Un estudi amb més de 700.000 pacients permet establir l’edat d’inici dels diferents trastorns mentals
L’etapa més freqüent és als 14 anys, quan el cervell experimenta canvis maduratius importants
La revista Molecular Psychiatry del grup Nature ha publicat una meta-anàlisi amb dades de 192 estudis epidemiològics que inclouen 708.561 pacients per determinar l’edat en què solen debutar els diferents trastorns mentals. Un dels resultat de l’estudi sosté que l’edat en la qual comencen més trastorns mentals és als 14 anys, una època en la que el cervell està experimentant uns canvis maduratius importants. Així mateix, conclou que la majoria dels trastorns van apareixent de forma ininterrompuda durant els primers 25 anys de vida.
El treball està encapçalat pels doctors Joaquim Raduà, cap del grup de recerca de l’IDIBAPS, Marco Solmi, de la Universitat de Pàdua, i Paolo Fusar-Poli, del King’s College de Londres.
Tal com explica el document, els trastorns mentals són una de les causes principals de discapacitat i, de fet, diversos estudis indiquen que una bona prevenció permetria reduir-ne l’aparició. “Si fóssim capaços de detectar a temps qualsevol canvi que avisi d’un possible trastorn mental, potser podríem corregir-lo i aconseguir que el cervell maduri d’una forma sana, prevenint l’aparició del trastorn”, explica Raduà.
No obstant això, per aconseguir que un programa de prevenció sigui efectiu, “cal realitzar-lo a l’edat concreta en la que comença cada trastorn mental”, recorda. Així doncs, fins ara, l’edat d’inici dels diferents trastorns era un tema poc conegut, perquè investigar-ho “és més complex del que pot semblar”.
A partir d’aquesta premisa, l’equip d’investigadors va combinar per primera vegada tota la informació sobre l’edat d’inici de trastorns mentals dels estudis epidemiològics que s’havien publicat fins al moment. Així, es va aconseguir una mostra de més de 700.000 persones dels cinc continents.
Raduà afegeix que “les anàlisis no van ser fàcils, ja que cada trastorn segueix un patró atípic i únic, pel que vam haver de crear nous algoritmes de meta-anàlisi i els ordinadors van passar-se setmanes o mesos calculant”.
Les edats dels trastorns
Entre els trastorns analitzats, l’estudi determina, per exemple, que la fòbia o ansietat per separació apareix als 8 anys. El trastorn de l’espectre autista als 9, el dèficit d’atenció amb hiperactivitat als 12, l’ansietat social als 13 i l’anorèxia nerviosa als 17. Als 18 anys pot aparèixer la bulímia nerviosa, i als 19 un trastorn obsessiu-compulsiu. Els diagnòstics associats al consum de cànnabis, abús de l’alcohol, depressió o trastorn bipolar es fixen en edats més tardanes.
Així, un dels resultat de l’estudi és que l’edat en la qual comencen més trastorns mentals és als 14 anys, una època en la que el cervell està experimentant uns canvis maduratius importants. A més, conclou que la majoria van apareixent de forma ininterrompuda durant els primers 25 anys de vida. “No podem dividir els trastorns entre uns que es donen a la infància i uns altres que es donen a l’edat adulta”, assenyala Raduà.
D’aquesta forma, qüestiona la divisió actual de la salut mental entre dispositius per a menors de 18 anys i dispositius per a majors de 18 anys, “perquè per a moltes persones, l’atenció es veu fragmentada amb la majoria d’edat”. “Ens preguntem si no seria millor adequar els dispositius de salut mental a les edats d’inici dels diferents trastorns. Sabem que l’edat d’inici no és l’únic factor a tenir en compte, però aquest estudi posa la pregunta sobre la taula”, conclou.
Problemes relacionats amb la solitud
Paral·lelament, en el marc de les XXV Jornades d’Actualització en Psicogeriatria, organitzades per l’Hospital Sagrat Cor de Germanes Hospitalàries, s’ha posat sobre la taula la relació directa entre la prevalença de la solitud i els problemes de salut mental. “Les persones que experimenten amb freqüència sentiments de solitud estan més predisposades a patir depressió, ansietat i paranoia, mentre que la relació en el cas de la salut física està més atenuada”, ha afirmat el doctor Manuel Martín Carrasco, director mèdic de la Clínica Padre Menni de Pamplona i vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria.
De fet, segons un estudi de l’Hospital Sagrat Cor, el Servei d’Urgències del centre va registrar, després del confinament domiciliari, el tiple de casos d’ansietat i el doble de depressió que durant la primera meitat de l’estat d’alarma. L’afectació de la solitud a la salut s’atribueix a factors com l’estil de vida, l’exposició i percepció de l’estrès, o la capacitat de descans i recuperació.
“Les persones que senten solitud tenen pitjor estil de vida, una major vulnerabilitat i percepció de l’estrès, que comporta un dany al sistema immunològic i cardiovascular, i una menor capacitat de descans i recuperació”, ha explicat Carrasco. A banda de les conseqüències de l’increment de la prevalença de la solitud des que es va iniciar la pandèmia, cal tenir en compte que les circumstàncies socials actuals propicien aquest sentiment i que la situació empitjorarà amb el pas dels anys.
“Els canvis en les estructures i models familiars, menys extensos i més fràgils; l’impacte de les noves tecnologies en les formes de relació i d’oci, o les noves maneres de treballar i de producció, que impliquen una més mobilitat, són un agreujant de la vivència de solitud, que es preveu que augmenti significativament els propers anys”, ha assenyalat l’especialista.
Durant les jornades també s’ha fet referència a l’augment molt notable, durant la pandèmia, de persones grans que han mort soles, tant en residències com en hospitals. Carrasco ha subratllat que els familiars estaven presents al moment de la mort només en el 13 % dels casos, a les residències, i en el 24 %, als hospitals.
En la mateixa línia, el doctor Joan Bertrán, coordinador del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Sant Rafael, ha indicat que, malgrat la duresa de la malaltia, la solitud, la incapacitat de tenir la família a prop, ha estat la situació més temuda per a professionals i pacients que han patit la covid-19.
