Malestar per la imposició d’un bisbe valencià a Solsona
El cardenal de Barcelona i president de la CEE, Joan Josep Omella, ha tornat a menysprear els capellans catalans
Creixen les queixes per la falta de sinodalitat en l’elecció dels càrrecs eclesials
“La campanya Volem bisbes catalans és tan nostrada com eterna”, recordava un internauta a les xarxes socials poc després que el Vaticà nomenés, el 3 de gener, dilluns passat, el valencià Francesc Conesa –ara bisbe de Menorca– nou bisbe de Solsona en substitució del polèmic Xavier Novell. Les xarxes des d’aquell dia no han parat de reaccionar a aquesta designació, darrere de la qual hi ha el cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, mà dreta del papa Francesc a l’Estat, president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i membre de la Congregació dels Bisbes, que és qui tria els bisbes arreu del món.
Formació distant
La tria que ha fet l’aragonès Omella, tot i que esperada –és sabuda la seva proximitat a l’unionisme i la seva “distància” amb l’independentisme–, ha estat qüestionada per grans sectors de la societat catalana. Del nou bisbe triat per a Solsona tampoc ha agradat que s’hagi format amb l’Opus Dei, a la Universitat de Navarra, una “formació” que, com la de Toledo, està molt allunyada del que ha estat històricament l’Església catalana. “No es fien dels bisbes catalans”, deia un fidel ofès a Twitter. Un altre assenyalava: “Sembla una broma de mal gust.” El guionista, escriptor i lingüística Enric Gomà burxava la ferida: “Els bisbes valencians i aragonesos de Catalunya són garantia de la unitat d’Espanya.”
Un dels primers a reaccionar va ser el redactor de Catalunya Religió Jordi Llisterri, que en un ampli reportatge assenyalava que, avui dia, només el 40% dels bisbes que hi ha a Catalunya són catalans (el 2004, eren el 60%). El percentatge encara podria ser inferior en funció del nou bisbe que triï Omella per a la diòcesi de Girona, atès que el bisbe Francesc Pardo ja ha presentat la renúncia per jubilació.
Però la tria de Conesa ha donat peu, també, a qüestionar-se la fórmula d’elecció, al marge de la comunitat. El claretià Màxim Muñoz, expresident de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), opinava que “és clar que [la tria de nous bisbes i cardenals] no és fruit d’un camí sinodal” i considerava que “aquest tema seria una bona qüestió a discernir en el procés del proper sínode sobre la sinodalitat” (el sínode de bisbes convocat pel papa s’ha de fer l’any 2023).
Molt contundent ha estat la reacció de Jordi López Camps, que va ser director general d’Afers Religiosos amb el PSC. En un article en el seu blog, qüestiona els criteris de l’Església per designar els seus pastors: “¿No hi havia cap capellà de la diòcesi de Solsona que pogués ser nomenat bisbe dels solsonins i les solsonines? ¿En tot Catalunya, no hi havia cap capellà que, en el cas que no fos possible la resposta afirmativa a l’anterior pregunta, pogués assumir la direcció de la diòcesi solsonina? No m’ho crec. Sincerament, se’m fa difícil assumir aquesta continuada manca de candidats per cobrir les seus episcopals vacants a Catalunya.” López lamenta que el “corró inapel·lable del principi d’autoritat s’imposa a la lògica del sentit comú”. Davant d’això, afirma que se sent indignat i assegura que, com a “cristià catòlic”, troba “inadmissible i ofensiva a la sinodalitat de l’Església catalana” el procés de selecció del nou bisbe.
Del mateix parer és l’expolític Antoni Gelonch, que veu “inadequat el sistema de designació de bisbes” i insisteix en “l’hermetisme, l’esperit de clan i la voluntat de control” en aquesta manera de fer del Vaticà. En tot cas, mostra la seva sorpresa que “no trobin clergues aptes per a aquesta tasca entre el ramat català”. El polític Aleix Sarri, coordinador de Política Internacional del president Torra, recorda que, “des del segle XVI, el nomenament de bisbes no catalans per a les nostres diòcesis ha estat una constant”. “Controlar les elits dirigents (també religioses) és una manera molt pràctica de controlar un país”, hi afegia.
Visita ‘ad limina’ des d’avui i fins al dissabte 15
Des d’avui i fins dissabte, els bisbes de Catalunya faran la visita ad limina apostolorum, la que tots els bisbes catòlics han de fer, cada cinc anys, a Roma. Aquesta visita, segons explica l’Església de Barcelona a través d’un comunicat, comprèn la peregrinació a les tombes dels apòstols Pere i Pau com a expressió de comunió eclesial i la trobada amb el papa com a successor de sant Pere. Inclou també “informar sobre la situació de l’Església a la diòcesi que cada bisbe té encomanada, així com la celebració de l’eucaristia a les quatre basíliques romanes majors i reunions amb els següents dicasteris de la cúria romana: la Congregació per als Bisbes, Doctrina de la Fe, Clergat, Instituts de Vida Consagrada, Educació Catòlica, Culte Diví, Laics, Nova Evangelització, Família i Vida, Promoció per al Desenvolupament Humà Integral, Comunicació, i també amb la secretaria d’Estat”. En realitat, la visita ad limina és anar a Roma a retre comptes davant del papa, que té informes de tot (i tot és tot) el que passa a les diòcesis del món i demana puntualitzacions sobre diversos afers. En aquesta ocasió, és molt possible que l’arquebisbe de Barcelona hagi d’explicar al papa el nou mapa que preveu per a la diòcesi, atès que per la falta de vocacions es reestructurarà i es planteja que les 208 parròquies actuals deixin de funcionar com a unitats i s’ajuntaran en 48 comunitats. Però sens dubte els bisbes catalans també hauran d’explicar al papa com ha quedat el procés, un tema que incomoda bastant Francesc i que explicaria per què fa cas a Omella en la tria dels bisbes per a Catalunya.
