Un tomb per la història i el futur del poble

És probable que, de Besalú, el foraster retingui el pont medieval, el micvé i el Prat de Sant Pere, que per alguna cosa són la imatge que ha permès introduir la vila en els circuits turístics. Avui no en parlarem: per fer la passejada, l’alcalde ha escollit un vessant alternatiu que ens ha de permetre tractar del que ha estat, què és i què vol ser aquesta vila. El punt de partida és ben significatiu. Com que la cita la tenim el dia que comença el nou curs lectiu, ens trobem a l’entrada de l’institut escola Vilarrasa, que, a més, intueixo que és dels equipaments dels quals Lluís Guinó (JxCat, alcalde des del 1995) se sent més orgullós. “Per als pobles, tenir escola és tenir vida”, resumeix. El 2003 –recorda– es van començar les negociacions amb el Departament d’Ensenyament perquè als 12 anys la mainada no haguessin de marxar a fer la secundària a Olot un cop acabaven la primària a Besalú. En època del president Montilla es va acordar crear l’institut escola, que es va posar en marxa el 2010 en barracons, que encara hi són. Va ser una decisió innovadora, ja que aleshores tot just s’estaven creant els instituts escola. El projecte ja es dona per ben consolidat des del punt de vista educatiu, i de retruc s’ha aconseguit que fins als 16 anys les noies i els nois estiguin tot el dia al poble, cosa que no passava abans. L’edifici d’obra serà una realitat a curt termini perquè, segons ens anuncia Guinó mentre creuem el pati, a finals d’aquest curs s’ha de tenir el corresponent projecte i, si tot va bé, d’aquí a dos anys ja s’estaria en obres. “En el projecte s’inclourà també la rehabilitació de l’edifici antic de l’escola, aixecat durant la República i que està protegit”, ens comenta. La inversió prevista és d’uns 5 milions d’euros, a càrrec de la Generalitat.

La següent parada és a la residència i centre de dia per a gent gran, a Can Ring. No sé si el nostre amfitrió ha volgut buscar un fort contrast o, simplement, és que l’equipament ens ve de passada (les dues explicacions són bones). Hi anem per il·lustrar la política de servei a les persones que es va incorporar fa uns quants anys a la gestió municipal. “Vam començar amb àpats a domicili, vehicle adaptat, transport a la carta... i ens faltava un centre de serveis, consistent en aquesta residència i centre de dia; el centre de dia ja el teníem, a Can Cambó [una casa del centre], però el vam incorporar en aquest edifici per oferir uns serveis integrals”, recorda el nostre guia. Com que l’Ajuntament no tenia prou recursos per construir-ho, van acordar amb la Generalitat que el servei fos de titularitat pública, però gestionat per una empresa del territori i amb experiència, que va ser Edat 3.

A l’extrem oposat de Can Ring hi ha el jaciment d’una vil·la romana. Hi fem cap i veig que les restes emergides han guanyat en extensió des de l’últim cop que aquest periodista hi havia estat. L’alcalde ens explica que es va excavar per primer cop als anys seixanta del segle passat i que les campanyes de recerca s’han anat realitzant els darrers anys amb el suport econòmic de la Diputació. Ara estaríem en un punt d’inflexió: “Atesa la importància que té i com que es tracta de l’única vil·la romana d’una certa envergadura coneguda a la Garrotxa, el govern ha iniciat els tràmits per declarar-ho bé cultural d’interès nacional [BCIN]. Això elevarà l’índex de protecció i permetrà que es completin les campanyes d’excavació i acabi sent un lloc visitable. La museïtzació és l’objectiu final.”

Continuem caminant pel passat, però el lloc on ens desplacem no és tan pretèrit, ja que ens introduïm en el patrimoni industrial. Per això Guinó ens porta a un dels cartells que senyalitzen una ruta dedicada a aquesta qüestió, acabada d’instaurar. Aquest cartell en concret tracta d’un forn de calç i està situat a la sortida del poble en sentit Serinyà. L’itinerari comença a La Confiança (una paperera a cavall dels termes de Besalú i Beuda, encara en actiu amb el nom d’LC Paper) i acaba a Can Surós (una altra paperera, aquesta, tancada), i pel mig hi ha sis llocs més. El fil conductor és el riu Fluvià, ja que totes les indústries de la ruta feien servir el seu cabal com a font d’energia. “Creiem que és perfectament possible destacar el valor del patrimoni industrial, que en algun cas està molt malmès i s’ha d’anar rehabilitant a poc a poc, com és el forn de calç que havia funcionat, i fer-ho compatible amb el desenvolupament turístic.” En el cas d’aquest senyal del forn de calç, coincideix amb el traçat de la futura via verda que, tot resseguint la vall del Fluvià, connectarà la Garrotxa i el Pla de l’Estany.

La conversa ens porta a tocar la qüestió del turisme, molt estès a Besalú els darrers anys. La idea –indica l’alcalde– és fer que es complementin tots els serveis des del punt de vista econòmic. “No hem defensat mai el monocultiu, ni quan abans hi havia molta més indústria que turisme, ni en aquests moments, quan s’ha desenvolupat el ram dels serveis turístics. No hem d’oblidar la capacitat que tenen els petits tallers, les petites indústries.” Segons el seu parer, cal permetre que convisquin turisme, indústria i també l’agricultura, tot i que aquest darrer és un sector petit i queden pocs pagesos. I ja que hem entrat en qüestions econòmiques, Guinó recorda que s’havien proposat l’objectiu de rebaixar l’atur, cosa aconseguida perquè ara mateix aquest és dels municipis amb menys desocupats de la demarcació. “Estem pràcticament en dades d’atur tècnic”, resumeix.

Ara, un repte que se li ha plantejat a l’Ajuntament és buscar espai on es puguin instal·lar indústries a curt termini. L’únic lloc pendent per desenvolupar industrialment són els terrenys que queden a la carretera de Beuda, abans d’arribar a la guixera. “Hem de començar a fer totes les tramitacions urbanístiques”, anuncia. A la zona s’hi haurà de preveure –hi afegeix– un tram de la via verda que ha de connectar Besalú amb Beuda.

L’última etapa del tomb per la vila comtal ens porta a la zona del Molí, al barri vell, escenari de les intervencions fetes al llarg de l’última dècada amb finançament del pla de barris de la Generalitat. “Era una part de la vila que estava deteriorada i abandonada. El que s’ha fet aquí il·lustra com s’haurien de fer sempre les coses: la inversió pública serveix de tractor perquè, a poc a poc, vagi arribant la inversió privada. Aquí s’han integrat les dues inversions amb millores en equipaments públics (cal Campaner), la recuperació patrimonial, la rehabilitació adequada a l’entorn amb una carta de colors concreta... Hem aconseguit que aquesta zona on pràcticament ja no hi vivia ningú s’hagi anat recuperant. És d’aquelles accions que segurament amb la intervenció municipal no n’hi ha prou.” En aquest context, l’Ajuntament ha adquirit un edifici en desús que encara conté una turbina elèctrica que va donar servei fins fa uns deu anys.

Amb un cafè a la plaça de la Llibertat, sota l’impressionant plàtan que ens ajuda a alleugerir la xafogor, acabem la visita guiada. Sé que no me’n sortiré, però no puc acomiadar-me de Lluís Guinó sense preguntar-li si, després d’un quart de segle sent alcalde, renunciarà a presentar-se a les pròximes eleccions. Efectivament, no me’n surto: “No he pensat encara en el proper mandat, penso en aquest.”