“Normalitzem el valencià”

És l’únic teatre privat que fa tota la programació íntegrament en valencià. Va ser una decisió a l’inici del projecte de la companyia, el 1995, quan acabava de guanyar el PP a València. No ho vam fer per militància sinó d’una manera natural. Perquè les tres persones que vam engegar el projecte, Joan Peris, Ximo Solano i jo parlem valencià. Som actors, la millor manera de comunicar els nostres sentiments és la llengua materna. No vam pensar que estiguérem fent ninguna cosa que fora excepcional. Joan i Ximo són de Castelló, jo soc d’Alcoi, i tots tres vam venir a estudiar a València. A poc a poc ens vam adonar de la realitat lingüística que té València, bastant més complicada que als nostres pobles.

A València capital, en aquella època, el 80% de la gent parlava en castellà. Ara sembla que està canviant un poc la situació. València té una metròpoli molt gran en què els pobles parlen valencià, i ens hem alimentat molt de públic dels pobles. La gent de València a poc a poc ha sabut que si venia al Micalet es trobaria una obra en valencià. Moltíssima gent no el parla, però l’entén. I aquesta ha estat la nostra tasca, convertir en una normalitat utilitzar la llengua en el teatre.

Ha millorat un poc en el sentit que la gent jove a l’escola aprèn valencià. Jo soc d’una generació que el va aprendre perquè em va fer falta per a llegir, perquè m’agradava, per a la meva feina... Jo el vaig aprendre, no va ser una llengua que vaig estudiar a l’escola. La gent jove ara l’estudia a l’escola, i això ha canviat un poc la tendència. Però hem d’estar alerta perquè continua sent una llengua minoritzada, i com a tal s’ha de protegir.

Vam obrir amb una obra de l’autor napolità Eduardo de Filippo. Vam continuar amb Priestley, un autor anglès; Molière, El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare... Últimament hem fet El jardí dels cirerers, de Txèkhov, i hem representat els autors irlandesos Martin McDonagh i Brian Friel. També obres d’autors valencians, com Manolo Molins i Rodolf Sirera, entre molts altres. A voltes hem aprofitat alguna traducció que ens agradava i a voltes hem fet nosaltres la traducció. Aquesta és la nostra línia, barrejar el repertori universal i els autors que ens apassionen i que volem oferir en valencià i amb un segell propi després de 25 anys.

Com que mai hem tingut massa diners, hem fet uns treballs molt austers, molt essencials, molt basats en la feina de l’autor. Uns treballs en què intentem sempre connectar amb el públic, emocionar-lo. El Micalet té una cosa que el fa especial, i és que estem molt a prop de la gent perquè és un teatre menut, d’entre 250 i 300 places, i intentem fer que els espais canviïn segons els espectacles. Aquesta proximitat amb el públic fa que connectem molt bé.

Estem dins de la Societat Coral Micalet, que és centenària. Moltes voltes hem col·laborat amb actes de tipus social, per la llengua, pels refugiats... Hem cedit l’espaiper a qualsevol cosa que ha entrat dins de la nostra sensibilitat i del nostre parer. La Societat Coral Micalet és una societat cultural, un institut musical que tenia un teatre que ha passat per moltes circumstàncies. Als anys setanta va donar aixopluc a la gent de la Nova Cançó, hi van passar els Joglars, Dagoll Dagom... En aquell moment en què no es podia actuar en català en cap lloc, la Socitat Cultural Micalet oferia el teatre. Al cap d’un parell d’anys d’haver entrat nosaltres es va signar un conveni amb la conselleria de Cultura i el teatre es va fer de planta nova. Vam col·laborar en aquella reforma del teatre. Som gent de la professió, i pense que ha quedat un teatre fantàstic.

Estem immensament contents. Plataforma per la Llengua està fent una feina impagable per donar-nos a conèixer a Catalunya, el País Valencià i Balears, perquè segurament a Catalunya molt poca gent sap què és la Companyia Teatre Micalet. Tenim una llengua comuna i és una forma de participar en l’esforç d’eixe projecte comú.