“Tocar l’orgue a Montserrat és un plus”

Fins fa dos anys la política era portar destacats organistes i músics tant del país com de l’Estat, com de la resta del món i havien arribat a venir organistes com el de la catedral de Notre-Dame de París o el de l’abadia de Westminster de Londres. Sovint els concerts d’orgue es complementaven amb altres instruments o un cor, perquè sempre és més accessible per al públic. Els dos darrers anys i per culpa de la pandèmia hem recorregut més a gent del país, en què tenim gent boníssima. En no saber si finalment podrien venir convidats de fora, aquests dos anys hem optat per músics de proximitat per assegurar-nos que el festival no es deixaria de fer.

El concert Del barroc al classicisme organístic va ser 100% català. El van protagonitzar l’Escolania i la Capella de Música de Montserrat, amb en Xavier Mendoza i en Roger Padullés, que són exescolans. Els va acompanyar l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig i amb Álvaro Carnicero a l’orgue, que també és exescolà. És que Montserrat ha estat durant molts segles un centre musical de primer ordre i encara avui molts músics rellevants de casa nostra s’hi han format.

El de l’organista José Luis Echechipía París, organista titular del monestir de Leire, acompanyat pel també navarrès Pello Ruiz Huici a l’oboè. Serà una mostra de la música de Bach en diàleg amb l’oboè. Interpretaran obres de Domenico Scarlatti, Johann S. Bach, Josep Pla, Jesús Guridi i Ralph Vaughan Williams.

El dissabte 7 d’agost vindrà l’organista coreana resident a Madrid Riyehee Hong, que començarà interpretant el Passacaglia de Bach, obra de referència del pare Cassià M. Just. També tocarà peces de Claude Balbastre, Johann S. Bach, Eugène Gigout, Charles-Marie Widor, Dudley Buck i Alexandre Guilmant. Finalment, el 21 d’agost el concert anirà a càrrec de l’asturiana Susana García Lastra, que és l’organista titular de l’església de Los Venerables de Sevilla, que interpretarà música de J.S. Bach fins a Henri Mulet, passant per autors com ara J. Gabriel Rheinberger, Luis Mariani, John Cage, Jan Zwart, M. Hélène Bonis, René Louis Becker i Domingo Arquimbau.

A Catalunya és molt important perquè encara que sí que hi ha altres cicles d’orgue, Montserrat és Montserrat! Tot el que fa Montserrat, centre espiritual i cultural de primer ordre, referent del país, té molta repercussió. Per això també aquest cicle de concerts és tan conegut i concorregut, malgrat que aquest any hi haurà menys aforament..., però quan no hi havia la pandèmia tu entraves a la basílica durant un concert i estava a vessar, els bancs plens, gent dreta, gent asseguda a terra... Això no passa en altres festivals d’orgue, perquè pujar a Montserrat és un plus. I tocar a Montserrat és un plus.

Orgue i Església no es poden deslligar. Tant per als catòlics com, sobretot, per als protestants, en què l’orgue és indispensable, tant com la música de Bach. Però hi ha algunes excepcions i hi ha orgues fora de les esglésies, en cases senyorials i burgeses o palaus. A Barcelona, per exemple, el famós banquer Manuel Girona en tenia un de molt bona qualitat a casa seva, que se l’havia fet portar de França. Als Estats Units o a Anglaterra dintre d’algunes mansions victorianes, en àmbits absolutament profans, hi ha orgues.

El 1936, després del cop militar, tots sabem què va passar en territori republicà, que milícies i escamots van anar sistemàticament cremant esglésies i tot el que hi havia dintre, fossin retaules, fossin orgues, fos el que fos. Anaven poble per poble cremant les esglésies. En aquesta època es van destruir el 95% o més dels orgues que hi havia. Aquesta església on ens trobem ara, la de Santa Maria de Badalona, d’original només li queden els fonaments de les columnes perquè tota la resta ho van destruir..., volien fer-hi una plaça, com va passar a Santa Maria de Sants, a Barcelona.

Molt pocs. Després de guanyar Franco la guerra, un organisme que es deia Regiones Devastadas va reconstruir algunes esglésies, però no el mobiliari, i va ser cada església, en funció dels diners que tenia o dels benefactors amb qui comptava, que va poder comprar o no un nou orgue. No és fins a mitjans o finals dels anys quaranta que es comencen a substituir alguns dels orgues que hi havia hagut...

D’esglésies en tenim moltes i sí que alguns s’han reconstruït o restaurat per la seva vàlua històrica; els de Torredembarra o l’Aleixar, per exemple, que són del segle XVIII. Altres s’han construït de nou.

Sí, és tot nou, fet per un dels millors constructors d’orgue del món, en Blancafort. A Barcelona, alguns dels orgues històrics, com el de la basílica dels Sants Just i Pastor o el de Sant Sever, es van salvar el 1936 perquè estaven al costat d’administracions públiques, que, naturalment, estaven vigilades. En aquests dos casos, sobretot el de Sant Sever, perquè estava al costat del Palau de la Generalitat. Les esglésies que van quedar fora del radi dels edificis vigilats de les institucions, com ara Santa Maria del Mar, Betlem o Santa Maria del Pi, que també tenien bons orgues, van ser assaltades i va desaparèixer tot el que hi havia dins.

El de Santa Maria del Mar era espectacular, i no en va quedar res. Però ara en tenen un altre d’important també. També són importants els de les esglésies de Betlem o la Mercè...

A Barcelona ciutat hi ha el gran de la catedral, el de la capella de Lepant –també a la catedral–, el de Sant Sever, el de Sant Just i Pastor i el de la capella de l’Esperança, que depèn i està al costat de Sant Just. També en van quedar alguns de bons a la part alta de la ciutat, on hi havia els col·legis religiosos.

L’orgue va lligat a l’Església. Alguns poden dir que no però l’Església, malauradament, està en una situació de... no sé si dir-ne “retrocés” o dir que està en una situació avui en què compta amb pocs recursos. Això es tradueix en l’economia. Una església important o catedral té el seu organista o diversos organistes, però per a una església o parròquia mitjana o petita mantenir un orgue i un organista a vegades és complicat. També hem de dir que una parròquia senzilla no tindrà un orgue de tubs, excepte que el tingui per tradició històrica. Per tant, avui en dia només hi ha organistes a les esglésies de certa importància.

En aquesta ciutat tenim dues esglésies importants, Santa Maria i Sant Josep, i en totes dues hi ha orgue. A Santa Maria som dos organistes i jo, i des de fa molts anys, toco a la missa de les nou del diumenge.

No necessàriament. I no totes les obres que es toquen amb l’orgue són religioses. Pots tocar una sonata de Mendelssohn, o una simfonia per a orgue d’un organista francès... Els meus alumnes són adults i pensa que jo faig classe a Lleida, que no és el mateix que a la resta de territori. Tot va una mica en funció dels orgues que hi ha. M’explico: a Barcelona ciutat hi pot haver uns 80 orgues, però Lleida és una zona que va estar molt castigada per la guerra i no va sobreviure res. Va ser un dels bisbats que més van patir durant la guerra i això ha condicionat els instruments que hi ha ara; és a dir, que n’hi ha molt pocs i, per tant, això també limita els alumnes. Si a tu t’agrada aquest instrument és perquè l’has d’haver conegut, l’has d’haver escoltat, i en un lloc on no n’hi ha, això és difícil. No és com amb altres instruments, com per exemple el piano, que n’hi ha milers a tot arreu. L’orgue l’has de buscar, l’has de trobar, has de trobar una parròquia que te’l deixi tocar, un capellà comprensiu, que l’instrument estigui en bones condicions... És un cúmul de coses que ho posen encara més difícil.

Crec que la resposta fins i tot transcendeix el que és el mateix orgue, perquè estem parlant de música i també de la situació de l’Església. Em poso en la pell d’un capellà que cada cop té menys feligresos, menys ingressos... i que hi va algú i li parla de l’orgue. Abans formava part de l’essència de l’església, era la música del poble, però avui ha quedat arraconat, el mateix que els està passant als cors, i no se’ls dona la importància que haurien de tenir. Abans de la pandèmia els cors ja estaven en una situació crítica, però ara encara estan pitjor. Només hi ha gent gran, el jovent ha desaparegut. S’hauria de valorar més la música a l’església, perquè també seria un imant per atraure gent. Ara mateix si no fos per l’amor que tenim per aquest instrument els qui el toquem i les ganes de mantenir-lo viu segurament estaríem parlant de la seva fi. Passa com amb tantes coses relacionades amb la cultura, que s’aguanten pels voluntaris i les ganes que hi posen.

D’entrada, l’espai on toques. No és el mateix tocar el piano al menjador de casa que tocar l’orgue en una església, amb aquesta immensitat i profunditat.

Jo estudiava piano i un dia el pare de la núvia del meu germà em va deixar un disc d’orgue. Vaig tenir un xoc i em va canviar la vida.