“El riure genera resiliència, ajuda a viure i també a conviure”

L’experiència a Pallassos sense Fronteres és brutal i molt especial. M’ha donat la possibilitat de veure que de mons n’hi ha un munt, que tot és molt relatiu i que el sentit de l’humor dona resiliència, ajuda a viure i també a conviure.

Tots els països on he estat, des de la primera expedició que vam començar a la guerra de Iugoslàvia perquè hi podíem arribar amb cotxe fins a l’última que he fet a la frontera del Sudan del Sud amb Etiòpia, abans de la pandèmia, on vam fer més de cinc mil actuacions per a nens i nenes que no havien vist mai de la seva vida un espectacle. Imagina’t les seves cares quan van veure un malabarista, un acròbata o simplement un blanc que cau per terra. I això és impressionant. L’únic que pretenem és fer cultura ja que l’entenc com l’art que és capaç de millorar el pensament i la vida de les persones, i quan et trobes en situacions així, és evident que estàs fent cultura. A més, a través d’un estudi que vam fer amb la Universitat Autònoma de Bellaterra hem comprovat que aquesta cultura genera resiliència i és molt positiva per als nens i nenes que han patit alguna guerra o catàstrofe. Però parlant d’algun cas especial, recordo quan vaig estar en un hospital de Sarajevo actuant amb un titella. Els metges van al·lucinar quan van veure que un nen que feia anys que no parlava ho estava fent amb el titella. I aquesta situació se’ns ha repetit a les gires a la vall de la Bekaa: una nena que havia quedat muda per una explosió al port de Beirut, quan va tornar a casa després de veure l’espectacle amb la mare, va explicar tot el que havia vist al seu pare.

Sí, però és molt més dur tornar aquí i veure com deixem que la gent s’ofegui al mar sense fer res, com ens demanen ajuda i nosaltres passem de tot i deixem que s’ofeguin. Això sí que rebenta.

Ens dediquem precisament a això, a ajudar a tornar a viure. Després dels devastadors efectes del tsunami que va arrasar Indonèsia, l’ONG Metges sense Fronteres es va posar en contacte amb nosaltres perquè no volien recollir més diners, sinó que necessitaven recuperar l’ànim de les persones que estaven destrossades. El tsunami va ser el 28 de desembre i nosaltres vam arribar-hi el 8 de gener. La nostra missió era facilitar el retorn a l’escola de nens i adolescents, inaugurant el curs escolar després del desastre. A les escoles va ser tot relativament simpàtic, el moment més trist i dur va ser a l’institut. Vam assistir a la primera trobada després de la catàstrofe, els joves buscaven qui hi havia i qui no, ploraven... Pensa que de 1.500 alumnes que hi havia, en quedaven 700. Amb l’espectacle vam convertir la tragèdia en comèdia i vam acabar tots ballant i festejant; viure per als que ja no hi eren. I aquí va ser quan el director va fer aquesta reflexió.

Quan algú és capaç de riure amb els altres, junts, de les coses és fàcil que no faci les bestieses que fem els humans. Popov, un pallasso rus molt popular, deia que el que més li agradava d’actuar als Estats Units era que, mentre ell actués allà i riguessin amb un pallasso rus, els Estats Units no bombardejaria mai Rússia.

La de la vida. Intentem, però, que un voluntari que marxi per primera vegada formi part d’un grup amb algú que ja hagi marxat algun cop. Acceptem a tothom per ser voluntari, el nostre decàleg és no discriminar a ningú per res, ni per religió, ni per política, ni per nacionalitat ni per sexe. Tenim com a bandera els drets humans, sobretot els que s’apliquen a la infància, i a partir d’aquí intentem exportar a fora exactament els mateixos espectacles que fem aquí. El que canvia és l’allotjament. En lloc de ser de quatre estrelles és de quatre o cinc bitxos. I cal dir que tots els voluntaris i voluntàries tornen amb moltes ganes de tornar-hi. Ara estem actuant al Líban i Burkina Faso i estem a punt de tornar a engegar projectes a la frontera de Colòmbia amb Veneçuela.

La gran part del finançament de PSF és a través dels socis i sòcies, però sobretot també existim gràcies a les pallasses, pallassos, titellaires i professionals de les arts escèniques que treballen gratuïtament durant cada expedició. A part de les aportacions altruistes també participem en algun festival, obtenim donacions, curiosament alguna herència, tot el marxandatge que venem al Circ Cric va destinat a PSF, fem alguna gala... I també tenim una canya de pescar que tirem a totes les institucions possibles. Tot i així, no tenim un lloc clar a l’hora de demanar ajudes. Pel fet de ser cultura solidària, que és el que definiria el nostre projecte, estem fora de la majoria de subvencions i recursos econòmics que es reparteixen, ja que si anem a demanar al Departament de Cultura ens diuen que som solidaritat i si anem a demanar a solidaritat ens diuen que som cultura. Quan tenim un projecte clar per fer busquem cèntims a sota les pedres. Tot i així, cal indicar que el pressupost militar espanyol supera els 21.600 milions d’euros. No cal dir res més.

El projecte SomriureVirus neix per pal·liar els efectes adversos en la salut emocional de les persones més vulnerables i, en especial, de la infància durant la pandèmia a l’Estat espanyol. Des de la reobertura de les escoles, PSF hem actuat en centres de màxima complexitat situats en barris amb una situació socioeconòmica molt baixa i hem arribat a més de quatre mil nens i nenes. Era un projecte finançat 100% amb fons propis ja que no disposem de cap subvenció i se’ns han acabat els diners, tot i que en breu esperem poder continuar-lo i començar un nou projecte a les residències d’avis. Solem actuar on ningú més pot fer-ho i entenem que l’Estat espanyol, la Generalitat i els ajuntaments tenen recursos suficients per atendre aquestes escoles d’alta complexitat, però hem actuat perquè estem en una situació d’emergència. Però repeteixo: el pressupost militar espanyol supera els 21.600 milions d’euros.

Els nens i nenes, la gent gran i els adolescents, aquests últims sobretot, crec que són els grans oblidats. Ens hem equivocat perquè els hem deixat de la mà de Déu. Tot el que havien de fer, portar-se malament, no ho han fet. Han vist privada la seva llibertat en un moment de la vida en el qual precisament la llibertat és una de les coses que més esperen i valoren. A casa, sense poder sortir, intentant adaptar-se a la nova realitat escolar darrere d’una pantalla.

El que és claríssim és que el que hi ha no funciona. Aquest món de seriositat que s’imposa a partir de la gent que pensa que té la veritat absoluta no dona espai al sentit de l’humor i a la tolerància, i si seguim així i no es respecten coses que estan consolidades i a les quals no es dona gaire importància –i estic parlant dels drets humans de 1948–, el que ens pot passar és que tornem a fer com en el joc de l’oca: de pont en pont i tiro perquè em correspon, i tornem al punt de sortida.

El nostre món està en crisi. Tenim de tot però no som feliços amb aquest tot. Hi ha una frase que diuen a Cuba molt interessant: “Ustedes, los europeos, trabajan en cosas que no les gustan para comprar cosas que no precisan.” Tot i així, vull recordar que el Circ Cric i PSF són sostenibles perquè la gent ens ajuda. Per tant, reivindico la força del poble per tirar endavant projectes culturals.

El 23 d’abril va fer 40 anys que vam fer l’estrena oficial a Mataró i el cap de setmana del 24 i 25 d’abril d’aquest any –per poc no encerto l’aixecament del confinament comarcal del dia 26– el festival va arrencar amb Que bèstia, de Tortell Poltrona & Cia, i el muntatge plural de gran format Catacric.40, l’espectacle de celebració, que és una mica un conjunt de números de circ, trapezi, cordes volants, malabarismes... Amb set pallassos de diferents països. Les dues propostes es repetiran cada dissabte a la tarda i els diumenges al matí. En el cas de l’espectacle matinal, també s’ofereixen activitats complementàries a la natura. Comencem moderats però tenim ganes d’anar ampliant la programació. La gent està molt receptiva i amb moltes ganes. Tot i així, sap greu perquè les mascaretes impedeixen veure els somriures dels espectadors.

La intenció és garantir l’activitat de les arts escèniques vinculades a la natura durant tot l’any i preservar-ne la continuïtat. Al Circ Cric hi passen moltes coses, més enllà del plantejament artístic d’una empresa. Al darrere hi ha una voluntat de servei públic que considerem que pot quedar més ben definida a través d’una fundació, que esperem poder posar en funcionament durant el 2022. El que passa és que quan fas innovació no estàs dins dels calaixos determinats i costa trobar ajudes. A veure si l’administració té la sensibilitat de veure que Catalunya no té cap centre d’exhibició de circ permanent com nosaltres.

Un gran reconeixement, són la meva matèria primera. Em va costar molt reconèixer que la intel·ligència no venia dels adults, sinó que és a la infantesa on s’és intel·ligent i capaç d’expressar les emocions i, per tant, és el meu públic preferit. Amb el temps, però, vaig descobrir que quan un pare porta el fill a veure l’espectacle, també torna altra vegada a estimular el seu aparell emotiu, amb la qual cosa torna a recuperar les seves emocions d’infantesa. I quan un avi hi porta el net o neta, passa el mateix, amb la qual cosa estàs treballant amb tres generacions però amb la mateixa matèria primera, i això realment és extraordinari.

Fins que duri continuaré visitant llocs impossibles perquè sense riure no hi ha humanitat. I recordeu: davant aquesta situació que vivim, només dos dels sentits que no estudiem a l’escola ens ajudaran: el sentit comú i el de l’humor. Rieu molt i a viure, que en el fons són dos dies per a tothom.