Just als límits de la llengua

El castell de Fitó defensa simbòlicament el límit històric entre Catalunya i França. S'alça esquerp i vigilant sobre un turó ben a prop dels estanys de Salzes, amb el mar estès a llevant. Era la fita, el terme, el senyal, el límit entre dues corones medievals. Ara és poca cosa més que un puntet al mapa turístic del Rosselló, amb visita agraïda, bona taula inclosa sota els sostres de pedra. Si no teniu la gana feta, podeu demanar-hi un vaset de moscat de Ribes Altes, ben fred. Entra amb total delicadesa.

Els francesos diuen “Fitú” perquè escriuen Chateau de Fitou. No cal esverar-se. Del Canigó que domina orgullosament sobre la línia dels Pirineus, en diuen “Canigú”, que escriuen “Canigou”. No em puc estar de preguntar-me la causa lingüística del canvi. Perquè ou i no o? Se m'acut la possibilitat que el català que es parlava a l'altra banda de l'actual frontera tendís a fer àtones les os finals. Llavors, seguint la norma de pronunciar u aquestes vocals àtones, tindríem una explicació. Però molt complicada, tot sigui dit. Massa, al meu entendre.

Amb el dubte al magí, passo per Portbou. Josep Pla entra a Portbou en el seu viatge frustrat amb la mà a l'arjau del gussi que el seu amic Hermós ha manllevat a Cadaqués. L'Hermós dorm. Van camí de França. Pla sent xiular el tren. “Ens fondegem a la petita riba. Constato l'exactitud de la toponímia. Les muntanyes dins les quals està enxubat Portbou tenen realment formes bovines”, escriu.

De manera que no hi ha cap relació entre “Fitou”, “Canigou” i Portbou. Però té raó Pla? Com tothom, no les pot pas encertar totes. I en toponímia li sé alguna errada ben pròxima. Cap de Creus, posem per cas, que no sap relacionar amb Cap de Quers, malgrat l'evidència pètria aclaparadora.

De manera que em permeto recordar que Carles Sentís creia que el nom Portbou era una derivació de port bo, per influència del veïnatge francès. Potser només una intuïció. Caldria explicar per què els gavatxos han convertit la o en ou, i no ho fa, que jo recordi.

En canvi, Jaume Pol Girbal, a El món de la Costa Brava, no es limita pas a dir que “no és pas imprescindible haver-se fet vell anant a l'escola per deduir que hi ha una relació molt clara entre Portbou i Port-Bo. Aquesta cala és un bon port de refugi”. Hi aporta arguments: “La lletra ‘ou' de ‘bou' correspon a la grafia llenguadociana. És una lletra muda. Caldria doncs pronunciar Port Bo”.

Aquí tindríem la solució del problema: la llengua d'oc. I serviria per Portbò, per Canigó, per Fitó i per d'altres topònims similars que jo no he sabut detectar. Ara, caldria explicar, més enllà del veïnatge i l'origen comú, les raons d'aquesta sorprenent influència llenguadociana en el català escrit al peu de les muntanyes pirinenques. Haurà de ser un altre dia.