en absolut. Jo al Manel me l’aprecio molt!
Si hagués d’explicar com era el pare Manel a algú que no en sap res, com ho faria?
Era un home carismàtic, diferent del que hi ha ara. Capellà, religiós que creia en un Déu universal, creia en totes les religions. Era un home per seguir-lo i aprendre d’ell. No feia ostentació de res del que feia i t’adonaves d’allò que havia fet per una altra persona que t’ho explicava.
I què li han explicat d’ell?
Una vegada estava amb un home que li havia anat a demanar cèntims, i ell li va dir: “No tinc res, no en tinc, de diners, ara, què vols tu? Però mira, aquest bitllet de 20 euros que hi ha a terra et deu haver caigut a tu, perquè a mi no, perquè jo no tinc ni un duro.” I evidentment era seu i l’havia tirat a terra, i l’altre va dir: “Ah”... I ell el va convidar a ajupir-se: “Agafa’ls.” I l’altre això va fer.
Aquesta història és com un petit miracle de la quotidianitat. Ell sempre actuava d’aquesta manera?
En Manel practicava una església de carrer. Ell no volia que li donessin les gràcies pel que feia. Actuava d’aquesta manera perquè considerava que era el més correcte i punt. A aquell home del bitllet li va dir: “A mi no em donis les gràcies perquè no te l’he donat jo, el bitllet. Si no el vols, m’ajupo jo, l’agafo i ens n’anem a fer dues birres.”
Ell considerava totes les religions iguals i l’ésser humà també...
Pensava que tots som iguals i que tothom mereix una oportunitat. Una vegada vam anar amb un grup de reclusos a fer una volta i un, pam, va agafar unes ulleres, i jo l’hi vaig dir al Manel, i ell em va respondre: “Tu has vist res? Jo no. Apa, tira...” I després l’agafava per banda i li deia que no tingués aquell comportament, però l’hi deia a soles.
Com va començar amb el projecte de la fundació?
El Manel, ja de jove, a la parròquia de Sant Josep Oriol guardava els entrepans i a la tarda els portava als nois del barri del Verdum. Allí els nanos jugaven a pilota al carrer, i ell ja feia per entretenir-los i que juguessin, així no es dedicaven a delinquir. El pas següent va ser organitzar casals d’estiu amb els que eren els més espavilats del barri. Sense cap estructura de cap mena, ho va començar a organitzar, fins que va néixer el Grup Muntanyès.
I a la presó ja hi anava?
Ell va començar a anar a les presons perquè a Sant Josep Oriol es dedicaven a aquesta tasca. A més, molts dels nanos del Verdum tenien els pares a la presó.
Aquests són els nens que ell s’emportava de colònies a l’estiu?
Sí. El que va passar, però, és que va fer les colònies i no tenia prou diners per pagar-les, perquè ell per als números era un desastre. Aleshores ho va poder arreglar gràcies al Pepe Rubianes, que coneixia perquè tots dos compartien l’amistat del Carles Flavià, que amb el Manel havien estudiat junts de capellà. El Pepe li va dir: “Organitza’m un espectacle a l’Ateneu de la Trinitat, que jo vindré i t’ho faré de franc.” Gràcies a allò va poder pagar els deutes de les colònies. I després d’això es va començar a fer El guanya’t el cel amb el pare Manel. El Pepe li va dir: “L’any vinent ho tornarem a organitzar, però aquesta vegada bé.” I així va ser: l’altre any ja es va fer al Tívoli.
I superat el primer problema econòmic, la cosa es va començar a fer gran...
Sí, fins que en un moment es va legalitzar la cosa i es va passar del Grup Muntanyès a la Fundació Pare Manel, amb uns estatuts, uns patrons...
Quin objecte té la fundació?
Per un costat, els nens, amb tot el tema de l’esplai, els casals d’estiu i el reforç extraescolar que es fa a diversos col·legis. També hi ha el futbol, el club Babar, que gràcies a la implicació del Chus Lahoz, de l’equip de futbol sala del Futbol Club Barcelona, tira endavant. Pel que fa als presos, es fa voluntariat, amb els joves, per portar-los a la platja a l’estiu, en grups de deu o dotze. Fem una sortida que els agrada molt, perquè anem al mar, després al McDonald’s i després una altra vegada cap al centre.
És a dir, faciliteu que els presos puguin sortir al carrer?
Facilitem la convivència entre els presos i la societat. Donar-los una mica de llibertat i que aprenguin a conviure amb la societat. En aquest sentit, una de les coses més maques és que cada any ens conviden a un torneig de futbol sala a Sant Vicenç de Montalt, una competició de futbol sala on juguem contra bombers, mossos, guàrdies civils, policies nacionals, policies locals... És molt divertit.
Quin equip hi juga?
Hi anem amb el de Quatre Camins. Aquest i el de Joves és l’únic que està federat i pot competir, i les fitxes es paguen des de la fundació i els acompanyem quan surten a jugar fora del centre penitenciari.
Només treballeu amb Quatre Camins i Joves?
No. El Manel corria per totes les presons. Jo he estat amb ell a Brians I, Brians II, entre d’altres. A les presons també fem unes fotos de Nadal per poder donar les famílies. Per Reis se’ls entreguen joguines perquè els mateixos presos puguin fer de reis mags quan els fills els van a veure amb la mare. És un acte que es fa dins del poliesportiu, on també es munta un castell inflable.
Parlem ara una mica de vostè. En quin moment va entrar en contacte amb el pare Manel?
A mi me’l va presentar la meva dona, que el coneixia d’anys enrere, quan va marxar a França amb el Flavià a estudiar per ser ordenat capellà. I va donar la casualitat que quan va néixer la nostra primera filla vivíem al Verdum i aleshores vam anar a la parròquia per batejar-la i va resultar que el mossèn era en Manel. I ens va preguntar: “Per què la voleu batejar?” Vam batejar la primera i la segona filla i vam establir contacte amb ell, amb qui ens trobàvem de tant en tant amb la dona per anar a fer una birra...
Fins que es va jubilar i va tenir temps lliure per dedicar-lo als altres...
Anant a casa dels consogres, un marista em va dir que feien classes de suport a Ecumene, que és un centre del carrer Aurora, al barri del Raval, on es treballa amb immigrants i prostitutes grans que no saben ni llegir ni escriure. Em van oferir un lloc i allí vaig començar el meu voluntariat. Al cap d’un mes d’estar jubilat ja donava classes de castellà.
Aleshores el va fitxar el Manel?
El Manel Pou, que era el marista, era amic del Manel Pousa, i li va dir que em tenia a mi treballant, i ell li va dir: “Al Mingo el tens donant classes allà? Te’l fotré!”, i aleshores em va telefonar i em va oferir que fes classes de reforç al Verdum. Al matí anava al carrer Aurora i a la tarda, de quatre a set, amb el Manel.
I ja va estar...
Sí. Aleshores em va demanar que l’acompanyés a les presons, que li feia falta un xofer. I a mi el món de les presons em va enganxar, perquè he descobert que molta gent no ha tingut la sort de néixer on vaig néixer jo i per això estan tancats allí. Són gent que són allà perquè no han pogut escollir.
Ha conegut molts casos de presos que l’han impactat?
Una vegada em va venir un noi que em va explicar que li faltava una setmana per sortir al carrer i que no tenia on anar. Em va explicar que tot el que havia fet en aquesta vida havia estat robar perquè de petit, amb sis anys, l’engegaven al carrer i si no tornava amb alguna cosa li clavaven dues nates i no li donaven menjar. I a la tarda el mateix, i si no portava res se n’anava al llit sense sopar. “Només sé robar, no he après res més. Jo he après a escriure i llegir a la presó”, em va dir. Ja veus tu, quina culpa tenia aquest home? Si a aquest home li haguessin ensenyat l’ofici de fuster, seria un bon fuster, i sempre penses que ell i la resta han de tenir una oportunitat per remuntar.
El sistema els ajuda prou, o sense fundacions com la vostra no se’n sortirien?
El sistema sí que ajuda. El problema és voler doblegar un ferro que encara està fred. Primer has d’escalfar el ferro i, un cop estigui a punt, actuar sobre ell.
Què ha après dels presos?
En molts d’ells hi he vist molta humanitat, molta més de la que et pots trobar pel carrer. Jo amb ells m’hi sento molt a gust, més a gust amb els grans que amb els joves, perquè els joves són més rebels.
La presó de joves és complicada...
És allò que explicava del ferro fred. Són com una branca que està forta i si la vols doblegar es resisteix. Quan l’arbre és vell és més fàcil, però quan està amb plena força no es deixa. No entenen què fan a la presó. Tots hem sigut joves, tots hem sigut rebels, i se’ls ho hauria d’explicar d’una manera diferent.
Amb la mort del pare Manel, com queda la fundació?
Fa pocs dies vam fer una reunió amb la vicepresidenta i el gerent, i la nostra intenció és continuar igual, com fins ara. També es manté La Caseta, que és un espai on s’acullen presos quan surten del centre. Això és del Bisbat i hi havia un contracte anual que es renova anualment. Últimament el Manel sempre em deia que havíem de parlar del futur i jubilar-nos.
I en van parlar, del futur?
I tant, el mateix dia que el vaig ingressar a la Vall d’Hebron. Jo li vaig dir que La Caseta era cosa seva, perquè era un tema del Bisbat; els casals i les colònies és un tema de l’oficina; del menjar que repartim me’n cuido jo, i de les presons, de moment, no ens n’hem de preocupar perquè ens han fotut al carrer per la Covid.
Reparteixen menjar, també?
Fa vuit anys, en Joan Boix, d’embotits Noel, va dir-li al pare Manel que tenia una tona de pernil dolç que li havien tornat i que l’havia de llençar. En Manel va intentar posar-lo en contacte amb Càritas i com que no va ser possible li va dir que ens ho portés. I aquí va començar la distribució de menjar al barri.
I amb la Covid ha crescut la demanda?
Sí, jo calculo que un dos-cents per cent. És evident que falta menjar a molta gent i que cada vegada són més, per raons de la Covid, que els ha deixat sense feina.
Trobareu a faltar molt en Manel...
Sí, perquè ell feia moltes coses i tot ho feia sense fer publicitat del que feia o deixava de fer. Una de les últimes vegades que el vaig anar a veure, quan ja estava fotut sense aixecar-se del llit, va venir una dona demanant diners perquè cada any el Manel li pagava els llibres de text a la filla. La vaig atendre jo, em va dir que feia factura a nom de la fundació i li vaig respondre que ja ho parlaria amb el Manel. Quan el vaig ingressar a l’hospital i érem al box esperant, li’n vaig fer memòria: “Manel, recordes aquella dona dels llibres de text?”, i em va respondre: “No et preocupis, allò ja està arreglat.”
Creu que va marxar amb tot arreglat?
Sí, sens dubte.
‘Mingoneta power’
Domingo Granel (Barcelona, 1944) és a quatre anys d’entrar a la quarta edat, aquella que arrenca quan s’arriba al llindar de l’esperança de vida, els 80 en el cas dels homes que viuen a Catalunya. Fins aleshores seguirà esprement la seva primera jubilació posant-se al volant de la Mingoneta, un petit vehicle de transport que tan aviat serveix per transportar reclusos de permís fora de la presó, en les sortides de segon grau, com per repartir menjar a persones necessitades, tot sempre dins el marc de l’activitat de la fundació del Pare Manel. L’altruisme i el voluntariat és ara la raó de ser d’aquest home que, com li va ensenyar el seu amic, fundador i ànima de la fundació, mai té un no per a ningú que acudeix a ell per demanar-li ajuda. Tal com resa el seu llinatge, en aquest home la solidaritat se serveix a granel, sense límits i sense esperar res a canvi.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.