“Ara tothom ha vist que es pot quedar al marge”

Naturalment, al principi analitzes les diferents tasques a fer i mires què has de prioritzar, sense deixar res enrere. Sí que és veritat que és un departament amb moltes competències, i totes amb un abast social important per definició. I al mateix temps resulta ser un repte, com totes les feines que fas en l’administració. El que passa és que, a diferència d’altres àrees, aquí la ciutadania la tenim molt pròxima, la trobes a primera línia, i no pas indirectament.

En altres departaments potser és fàcil identificar objectius específics d’un territori concret. En el de Drets Socials no es tracta tant d’objectius específics per a cada territori com d’objectius a escala de país. Per exemple, un objectiu és fer que les llistes d’espera per als recursos que ofereix el departament siguin el més curtes possible. Un altre repte, que surt de la nova configuració del departament, és poder resoldre tot el tema de l’habitatge [una competència que fins fa poc aquest departament no tenia], que, de fet, no es podrà resoldre de forma immediata però que cal que s’hi vagi avançant.

Jo diria que es té la sensació que –és veritat– hi ha temes que estan pendents de resoldre, però és que, afortunadament, tenim una sensibilitat creixent respecte als drets socials. I aquesta sensibilitat ens fa ser més exigents.

Sí que hi ha una necessitat objectiva d’habitatge, és clar, però aquesta percepció en gran mesura és fruit de la major exigència que hi ha. Pensem que l’administració ha fet accions davant dels grans tenidors, tot i les dificultats amb què topem. Amb els grans tenidors, que solen ser majoritàriament bancs, s’hi han fet convenis i ens han cedit habitatges perquè els posem a disposició de les persones que en necessiten. La regulació de les rendes, d’altra banda, els afecta sobretot a ells. S’hi podrien fer més coses? Alguna més, segurament. De fet s’avança en aquesta línia, però sovint la regulació estatal ho dificulta molt.

En la nova estructura, aquesta és una competència del Departament de Feminismes i Igualtat. Sí que, en el camp de la protecció a les víctimes, voldria destacar la iniciativa del Departament de Drets Socials per atendre els menors víctimes d’abusos sexuals: Barnahus (cases dels infants). En aquests equipaments s’atendrà els menors de manera que s’eviti la multiplicitat de declaracions que els fa reviure els fets i els revictimitza.

Sí que ho és, ara mateix. Parlo a escala general, ja que sempre hi pot haver un cas singular. No hi ha cap equipament d’aquest tipus pendent; en tot cas, pot haver-hi alguna necessitat puntual d’ampliació de places.

Som conscients que el tema retributiu del personal d’aquests centres –i també de les residències de gent gran i de discapacitats– té pendent una millora, que està lligada als convenis i als mòduls establerts per la Generalitat. Progressivament s’estan millorant aquests mòduls.

Sempre que és possible, es fan derivacions cap a centres especialitzats i es doten reforços per atendre casos concrets. Tot i això hem de tenir en compte que les casuístiques poden ser molt diverses i que els nivells d’especialització no poden arribar a ser-ho tant. Dins aquestes limitacions, es treballa per assolir majors graus d’exigència.

Quan parlem de serveis socials, sempre es pot demanar que s’atenguin més situacions o que s’atenguin d’una manera millorada. Però malauradament els recursos són limitats. De tota manera, no és que l’atenció a aquestes persones acabi de manera radical quan compleixen la majoria d’edat. Quan fan 18 anys se segueixen assignant recursos residencials, formatius i, en última instància, depenent de la situació que hagin tingut, també recursos econòmics.

Entenc que estem parlant de les persones estrangeres, sobretot els joves. Això a nosaltres se’ns escapa perquè el problema és que no tenen la documentació que els permet accedir a serveis i determinades prestacions. Són els famosos “papers”, que són competència estatal.

Diguem que esperem que sí, almenys bé que estem treballant perquè les problemàtiques que puguin venir es puguin anar entomant i resolent, de manera que generin la mínima afectació possible en aquelles persones que s’hi vegin immerses. Intentem en tot el que és possible avançar-nos a les necessitats que es presentin. De fet, ja s’ha hagut d’actuar després de la pandèmia, i crec que s’està actuant de manera diferent a abans de la Covid, tant l’administració com la ciutadania. S’ha entès que és important que les persones no quedin al marge del sistema. Si hi ha alguna cosa aprofitable de la crisi generada per la pandèmia és el fet que tothom ha vist que podia quedar al marge. Abans semblava que quedar al marge era un risc per a determinats sectors; ara, en canvi, hi ha més persones que veuen que poden quedar afectades. Tots hem sentit a parlar de gent que tenia una bona feina i que ara ha de recórrer al Banc dels Aliments i, per tant, tenim una major sensació de proximitat. I quan hi ha aquesta sensació, hi ha més predisposició a pensar que s’han d’assignar recursos per resoldre aquestes situacions. Temps enrere, determinades persones pensaven que era molta despesa, la que es dedicava a serveis socials, i en canvi crec que en l’actualitat s’entén millor. En una societat conscienciada, el fet que es tingui clar que han de quedar el menor nombre de persones al marge, ajuda que no n’hi quedin.

Hem millorat la nostra capacitat de reacció i ara ja sabem que pel fet que s’estigui acostumat a una determinada manera de treballar no vol dir que sempre s’hagi d’actuar de la mateixa manera: hi poden haver situacions excepcionals que ho fan variar. Però a més a més d’això també s’ha demostrat que determinades precaucions caldrà incorporar-les per sempre. Un tema que ha estat important –més enllà de la vacuna, naturalment– ha estat sectoritzar els espais, entendre que tenir grans grups de persones concentrades no és idoni. Per tant, no s’han de fer grans infraestructures que acumulin moltes persones i, si es fan, cal que es puguin sectoritzar bé. Crec que aquest és el gran ensenyament. L’altre és que no tot ho tenim controlat. Ho hem après nosaltres i la societat en general. Per tant, els nivells de precaució han de ser més alts.

Ha estat una situació molt excepcional. Segur que ha arribat més a l’opinió pública aquesta denúncia que no pas el treball constant que s’ha fet a la residència. Naturalment nosaltres en vam fer el seguiment, vam comprovar si s’havien seguit tots els protocols, els aïllaments... Ha quedat clar que s’havia treballat d’acord amb els protocols i que, per tant, en principi no hi havia cap responsabilitat del gestor de la residència. Una altra cosa és veure els treballadors en concret si en un moment determinat no han informat de la seva situació. En tot cas, naturalment, si hi ha d’intervenir la justícia, ho farà amb la nostra col·laboració.