“El patiment psicològic és una de les seqüeles més grans de la pandèmia”

No. No crec que cap col·lectiu sigui més o menys responsable que un altre de la propagació del virus ja que entren en joc moltes altres coses, com ara el treball presencial, el transport públic, tasques tan quotidianes com anar a comprar... Tot i així, opino que és fàcil criminalitzar-nos ja que a les notícies no fan més que donar una mala imatge a partir d’algunes festes que han muntat alguns grups de persones, i al cap i a la fi això és el que es veu.

Com ja he dit abans, és fàcil acusar els joves, ja que és el que la televisió ens mostra. Quan veus que tot el teu voltant i tu mateixa respectes les mesures però que tot i així se t’inclou al sac i se’t criminalitza donant per fet que tots fem el mateix, molesta. Sobretot molesta perquè ara mateix els joves (com els adults) estem lluitant contra moltes altres coses que ens provoca aquesta situació actual, com ara l’angoixa, l’ansietat, la depressió i la solitud. Crec que encara que cada col·lectiu tenim les nostres inquietuds i problemes, no hauríem de separar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres ja que al cap i a la fi tots estem passant pel mateix, amb conseqüències semblants, i l’últim que hem de fer és agreujar el problema conjunt que existeix, la pressió i el patiment mental que estem passant tots i totes.

Totalment, s’ha de combatre contra tota mena d’estigmes. Ara mateix nosaltres, els joves, patim una gran estigmatització per la falsa informació sobre el nostre comportament davant d’aquesta situació. No hi ha cap estudi que afirmi que respectem menys les mesures de seguretat. A més, cal recordar que estem en la franja d’edat en què hi ha més símptomes psicològics i més diagnòstics en salut mental. Tenim un gran patiment a sobre que no se’ns permet mostrar a la societat ja que de cara als adults “no hem viscut gaire” per saber què és el patiment, però la realitat és que, per l’edat que tenim, no només hem viscut més d’una crisi, sinó que també tenim a sobre el pes social de tirar endavant els estudis i el treball sense permetre mostrar-nos vulnerables. Crec que per lluitar contra l’estigma que hi ha en la joventut cal visibilitzar l’impacte que aquesta situació global està tenint entre nosaltres.

Els joves només hem sigut oblidats quan es tractava d’ajudar-nos i posar remei als nostres problemes. És difícil estudiar en aquesta època: hem perdut oportunitats molt bones, com ara les pràctiques d’empresa que moltes vegades t’obren portes al món laboral; a la universitat, amb les classes telemàticament tenim menys atenció pel mateix preu, i cal recordar que molts joves no només estudien, sinó que treballen per poder pagar-se els estudis, sense esperances per aconseguir un pis propi en un futur. En canvi, per posar-nos al punt de mira no hem sigut pas oblidats: esperen qualsevol moment per criminalitzar-nos a tots plegats. La gent es pren molta llibertat per generalitzar i jutjar-nos però no es paren a pensar en les conseqüències que nosaltres també patim i patirem durant molt de temps.

El nostre futur ja era una mica incert. No sabies a quina edat aproximadament t’independitzaries, quan aconseguiries tenir un treball estable... Però ara, amb la crisi econòmica que ve per culpa de la Covid-19, la incertesa és més gran. Hi ha un 40% d’atur juvenil a tot Espanya i això espanta perquè no saps quan arribarà el teu moment de ser una persona totalment independent. A més, per a nosaltres és gairebé impossible pensar en un habitatge on viure tot sols, hem de buscar tant sí com no un company de pis (o més) perquè si no és impossible fer el pas de viure sense els pares. La desesperança, igual que l’estrès, jo la combato mantenint la ment ocupada i formant el meu propi camí treballant de manera autònoma, per així en algun moment poder gestionar la meva vida tota sola.

Totalment. Crec que el patiment psicològic és una de les seqüeles més grans que està deixant la Covid-19... Tant adults com joves estem arrossegant ja un any de pandèmia en què ens envaeixen la incertesa i els dubtes entorn al futur, sigui pròxim o llunyà, i això evidentment té conseqüències, ja que ara mateix només vivim per treballar i complir amb les nostres obligacions. No tenir espai ni oportunitats per gaudir del temps lliure al final acaba fent mal psicològicament, perquè bàsicament no estàs gaudint de la vida i els bons moments que ens pot portar.

Les pel·lícules, les sèries, els llibres..., bàsicament tota la cultura que ens hem anat empassant des de petits, han criminalitzat d’una manera brutal les malalties mentals. En el cas dels personatges que han assassinat algú o que han causat qualsevol mena de crim, la majoria dels cops, per donar una explicació als fets es diu que tenen un diagnòstic en salut mental: esquizofrènia, trastorn de la personalitat, trastorn bipolar... Són algunes de les malalties més criminalitzades. Com que tota la vida hem estat alimentant-nos de cultura influenciada per aquests estigmes, és “normal” que la gent tingui una mala imatge del que és el patiment psicològic. A causa de la poca empatia i la mala imatge que la societat té sobre la salut mental, és clar que a la gent li costa parlar de salut mental, és un tema tabú. Per això cal lluitar contra l’estigma, cal trencar aquesta imatge que s’ha creat al voltant de les persones que tenim una malaltia de salut mental, i crec que la manera de fer-ho és fent visible la nostra pròpia història, parlar obertament de la nostra situació, igual que una persona amb diabetis parlaria del seu problema. Des de sempre s’ha hagut de lluitar contra l’estigma que hi ha en salut mental ja que els diagnòstics psiquiàtrics són més comuns del que molta gent creu. Però ara, més que mai (ja que les malalties de salut mental estan creixent a causa de la Covid-19), hem d’alçar la veu i conscienciar que això és més comú del que molta gent pensa.

Quan et fas un esquinç no has de fer cas omís del dolor i continuar caminant com si res, oi? Doncs amb les malalties mentals és el mateix, cal que els donem una verdadera atenció. La desinformació fa pensar que el patiment psicològic, com que no és visible, és menys important i podem viure amb normalitat sense tractar-ho, però la veritat és que s’ha de tractar i poder agafar-ho a temps. En el meu cas, quan vaig començar a sentir-me malament vaig trigar quatre anys a anar al metge i quan hi vaig anar em van dir que tenia principis de psicosi. Qui sap què hauria passat si no hi hagués anat a temps. Potser aquest principi de psicosi podria haver anat a pitjor, però per sort he tractat el meu trastorn amb l’atenció que podia donar-li i que mereix.

Jo tenia molta por d’exposar el meu problema de depressió per vergonya o per ser una possible càrrega per a les persones que estimo. Fa por parlar de depressió perquè quan la pateixes ets molt vulnerable i no vols preocupar la gent del teu voltant. A més, és un tema tabú perquè la gent sol pensar que quan tens aquesta malaltia ets una bola de coses negatives que vas repartint allà on vas, però la veritat és que els que patim depressió intentem amagar els nostres sentiments i ens desfoguem plorant o el que sigui quan estem sols; precisament perquè no vols fer patir les persones que estimes, no vols ser un problema més. És amb el temps que jo he après que no serveix de res amagar-ho, ja que quan ho amagues la bola de la depressió es fa més i més gran, fins al punt de potser triar suïcidar-te. És per això que és molt important comunicar-ho i demanar ajuda sense problemes, perquè no seràs una càrrega, i encara que ho fossis és igual, perquè l’important és que tu estiguis bé, després ja tindràs temps per preocupar-te per la resta.

Personalment jo crec que cada cop parlem més sobre els nostres sentiments, però potser en parlem més entre nosaltres que no pas als nostres familiars més propers. Suposo que això va lligat al que he dit abans, que no vols fer patir els éssers estimats i prefereixes guardar-ho per a tu mateix. Ens sap menys greu desfogar-nos amb els nostres amics perquè, en ser de la mateixa generació o del mateix col·lectiu, és més fàcil entendre pel que estem passant i per què patim tant, i més ara amb tot el que ens ve a sobre.

Hi ha gent que jutja i banalitza els problemes de salut mental, i això fa que fins i tot tu tinguis estigma sobre tu mateixa: acabes pensant que si potser ho fas per cridar l’atenció, que ets una gandula, una inestable... Però la veritat és que tot això ho pensem simplement perquè és el que ens han fet creure al llarg de la vida, per comentaris que vas sentint en el dia a dia. Al principi és difícil acceptar que tens un problema de salut mental que d’alguna manera et fa sentir diferent de la resta, però la veritat és que no és així; ets una persona més amb un problema que s’ha de tractar, igual que si tinguessis la grip o un càncer.

El benestar mental tant de joves com d’adults s’hauria de considerar una prioritat a l’agenda sanitària. Tots tenim dret a tenir certa estabilitat i pau mental, i per això és important tenir un seguiment per part dels especialistes. Des de sempre la salut mental ha estat abandonada i se li ha donat l’esquena a tot arreu, però també a la sanitat pública. Espero que amb la pandèmia, ara que està creixent la taxa de gent amb símptomes de salut mental, puguem treure’n alguna cosa bona, com una atenció sanitària que no sigui insultant per als que hem de tractar el nostre patiment psicològic.

Per trencar els estigmes i el tabú cal tractar el tema durant l’etapa de creixement i aprenentatge. És important donar-li visibilitat parlant obertament als alumnes i explicar que és normal tenir certs problemes; si això es fes a les escoles i a les universitats, les noves generacions creixerien ja amb la idea que la salut mental i emocional és un tema que és important de tractar i que si tens algun problema de salut mental no ets un bitxo raro. Si les noves generacions creixen amb aquesta idea, no s’espantaran i no jutjaran les persones que tinguin algun tipus de trastorn mental. És important parlar de les emocions, parlar-ne pot arribar a ser un salvavides.