De què parlem quan parlem del burca

En l'origen de tot aquest embolic trobem Sarkozy. El president de França, que des de fa mesos navega en una situació política complicada, que ha patit una derrota humiliant en les darreres eleccions regionals i que s'enfronta a una mobilització social creixent a causa dels seus plans de retallada, havia de trobar alguna cosa que li permetés plantar cara al mal temps. Aleshores, a ell o a algú del seu equip, se li va acudir la curiosa idea de fer una llei per prohibir el burca i el nicab. Un pla molt bo, des d'una perspectiva dretana, perquè allunya del centre de l'atenció pública les angoixes del partit presidencial i, al mateix temps, situa l'oposició d'esquerres en la disjuntiva de fer costat o bé a la dreta «de casa» o bé als islamistes més retrògrads. Tant se val que molts juristes hagin advertit sobre la inconstitucionalitat d'una llei sobre la indumentària i que les mateixes forces polítiques s'hagin negat a veure les coses en blanc i negre com Sarkozy pretén. El cas és que la polèmica ja s'ha instal·lat al capdamunt de l'agenda política, i passi el que passi després, passarà en un terreny on els conservadors se senten còmodes: el de la immigració, la defensa dels tòpics culturals propis, la moral i els bons costums.

Com que una ocasió així no es té cada dia, les dretes del nostre país s'han afanyat a importar aquesta poma enverinada i ens l'han servit a taula sense manies, per veure com ens la mengem. Es proclamen de sobte defensors dels drets de la dona, i en especial de la dona immigrant de religió musulmana i símbols públics extrems. A veure com ho superes, això, deuen pensar... I els ajuntaments d'aquí i d'allà han començat a debatre mocions sobre el burca, amb independència que n'hi hagi o no n'hi hagi al terme municipal. Com que és una qüestió de principis, argumenten, la realitat es pot mantenir còmodament apartada de la discussió. I els socialistes, ves per on, no saben com sortir de la trampa. Als llocs on qui presenta la moció és l'extrema dreta de PxC, la cosa encara és fàcil. Es neguen a debatre amb ells i els deixen sols amb les seves dèries. Però si són el PP i CiU, novament aliats, els que busquen les pessigolles, aleshores la cosa ja és més complicada. Pactes, transaccions, acords... i normatives municipals contra el burca. L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, original com sempre, ha tallat el nus gordià prohibint-lo per decret abans que li presentin la moció, cosa que no ha agradat gaire als seus perseguidors, que ja es fregaven les mans pensant en el debat. Nois, no es pot tenir tot.

Però el fet és que un país sense burques, o amb burques residuals, com si diguéssim, fa setmanes que està immers en la polèmica que es va inventar el president dels nostres veïns. I com que prohibir és la sortida més fàcil i popular, perquè eleva els prejudicis a la categoria de llei, anem pel camí del prohibicionisme més furibund. Això sí, en nom del feminisme i la Il·lustració, només faltaria. En aquest context, la majoria d'organitzacions polítiques i socials a l'esquerra dels socialistes vacil·lants ja han fet saber la seva oposició a les mocions, recordant que un problema social i cultural s'ha d'abordar amb eines socials i culturals, i que les poques dones afectades pel cas es quedaran tancades a casa, cosa encara pitjor que haver de dur aquest maleït uniforme.

Tot i ser rellevants, aquests arguments no haurien de pesar tant com el de l'oportunisme. Perquè, siguem sincers, aquí mai no s'ha tractat de debatre polítiques violetes, polítiques de dones i per a dones. El que hi ha és el que sembla un intent, reeixit, de la dreta per donar-nos la murga amb les seves manies. Com que els embolics per censar o escolaritzar immigrants es van amortitzar massa de pressa, calia trobar la manera de seguir marejant la perdiu. I el burca de Sarkozy ha fet la resta. Són una colla d'hipòcrites, però hipòcrites astuts, per desgràcia.