Quina és la situació del sector en aquest moment?
Des que ens vam començar a moure, els preus han pujat lleugerament, entre 2 i 3 cèntims, però es queden molt per sota dels costos de producció. I això malgrat que estem en un context de falta de llet, perquè hi ha més demanda que oferta. La producció de llet a tot Europa ha anat baixant, però aquí de forma més accentuada a causa d’aquesta crisi estructural que ens afecta. A més, aquest any s’hi ha afegit l’increment del cost de les matèries primeres. Ara mateix, el preu de la llet al productor es paga a 33 o 34 cèntims d’euro, que queda molt lluny dels 41 cèntims que necessita qualsevol pagès de Catalunya per cobrir costos. També ens trobem amb una sèrie de normes ambientals a les quals ens hem d’adaptar i que hem de pagar. I, a part, el sector acumula pèrdues des de fa anys. Per tant, si no hi ha un canvi radical, no ens en sortirem.
Noten ja les conseqüències d’aquesta crisi de preus?
Moltes explotacions a tot Catalunya estan tancant. Aquest any en tancaran 20. Hem passat de les 1.600 que hi havia el 2000 a les 420 de principi d’any, que acabarem amb menys de 400. I ens trobem que, tot i que sempre hem anat a buscar un tant per cent de llet a fora, per primera vegada estem començant a fer menys llet perquè no surten els números. I això ens aboca a un problema com a societat perquè estem posant la sobirania alimentària de Catalunya en perill. I nosaltres només demanem que la llet es pagui al preu que costa.
Ens podem trobar que hàgim de fer venir encara més llet de fora?
És clar. I això té un cost econòmic i s’haurà de pagar al preu que valgui. I també té un cost ambiental.
Quin és el detonant de la crisi del preu de la llet?
A partir de l’any 2000, les marques blanques van començar a agafar més força. Per aquest motiu es va esmenar la llei de la cadena alimentària. Un estudi fet a principi d’any va diagnosticar que el 55% de la llet líquida es ven en forma de marca blanca amb una forquilla de preus que va de 0,57 a 0,72 cèntims. Amb aquests preus no es paga el que costa la producció d’un litre de llet. Fins a un cert moment, a la indústria li podia semblar bé perquè la marca blanca li prenia molt de producte i l’hi venia, però en el moment en què s’han apujat els costos de producció i que els distribuïdors no han volgut canviar el preu de venda a supermercat, que fa quatre o cinc anys que és estàtic, s’ha generat aquesta crisi. I ara tenim el problema conjuntural d’uns costos de producció que s’han disparat. D’aquest 55% de llet líquida de marca blanca, Mercadona té una quota de mercat d’un 50%. Com que també ven primeres marques, Mercadona acaba tenint una quota de mercat del 33% de tota la llet líquida que es ven cada any a Espanya. I què fa Mercadona? Compra la llet a través dels seus interproveïdors i, encara que no sigui qui la paga pitjor, tampoc és qui la paga més bé. Al final és qui acaba marcant el preu de la llet.
Vostès denuncien que aquests grans distribuïdors actuen com un càrtel.
El lobby de Mercadona, a través de la seva patronal, que és Asedas, pràcticament s’ha comportat com un càrtel. I ha portat el govern del PSOE i Podem a fer el que ells diuen. En la llei de la cadena alimentària, han aconseguit fer treure dels contractes la clàusula que obligava a posar quin era el cost de producció del ramader. I això es carrega el mateix esperit de la llei, que diu que el preu que es paga ha de cobrir els costos.
Quant fa que no es toca el preu que es paga al ramader?
Doncs més de vint anys. I el que cal és un canvi que no és tan dràstic. Perquè no és cap problema si a camp el preu ha de pujar 10 cèntims i el consumidor l’ha de pagar 20 cèntims més cara al supermercat. Amb un consum de 64 litres de llet per càpita i any, pagar 20 cèntims més per la llet no són ni 15 euros. Ningú no serà ni més ric ni més pobre.
Llavors, quina és la solució?
Que els polítics facin política. El consumidor és clar que hi té responsabilitat, però és normal que pagui la llet a 55 cèntims si la troba a aquest preu. Perquè el que ell vol és arribar a final de mes i no està fent res il·legal. Però si es trobés la llet a 85 cèntims no li passaria res. No beuràs pas més o menys llet pel fet que sigui una mica més barata o una mica més cara. El que demanem és que la llei que han fet funcioni. I, tot i que no ha acabat de traspuar tot el que la normativa europea li permetia, el mínim és que la facin complir. Hauria d’haver definit la posició de domini i hauria d’obligar a fer transparents els contractes per tal que reflecteixin quan un distribuïdor compra la llet per sota del preu de cost.
I per què no es fa complir, aquesta llei?
Doncs perquè les multes són petites. I, en aquest context, ens trobem que ens donen uns crèdits bonificats de 60.000 euros, que cal tornar, amb els quals l’administració admet que la cadena de valor no funciona bé, perquè aquests si ens els donen no és pas per les pèrdues generades per una catàstrofe, sinó perquè hi ha uns distribuïdors que fan servir unes pràctiques deslleials i deshonestes. I és lamentable que s’hagi de donar un ajut a causa d’unes males pràctiques comercials. La normativa no funciona. Ni tan sols funciona la llei de l’oferta i la demanda, perquè estem en un context en què no hi ha llet. Avui a la resta d’Europa la llet va cara perquè allà la cadena de valor funciona. Com que els costos pugen, el preu de la llet també puja. I, com que no hi ha llet, també puja. Això significa que el nostre mercat no funciona.
Les macrogranges també perjudiquen tot el sector?
A Catalunya un 7% de les explotacions (37) produeixen un 49% de la llet. Cal un límit de vaques per explotació per evitar aquesta polarització i que l’Observatori de la Llet referenciï un preu mitjà real per al 93% de la resta de les explotacions, que ha de ser de 0,41 cèntims. Catalunya no es pot permetre perdre cap explotació més, ni gran ni petita, però cal trobar la fórmula perquè les grans no creixin més i perquè les petites puguin subsistir. Això ens permetria diversificar-nos en el territori, evitar els pobles buits, fixar la població i, en definitiva, que ens poguéssim guanyar tots la vida. I és que amb els preus que es paguen ara no van bé ni les explotacions grans ni les petites. De grans també n’estan tancant. I si se’n tanquen 15 ja són la meitat de les que hi ha i molta llet que no es produirà. I la conseqüència d’això és que aquest any serà el primer en què produirem menys llet que l’any anterior. Per això dic que estem posant en risc la sobirania alimentària de casa nostra.
El model de cooperatives és part de la solució?
En aquesta crisi de preus, qui més bé ha pagat la llet als productors han estat les cooperatives Cadí i Llet Nostra. Sense la cooperativa Cadí, per exemple, ningú estaria fent llet a l’Alt Urgell, perquè ningú els l’aniria a recollir per les complicacions del transport. Produir un litre de llet allà dalt és car, però tenen un producte de valor afegit com la mantega i el formatge. Fa 100 anys que treballen i realment han pagat la llet al preu que costa. Aquestes cooperatives han de competir amb les grans superfícies, que es queden uns percentatges molt alts del preu de 0,92 cèntims a què es ven el litre de llet en els seus lineals. Al final, les marques blanques tensionen el mercat i la indústria a la baixa i fan que no vagi bé ningú. Per això diem que actuen com un càrtel, perquè tots es marquen de prop per veure qui ven la llet més barata com a producte reclam. Totes les grans superfícies acaben forçades a competir i fer el mateix.
El model sembla que és França. Què s’ha fet bé allà?
Allà la llet es compra al supermercat a 85 cèntims perquè la llei de la cadena funciona, i han arribat a un acord perquè es pagui a tots els estaments de la cadena el que costa.
Però no deu pas ser per bona voluntat dels supermercats, sinó perquè hi deu haver una protecció per al ramader.
Si això passa allà és perquè tenen polítics que fan política, que és el que demanem aquí.
Estem al cap del carrer.
Jo he parlat amb polítics, i el que més els emprenya és fer política. Quan hi ha una cosa tan important com la llei de cadena alimentària, el que haurien d’haver fet és mullar-se molt més i anar a totes. Doncs no. Els costa molt fer això. I els costa molt assumir compromisos quan els dius que cal fer canvis. Això és fer política. Simplement els demanem que facin la seva feina i que executin allò que els permet la normativa. Que es posin a treballar d’una manera real. Que tots els contractes complexin la norma, que siguin transparents i públics.
Com veu el futur a curt termini?
Si no hi ha un canvi, aniran tancant encara més explotacions. I aniran quedant aquelles que no poden tancar perquè per cicle encara els queden uns anys per treballar o perquè no poden tancar a causa dels seus compromisos financers. Perquè tenen uns diners que s’han de tornar i estan en una situació molt precària. Algunes acumulen molts refinançaments. Una de les proves és l’ajut que ha donat el Departament d’Agricultura, que no són diners per fer cap millora, sinó per pagar el que està endarrerit. O per fer petites inversions de futur, com la llavor de l’any que ve. Necessitem calma, que funcioni la normativa, que es pagui el preu que toca d’una manera que funcioni al llarg del temps perquè els productors puguin fer previsions i puguin tornar a tirar endavant. Si funcionés l’observatori de preus i es pagués el preu que toca, amb una mica de sort els productors començarien a fer net de tota la càrrega financera que porten a sobre en 10 anys.
Com viuen la situació els pagesos, en un àmbit més personal?
Als ramaders, l’administració ens exigeix moltes normatives ambientals i de benestar animal. Però, qui procura pel benestar social de les persones que treballen a les explotacions? Hi ha molts pagesos amb problemes importants de salut mental i emocional. Molts han hagut de recórrer al sou de la dona o al primer sou del fill que s’ha incorporat a l’explotació...
Hi ha algun altre país de la Unió Europea on hi hagi un conflicte semblant amb el preu de la llet?
No, en general a Europa és un sector molt més protegit. Aquí tenim un problema cronificat des de fa temps. Aquest és l’únic país d’Europa on s’ha presentat una denúncia contra les indústries per haver actuat com a càrtel. Hi ha una resolució del tribunal de la competència, a la qual la indústria ha recorregut, que diu que van estar 13 anys pactant el preu. Ara el càrtel ha mutat a la gran distribució. No els agrada que els diguis que són un càrtel, però es vigilen els uns als altres per no vendre més car per fer servir la llet com a producte reclam. Són els mateixos que es vanten de les grans responsabilitats socials que assumeixen a les seves empreses, però que actuen esclavitzant un altre sector com el de la llet.