“Morir és una benedicció, una meravella, és la pura felicitat”

No, el ioga és un camí espiritual d’unió amb la divinitat i no té per què estar només relacionat amb els budistes. L’objectiu de tots els ioguis és arribar al samadhi, la unió amb déu. Jo, quan començo les classes amb gent nova, els dic: “No us equivoqueu, aquí no venim a arreglar-nos la columna ni a aprimar-nos, perquè la part física és una part molt petita del ioga. La part més interessant és la comunió amb el déu que tots portem a dintre, aquest déu que desconeixem i que es desperta a través del ioga.”

Morir és un art, una habilitat, i és una manera d’entendre la vida i la mort. La vida i la mort venen com un pack: vida i mort, mort i vida... Constantment ens estem encarnant i ens estem morint. Tot el que neix mor. Avui pràcticament tothom a la Terra creu en la reencarnació, que hi ha més vides a part de la que tenim aquí. Per què aquest fluir continu, per què la reencarnació? Doncs perquè s’ha d’evolucionar i evolucionem així. Si només tinguéssim una oportunitat, una sola vida, no tindríem temps per despertar qualitats anímiques, qualitats de l’ànima, poders i facultats. Venim una vegada i una altra a la vida, a la Terra, per evolucionar.

Ho diuen els budistes però també Jesús parlava de la reencarnació. El que passa és que en el concili de Nicea l’emperador Constantí va fer treure dels textos sagrats el tema de la reencarnació perquè no interessava. No interessava que la gent sabés que ens estem reencarnant constantment, perquè això fa que la gent se senti lliure, i Constantí i l’Església no volien gent lliure sinó gent sotmesa, obedient. L’Església volia tenir la gent al puny i que es pensés que si cometies un pecat te n’anaves a l’infern. I això no existeix, l’infern no existeix.

És evident. Com pot existir un déu que pugui enviar un fill seu a la condemna eterna? És inimaginable. Tant és així que el papa Joan XXIII, en el seu moment, ja va dir que l’infern no existia, i molta gent va quedar parada perquè just feia segles que es deia el contrari. L’Església ha tingut la gent atemorida complint els manaments per por a un infern que no existeix. El que sí que existeix és l’amor, l’amor que guia totes les persones humanes. Estem aquí encarnats per amor, perquè déu ho ha volgut.

L’amor salva de tots els abismes, de totes les diferències i de tots els conflictes. I déu és amor. Déu no condemna mai ningú a patir, som nosaltres que cometent errors ens enfonsem en la misèria.

Morir és viure, és renovar-se, és una benedicció, i qui digui el contrari és perquè ho desconeix. La gent que ve diu que els meus cursos són “un abans i un després” perquè surten amb un altre concepte de la mort. Déu ho ha fet tot perquè siguem feliços, i la mort és una benedicció. I descobrim que som eterns gràcies a la mort, perquè quan mors surts del teu cos i descobreixes que continues viu, i això és una meravella. Si la gent ho sabés deixaria de lamentar-se i quan algú es morís faríem una festa. Tots els mestres espirituals diuen que la mort és un gaudi i així ho ensenyaven els essenis. Morir és una alegria.

La mort és meravellosa perquè ens allibera del patiment i d’una presó, que és el cos físic. El cos físic és una presó per a l’ànima. És com quan poses un ocell en una gàbia: al final, després de tant de temps d’estar-hi, si li obres la porta no en vol sortir, s’aferra als barrots de la gàbia perquè tem la llibertat. Nosaltres som així: no coneixem una altra cosa i ens aferrem al que sentim, al que coneixem.

Efectivament, el cos físic. Mira, hi ha dues coses que hem de tenir clares: una, no hem de tenir por de la mort i, dues, no ens hem d’aferrar tant a la vida. Per què? Doncs perquè venim al món per dues causes: o bé per expiar culpes passades, perquè hi ha gent que ja ve carregada de culpa i entra en una dinàmica de sofriment, o bé perquè som enviats per déu per difondre un missatge d’amor. Quan has complert la missió, sigui haver expiat una culpa, sigui haver difós un missatge d’amor, com més aviat te’n tornis allà d’on havies vingut, millor.

El que hi ha després de la mort és la pura felicitat.

Perquè ho he viscut a través d’una tècnica que es diu desdoblament, que fa que l’ànima surti del cos. Nosaltres som diversos cossos en una entitat; el cos físic n’és un, però després hi ha el cos eteri, el cos astral... Quan el cos astral surt del cos físic, voles i veus el teu físic estirat en una estora. És aleshores que et preguntes qui soc jo. Qui soc: el que està estirat en una estora o el que vola, sent i veu, travessa parets i està separat del meu cos? El desdoblament t’ensenya que pots viure sense cos. I aquesta és l’experiència quan morim. Hi ha gent que ingressada en un hospital ha estat a punt de morir i ha tingut experiències d’aquestes que en diuen de “quasi mort”, que es moren i, de cop, reviuen. I t’expliquen això.

Una tia meva, que la va atropellar un cotxe i va estar en coma setmanes i setmanes. Quan els metges la van aconseguir reanimar es va enfadar perquè deia que morta era més feliç. Va viure una experiència meravellosa, ens va explicar. Aquesta persona abans de l’accident era insuportable, no la volia ningú. Després d’aquesta experiència va canviar completament i va veure que l’única cosa que importa és l’amor.

Ensenyo moltes coses, però una és les quatre M de la felicitat, que són les portes de la felicitat. La primera M és la meditació, perquè si no medites difícilment pots ser feliç. La segona M és la memòria, de qui soc, d’on vinc, a on vaig, per què soc aquí; si no saps qui ets difícilment pots ser feliç. Tercera M: la missió, tots venim amb una missió a la vida, i descobrir aquesta missió és una de les claus de la felicitat, perquè quan algú sap el que ha de fer a la Terra enfoca tota la seva energia en aquella missió i és la felicitat absoluta. La quarta M és la por (miedo) a morir, que òbviament cal erradicar-la. Si tens por a morir estàs esclavitzat.

Com morirem és una de les pors. Tenim por al que és desconegut, al dolor que puguis sentir, a la desintegració. Tothom té pors. I haig de dir que la por no és dolenta. Quan s’és valent: quan tens por o quan no en tens? S’és valent quan tens por i ho superes! Quan tens por és quan pots superar-la i vèncer-la. El que és important és no deixar-se vèncer per la por.

Aquesta pandèmia ens està donant una lliçó. Les persones que no viuen adversitats no evolucionen, i la pandèmia és una adversitat. Ens està empenyent a prendre consciència de què fem amb la nostra vida, com enfoquem la mort, quin sentit té la vida per a nosaltres. La mort és una cosa natural, que és aquí i és necessària perquè t’allibera d’un cos que no és res més que un vehicle, una vestimenta, i et dona l’oportunitat de tornar amb un altre. La mort t’allibera del continent però no del contingut, que és l’ànima, i l’ànima és immortal. Algunes religions ho diuen: estem fets a imatge i semblança de déu. Som una guspira d’intel·ligència d’aquest gra sol d’intel·ligència que és déu. La nostra guspira d’intel·ligència va evolucionant, evolucionant... Fins quan? Fins que ens unim a Ell. I això, per què? Perquè estem destinats a ser feliços.

La societat ni la veu ni en vol saber res, de la mort. En fugim per ignorància. Però hi ha l’opció d’intentar descobrir el perquè de la mort, quin sentit té. Abans, fixa’t, tots els pobles de la Terra esperaven tres dies a enterrar un mort. Hi havia cultures que esperaven més encara. Per què? Per donar temps perquè l’ànima es desprengués del cos físic. “El tercer dia va ressuscitar!”, diuen els cristians. I és així.

Si no s’esperen aquests tres dies l’ésser pateix perquè no s’ha donat prou temps a l’ànima perquè marxi. Això és el que nosaltres des de la nostra escola estem demanant: que no s’enterrin els morts fins al cap de tres dies, per donar temps perquè es pugui desprendre de l’ànima, perquè pugui anar-se’n cap a la llum.

“Ves-te’n cap a la llum”, és una de les coses que se li han de dir a un moribund. Que vagi cap a on hi ha llum i no es deixi atrapar per les afeccions familiars, materials, per no quedar atrapat a la Terra. Nosaltres, en els nostres cursos, també ensenyem com s’ha de fer l’acompanyament dels moribunds. És molt important ara mateix en aquesta situació de pandèmia, que mor tanta gent, i el més important és assenyalar-los el camí de la llum i donar-los amor. La mort és un gest de renúncia i s’ha de renunciar. Si no ho fas així, si una persona que mor no se’n va cap a la llum, no se’n va tranquil·la i feliç i es pot quedar aquí com un fantasma... Has vist la pel·lícula Ghost?

Doncs ja vas veure com es queda ell: mor d’un tret, el van a recollir els guies, que són unes llums, i com que no en vol saber res es queda rondant, voltant com un fantasma, i no és fins que aconsegueix complir la seva missió que el van a recollir i se’n pot anar. Ghost està escrit per una vident, això és clar, perquè exposa perfectament com funciona la mort quan et desencarnes. Quan una persona mor i no li donen temps perquè marxi la seva ànima, queda atrapada al món...

Has d’acceptar-ho. Qui mor és que ja ha complert la seva missió. Si ho acceptes no pateixes. Hi ha gent a qui el dol li dura anys, tota la vida, i això no pot ser, és una desgràcia. El dol és una relació inversa a la saviesa: com més saviesa, menys dol. Quan va morir el meu pare vaig tenir una alegria grandíssima: jo estava sol amb ell a l’hospital i no ho vam enfocar amb pena, perquè sé què és la mort i és meravellosa, i li vaig dir que busqués la llum i marxés tranquil. El més important quan acompanyes un moribund és tranquil·litzar-lo.

Quan tu estimes l’altra persona, ella ho sap, encara que no estiguis físicament al seu costat, perquè l’amor és invisible. No es tracta de ser-hi present, sinó d’estimar, i l’energia ja li arriba. Si la gent que s’està morint sabés que se’n va cap a la llum, cap a la llibertat, seria feliç, perquè nosaltres no som un cos, som un focus de llum, d’amor i d’energia.