Una igualtat que mai arriba
Les últimes polèmiques sacsegen la conservadora societat japonesa, amb lideratges femenins escassos
El confucianisme prioritza els homes i la gent gran, i per avançar calen lleis més ambicioses
Les darreres setmanes, el Japó ha viscut dues polèmiques importants sobre declaracions despectives envers les dones que han traspassat les fronteres i han arribat a ràdios i televisions de tot el planeta. La primera, protagonitzada pel president del comitè organitzador de Tòquio 2020, l’ex-primer ministre Yoshiro Mori, que va suggerir que les dones tenen problemes per parlar de manera concisa: “Quan s’incrementa el nombre de dones membres de l’executiu, si el seu temps de paraula no està restringit fins a cert punt, tenen dificultats per acabar, fet que és molest.” Dies després, forçat per la pressió de l’opinió pública a les xarxes, va dimitir. El segon cas, protagonitzat pel secretari general del Partit Liberal en el poder, Toshihiro Nikai, que va proposar permetre a cinc diputades assistir a les reunions com a observadores en silenci. El diari Nikkei va matisar que malgrat no poder parlar durant les reunions, podrien enviar opinions per separat a la secretaria del partit.
Malgrat que l’anterior executiu, del liberal Shinzo Abe, va considerar que l’empoderament de les dones en la societat era un dels pilars de l’estratègia de creixement econòmic i va adoptar el 2012 polítiques en aquest sentit, incloent-hi l’obligació a les empreses i agències governamentals d’establir objectius relacionats amb l’ocupació femenina i augmentar el nombre de dones candidates a les eleccions, aquestes polítiques no han funcionat ni tan sols en el seu propi partit ni en el govern.
El 2019 les dones ocupaven només el 14,8% dels càrrecs directius a les empreses i en la funció pública, mentre que la proporció de diputades al país se situava en el 9,9% al Parlament i en el 14,3% als ajuntaments. El gabinet d’Abe només tenia dues dones ministres i l’actual primer ministre, Yoshihide Suga, no n’ha incrementat pas la ràtio, malgrat que el nou pla quinquennal proposa arribar al 30% de càrrecs directius “tan aviat com sigui possible durant els anys vint”.
La proporció de dones del Japó amb funcions directives és extremament baixa en comparació amb altres països desenvolupats. Al voltant del 40% d’aquests càrrecs són ocupats per dones als Estats Units i a Suècia, mentre que la xifra de la Gran Bretanya i França era superior al 30%, segons les estadístiques de l’Organització Internacional del Treball. En l’últim informe sobre diferències de gènere del Fòrum Econòmic Mundial del 2020, el Japó es va classificar en el lloc 121è dels 153 països del rànquing, entre els Emirats Àrabs i Kuwait, uns resultats nefastos comparats amb el 110è lloc de l’any anterior, i en el darrer lloc entre les principals economies avançades.
El professor Fuminobu Okabe, expert en jurisprudència social japonesa i en lleis laborals i socials a Espanya i l’Amèrica Llatina a la Universitat de Soka, va explicar a El Punt Avui que l’origen de tot plegat ve del concepte del confucianisme de Gorin Gojyo de respecte a la persona, que regeix els valors nipons i configura “una cultura centrada en l’home i en la gent gran”. La investigadora en polítiques de gènere Mikiko Edo, professora de ciències polítiques a la Universitat de Hosei, coincideix amb Okabe en l’origen cultural de la desigualtat: “En el confucianisme, la noció de drets humans no existeix i la desigualtat humana és acceptable.”
Edo va explicar que per intentar solucionar aquesta discriminació de gènere, calen dues accions: mesures polítiques i pressió de la societat civil. “Com més fort es pronunciïn les dones que demanen més igualtat de gènere, més actiu serà el govern en la realització de la igualtat de gènere.”
Practicar els drets
Per la seva banda, Okabe dona molta importància a l’educació: “Cal il·lustrar i educar repetidament els valors dels drets humans.” I hi afegeix: “Entre japonesos encara existeix la consciència que el pensament dels drets humans és el mer coneixement introduït pels països occidentals després de la Segona Guerra Mundial”, explica Okabe, que advoca no sols per estudiar-los, “sinó per actuar i practicar-los un per un, per reclamar la igualtat de gènere”. A més, Okabe afirma que la raó per la qual la legislació japonesa que promou la igualtat no és prou efectiva és que “escassegen les disposicions de sanció”. Assegura que la llei que el Japó necessita seria una legislació d’objectius d’alt nivell, com ara la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes espanyola.
Estupor i tremolors a la xarxa
Si bé el concepte d’igualtat de gènere va arribar als anys vuitanta, no ha estat fins ara que les noves generacions han assumit la igualtat amb naturalitat, gràcies, entre altres factors, a l’educació i a les xarxes socials. Aquest darrer canal serveix molt sovint per denunciar comportaments impropis en els llocs de treball, especialment si és el cas de dones estrangeres al Japó, tal com ha verificat aquest diari. Assetjament sexual, salaris inferiors per a dones per la mateixa feina, tractes discriminatoris i vexatoris i menysteniment professional, entre d’altres, formen part d’una llarga llista d’abusos que moltes joves professionals –tant japoneses com estrangeres que treballen al Japó– ja s’atreveixen a denunciar per internet. A parer d’Okabe, “les xarxes socials són l’eina per incrementar aquest poder latent que tenen els joves”. Així, espera que gràcies a aquestes eines es formi “un nou ordre social basat en la consciència dels drets humans”.