Diputades pioneres
Vuit dones van ser les primeres diputades de la història el 1980 perquè, tot i que ho preveia l’Estatut de Núria, no hi va haver abans dones electes
Ho recorden amb “emoció”, però sobretot per la recuperació de la cambra
El 44% dels diputats del Parlament són dones, 59 de 135. Però no sempre ha estat així, perquè les primeres diputades no van asseure’s als escons fins el 1981, arran de les primeres eleccions autonòmiques al Parlament, després d’aprovar-se l’Estatut i del redreçament democràtic després de la llarga dictadura de Franco. N’eren vuit en aquella primera legislatura, només, i ho recorden amb “veritable emoció”, coincideixen totes, més que per la presència de les primeres dones pel fet que després de gairebé mig segle podien “representar el poble de Catalunya” al seu Parlament, també hi insisteixen. Rosa Barenys, Dolors Calvet, Teresa Calzada, Concepció Ferrer, Helena Ferrer, Marta Mata, Trinitat Neras i Assumpció Sallés van ser les primeres vuit diputades, perquè al Parlament del 1938 no n’hi havia hagut cap d’electa, malgrat que l’Estatut de Núria del 1932 permetia el sufragi femení i la presència a les llistes, cap dona va ser elegida, bàsicament per la nul·la tradició de formar part de les candidatures.
“Va ser un moment realment històric per la constitució del Parlament”, recorda Rosa Barenys, de manera que no es van “parar gaire a pensar que també ho era per a les dones”. Concepció Ferrer va ser-ne fins la vicepresidenta primera i relata que van ser uns anys en què “es van redactar i legislar la normativa en que es basa l’autogovern actual i es va bastir la Generalitat després de tants anys de dictadura”. Per això potser “es buscava, per damunt de tot, el consens polític a l’hora de preparar textos legislatius, encara molts dels quals són vigents”. Aquest fair play, o més aviat “respecte i dignitat envers la institució” dels primers anys del Parlament, recorda Concepció Ferrer, no el recorda en “d’altres parlaments” on ha exercit en la seva llarga carrera política.
Coincideix plenament en aquesta reflexió la primera diputada a intervenir en l’hemicicle: Dolors Calvet. La vallesana encara té present el silenci del Parlament a l’hora d’efectuar la primera interpel·lació que efectuava una dona, en el seu cas al conseller de Cultura. “És lògic que fos així, per la importància de recuperar les institucions i perquè tots érem conscients que les lleis que debatíem bastirien l’administració catalana durant els pròxims anys.” I així ha estat. Calvet fa autocrítica de la classe política que les ha anat posteriorment aplicant, sobretot dels partits que han governat més anys, es clar, i creu que “potser es va desaprofitar l’oportunitat de construir una administració pública més moderna i justa” que l’actual Generalitat, encara “massa clàssica i semblant a l’administració estatal” que tant es qüestiona. L’empordanesa Trinitat Neras formava part de les pioneres. Recorda la “feinada i els llargs debats teòrics” per fer les lleis que regulen la Generalitat, les competències de què disposa, les sancions, l’adaptació democràtica... “Van ser realment no només la primera, sinó un parell o tres de legislatures d’una gran tasca, precisament, legislativa”, fins a dotar la Generalitat del seu esquelet.
No va ser fins als noranta que va posar-se sobre la taula el debat de la paritat, i l’escassetat de dones en la classe política dirigent. “Inicialment ni s’hi queia i es valorava tothom per la seva vàlua”, explica Neras. “No n’erem conscients –remarca Calvet– ni actuàvem com a lobby femení.” Va ser als noranta quan la pressió feminista va atiar el debat i els partits d’esquerra van introduir percentatges de dones a les candidatures i els càrrecs de responsabilitat. “Les quotes o percentatges o com se’ls anomeni han estat positius per a la igualtat de gènere en política”, coincideixen totes elles, fins i tot les que com Neras no ho veien “necessari, en un principi”. Valoren l’avenç, però reivindiquen més esforç envers la igualtat en “la resta d’àmbits socials”.