“El que més s’ha sentit i repetit és que morien sols”

El que hem viscut a Tremp ha estat molt dramàtic i ha deixat tothom molt tocat. Tots coneixíem gent de la residència o familiars que hi tenien els seus. S’ha patit pels que han mort, però també pels residents que ho estaven passant malament, aïllats durant un mes a les seves habitacions, sense saber què estava passant. Ha estat molt dur veure com dia rere dia no s’aturaven les defuncions.

Ha arribat Nadal i tot s’ha anat normalitzant. Per la vetlla es va decretar que la residència passava a ser verda, sense cap cas positiu. Tot i ser un Nadal estrany, s’ha pogut viure la il·lusió d’aquests dies i s’han reprès espectacles i activitats. La Diputació de Lleida ens va oferir el primer concert institucional de Cap d’Any després dels dos mesos tan durs que hem viscut. Va ser un repertori molt emotiu.

Cap activitat i cap acte institucional. Es penjaran crespons negres a tots els edificis municipals. No trobàvem el moment, perquè no vèiem el final de tot plegat. Al gener teníem molts dels actes previstos que ja havien estat anul·lats des de l’inici de la pandèmia. Des de l’equip de govern, amb l’oposició, vam decidir que seria més convenient esperar passat Reis per fer els tres dies de dol oficial.

Aquesta és la reivindicació que hem fet des del primer dia. Quan tot estigui més tranquil i toqui, s’ha de fer seure qui convingui i demanar explicacions. La fiscalia ja ho està fent. Tothom s’ho mereix, però sobretot els familiars i els residents. Des del govern, tenim la intenció de trobar-nos amb familiars que s’estan organitzant i saber quines són les seves intencions per si els podem fer costat.

El 20 de novembre, ens comuniquen que hi ha el primer positiu, i l’endemà ja en són 20. Jo intento parlar amb la directora. No m’agafa el telèfon, però per WhatsApp m’ofereixo per al que calgui. La resposta és que ho tenen controlat. En el següent cribratge massiu, m’assabento per una persona que hi va que la situació és crítica. L’endemà al matí, demano als treballadors que parlin amb l’equip directiu i que em truquin, i és aleshores quan em demanen guants, mascaretes, vasos de plàstic i que els gestionem uns cubells.

Això és el que els fem arribar al cap de mitja hora, tot i que després tenien armaris plens de material. El contacte amb la residència es va mantenir fins que Salut en va assumir la gestió. Amb la regidora de Benestar i el cap de Protecció Civil, vam anar a la residència per parlar amb la persona responsable i la reunió es va fer a la plaça, no vam entrar a dins. Vam fer les gestions per buscar pisos i hotels per a la gent que venia a treballar de fora, perquè no paguessin l’allotjament, i la Fundació Filella n’assumeix el cost arran de la gestió que en fa l’Ajuntament.

Era impossible cobrir tot el personal, i els que hi van anar a donar la cara i a treballar van ser els sanitaris que hi ha al Pallars, de l’hospital i del CAP, que treballaven al matí en un lloc i a la tarda a la residència. Després ja hi va anar arribant gent de fora, mentre s’anaven donant també altes. També va venir gent de Santa Maria, de la residència de Guissona.

El problema no era només la residència, sinó tots els treballadors que surten positius i que tenen parella, fills, amics..., i veus com la càrrega viral es dispara. El que vam fer és tancar tots els equipaments municipals i suspendre les activitats per restringir la mobilitat. Tres clubs esportius ja ens van anunciar d’entrada que no farien entrenaments per voluntat pròpia veient la situació, i vam decidir tancar-ho tot tres setmanes. Quan crèiem que es podien reobrir els pavellons, cap club esportiu es volia entrenar i es va mantenir, i ara ens hi obliguen les noves restriccions de Salut.

És el que fa més por, a veure per on surt. Al març, ja vam témer perquè el virus no entrés a la residència i vam veure que ho salvàvem. El que no s’esperava ningú és que hi entrés ara amb aquesta virulència. El que més he sentit i repetit aquests dies és el sentiment que hagin mort sols, sense ningú que els vetllés. És d’una tristesa immensa. Si s’ha de treure alguna lliçó de tot plegat, és que cal investigar a fons tot el que ha passat i, sobretot, que no es torni a produir mai més.