Can Salvi, fi d’una nissaga

El maig de l’any vinent, Can Salvi de Vilavenut hauria complert 110 anys. Però no hi arribarà, perquè el popular establiment d’aquest poblet del municipi de Fontcoberta ha tancat les portes per Cap d’Any. Al llarg de sis generacions, una mateixa família ha estat al front i, ara, han decidit deixar-ho per motius personals, explica Pau Lleal, l’últim responsable del negoci, i miraran si el poden traspassar. “Són moments complicats per trobar qui se’n faci càrrec”, admetia Lleal, divendres, mentre era a la cuina preparant els darrers àpats. Potser algú ho reobrirà un dia o un altre, però amb l’arribada del 2022 es tanca un capítol llarg i intens d’una història més que centenària, a l’abast de molt pocs establiments.

De manera oficial, es considera que el naixement de Can Salvi va ser el 21 de maig del 1912, que és la data que consta en la concessió per obrir un estanc que l’Ajuntament va atorgar a Martí Coll, un paleta que volia ampliar la seva activitat. Se sap, però, que, abans de tenir aquest permís, el pare d’en Martí tenia allà mateix un hostal. L’home es deia Salvi, d’aquí el nom de l’establiment. Des d’aleshores, el negoci, amb èpoques més bones que d’altres, va anar passat de pares i fills de manera ininterrompuda, fent el paper de centre social, com solia passar en tots els pobles petits, on la paraula hostal volia dir estanc, bar, restaurant, botigueta, lloc d’esbarjo... Habitualment, va ser una activitat complementària per a la família: en Martí era paleta i els successors van ser pagesos, van tenir una granja o eren barbers (durant un temps, al fons de Can Salvi hi havia una barberia). Pau Lleal ha estat precisament el primer de la nissaga que s’ha dedicat per complet al restaurant. Quant a l’edifici, l’aspecte actual és fruit de diverses reformes, de què una, en la dècada de 1950, es va fer amb una ampliació a compte de les antigues escoles.

Cuina casolana heretada de les àvies (els arrossos dels dijous tenien molta anomenada), el capipota, els rostits (ànec, pollastre), el bacallà i els esmorzars de forquilla van donar renom a Can Salvi, que va mantenir, fins fa poc, el costum de només obrir de dilluns a divendres. Seria amb l’arribada de l’última generació que van ampliar-ho treballant també els caps de setmana, incorporant un espai i un ambient exterior i uns plats més sofisticats. “Sense deixar el tipus de cuina que havíem fet sempre”, puntualitza Lleal.

El tancament de Can Salvi, potser temporal, ha estat rebut com una mala notícia a la comarca, un territori que sol valorar molt el seu patrimoni.