“Ara veig les coses d’una altra manera”

Els meus pares s’han dedicat a aquest sector tota la vida. La meva mare ha sigut directora d’hotel durant més de trenta anys. Sempre he estat involucrada en aquest món i m’agrada. Parlo sis idiomes.

Els meus inicis van ser a Blanes, en una agència de viatges on portava el departament de turisme esportiu. Sempre he estat vinculada a aquest tipus d’activitats, des de petita que havia fet judo. Aquest amor per l’esport també ve de família, els meus pares havien jugat a handbol. Vaig estar quatre anys a la Federació Catalana de Judo. Estava molt involucrada, ajudava en l’organització del Ciutat de Barcelona, que es feia cada any al mes de febrer.

Vaig crear la meva pròpia empresa el 2010 amb uns amics. Ens dedicàvem a fer torneigs d’handbol, col·laborar amb torneigs de futbol de base aquí a Lloret, a preparar programes esportius de natació, atletisme, futbol, handbol... Jo treballava molt amb equips nòrdics i en el mercat francès. I bé, la veritat és que vam anar pujant a poc a poc, i vam arribar a l’any 2019 amb força èxit. La nineta dels meus ulls era el torneig d’handbol, perquè és una creació pròpia. La gent que hi participa torna cada any. Són amics, hi ha una relació molt estreta. Tinc nanos que conec des de benjamins i han vingut al juvenil, i així cada any. El 2019 vam celebrar el desè aniversari aquí a Lloret i la veritat és que va ser un gran èxit. Les institucions municipals van col·laborar-hi molt estretament. En resum, va ser una època molt bonica. El 2019 per a mi va suposar un punt d’inflexió, vaig invertir tot el benefici del torneig en el mateix torneig. Vaig pensar que en ser un desè aniversari havia de fer-lo espectacular, creia que això ens faria créixer, i evidentment va ser així. A inicis del 2020 tenia persones en llista d’espera per entrar al torneig, però a quinze dies de començar va arribar la pandèmia...

De cop i volta ens vam haver d’asseure, el meu equip i jo, i mirar a veure què podíem fer. Vaig estar parlant amb altres directors d’esdeveniments de la zona i bé, amb tota la pena vaig fer un comunicat en què anunciava la cancel·lació del torneig d’handbol. Emocionalment, va ser un cop molt dur. Només de recordar-ho, em venen unes ganes increïbles de plorar.

He intentat trobar solucions i sortir com més aviat millor d’aquesta situació tan complicada. He tingut la sort que molta gent de l’àmbit m’ha animat i m’ha donat suport; em deien “Claudia, tranquil·la que ens veurem l’any que ve”, perquè pensàvem que l’any següent ens podríem arribar a trobar, però no va ser així. Molta gent es va posar en contacte amb mi per donar-me un cop de mà i per si necessitava alguna cosa, volien fer-me saber que eren allà. Vaig descobrir un retorn molt bonic que va ser el que em va ajudar a tirar endavant, juntament amb la meva família. Aquests últims es van bolcar en mi, em van donar un cop de mà econòmicament, van veure la meva situació, van ser conscients que de cop i volta vaig passar “d’estar bé” a estar preocupada per sobreviure. Va ser un canvi molt important. No és només quedar-se sense feina, que això ja per si mateix és molt dur. És clar, aquí a la costa a l’hivern tenim un sou una mica més baix, perquè els autònoms ens adaptem una mica a les situacions, però nosaltres durant aquesta època més freda sobrevivim amb els dipòsits de la Setmana Santa, amb el que la gent va pagant a compte i quan arriba la bona època regularitzes la situació, pagues totes les factures i et queda un raconet. Nosaltres, com moltes altres empreses del sector, vam haver de tornar-ho pràcticament tot. Per a tots els col·legues i socis d’aquest àmbit va ser un cop molt dur. Vaig haver de demanar un ICO, sobretot per poder pagar una de les agències més grans amb qui treballava. Entenc que com més gran és una empresa, més pot suportar en aquest sentit..., però no vols quedar malament amb ells ni amb ningú. Hem anat pagant, hem anat renegociant bonificacions...; com podràs entendre, no ens va arribar per a tothom. Vam haver de començar a gestionar tot aquest caos i, és clar, mires de buscar solucions.

Em vaig posar en contacte amb serveis socials. A la gent que estem acostumats a treballar no ens agrada demanar ajuda, ens costa molt. Vaig comentar la situació en què em trobava. No era perquè volgués menjar, el que volia era trobar una feina. De seguida em van ajudar, concretament l’Agnès, em va protegir el comptador de la llum, em va assessorar, em va dir les opcions que tenia i em va tranquil·litzar. Vaig rebre una atenció molt humana i sempre li estaré agraïda. Van passar uns mesos des que em vaig posar en contacte amb ella i va sortir l’oportunitat de formar part de Càritas. Mentrestant, vaig començar a enviar currículums com una boja, però és clar, no hi havia res. Tothom es trobava en una situació semblant i qui tenia feina encara tenia sort! He tingut la fortuna que la meva mare m’ha ajudat molt i hem anat tirant, amb el mínim. A casa vam muntar un hortet, ens entreteníem amb altres coses, aprofitàvem per estar amb família. Als nanos els vam exposar la situació i els en vam fer partícips. El més petit no se n’adona, però els més grans sí. Els vaig haver d’explicar que a vegades la vida té coses d’aquestes, passes d’estar bé a tenir carències, i ara mateix estem en aquesta situació. En parlem, els ho expliquem i, al cap i a la fi, no tot a la vida és el que és material. Hem de treure un aprenentatge d’aquesta situació. A mi, personalment, m’ha fet veure les coses d’una altra manera, m’ha deixat connectar amb mi mateixa des d’una altra mirada, i realment crec que m’ha aportat moltíssim en l’àmbit personal.

Ara estic al centre de distribució d’aliments de Càritas a Lloret i aquesta oportunitat laboral m’ha solucionat molts problemes. No només és l’alegria d’haver trobat una feina, és tot l’entorn, les vivències i les experiències tan enriquidores que m’ha aportat. Va ser el setembre de 2020. Jo portava des de març només amb el pagament d’algun cessament de l’activitat, ja que quan vam deixar inactiva l’empresa s’ho quedava tot el banc. Per sort, al setembre vaig fer l’entrevista; no només em vaig presentar jo a la vacant, hi havia altres persones que aspiraven al càrrec. La veritat és que jo no vaig ser seva la primera opció. En aquell moment em vaig enfonsar una miqueta però just l’endemà em va tornar a trucar en Dani i em va dir: “Claudia, com et vaig dir, mai saps el que pot passar i mira, hi ha hagut una incidència i la persona que s’havia d’incorporar no pot, així que si vols, comptem amb tu.” La meva situació era complicada i en arribar aquí se m’ha obert un nou món. La majoria de gent que forma part del CDA ho fa de manera voluntària. Tenim un equip de quasi 30 persones que van fent rotacions. Aquí no només donem aliments, es tracta de donar afecte. Hi ha gent que ho està passant molt malament i es tracta de dedicar-los un somriure, del fet que quan vinguin et vegin alegre i els transmetis ganes de continuar endavant. La gent t’aprecia i els agrada que els escoltis, que sàpigues el seu nom. La gent es para una miqueta i t’explica què els ha passat. Crec que fem un treball increïble, no només en la distribució d’aliments, sinó d’acollida i acompanyament. Som una petita família. Treballant aquí m’he topat amb molta gent coneguda. La pandèmia ha fet molt de mal. Gent a qui sempre havies vist treballar i amb qui ara comparteixes temors, amb qui vas parlant i t’adones que ho hem normalitzat tot una mica. Encara hi ha por, tot i que sí que és veritat que la gent ve més contenta perquè veu que les coses van endavant, van sortint feinetes..., es veu moviment, això es transmet i la gent està més animada, sembla que aquesta temporada sí que sí!, es nota el caliu, sembla que ja no hi ha aquella tristor que hi ha hagut aquests últims anys. El que s’ha de destacar és el fet de poder tornar a començar, és tenir il·lusió pels projectes. La meva intenció és tirar endavant si tot va bé i no passa cap altra catàstrofe mundial. Esperem que la guerra a Ucraïna es resolgui aviat. Jo no puc tornar a ser autònoma ara mateix, és tot un procés. No puc deixar el que estic fent, perquè no podria cobrir ni les meves necessitats bàsiques, ja que aquest any en el sector del turisme esportiu es mourà, encara, poca cosa. Em van sorgint bastants projectes, noves oportunitats, vinculades amb el tema esportiu. Segurament aquesta Setmana Santa ja col·laboraré amb l’organització del torneig d’handbol, aprofitant que hi ha vacances aquí al centre.

El turisme esportiu està creixent. A Lloret de Mar s’ha fet un esforç molt gran per promocionar aquest tipus de turisme. Entre l’Ajuntament i el gremi d’hotelers i altres han fet una gran feina apostant pel turisme esportiu. Crec que s’està treballant en una bona línia. El Congrés Mundial de Turisme Esportiu es va fer aquí. Estava previst per al 2020 i el van fer el novembre de l’any passat. Crec que es tracta que la gent torni a agafar confiança, perquè les ganes de viatjar, de sortir, de participar en esdeveniments hi són. La gent té ganes de viure. Les empreses petites com la nostra tenim por que ens torni a passar una altra vegada el mateix desastre del 2020. Als futurs clients els diria que no em paguessin fins al dia abans de l’esdeveniment. Col·laboro amb una empresa que fa 42 anys que es dedica al turisme esportiu i m’ho diuen: “Ostres, és que no volem cobrar fins a últim moment.” Et pots trobar que hagis de tornar-ho tot. A nosaltres no se’ns va permetre ni cobrar despeses de gestió. Jo ja tenia trofeus comprats, samarretes, tenia de tot! És clar, jo tot això no ho vaig poder tornar. Ens vam veure en una situació molt complicada. Sí que és veritat que ara tornem a estar il·lusionats, tot i que anem amb peus de plom perquè hi ha el record. Tardarem anys a tornar a estar tranquils i poder treballar de la mateixa manera que es treballava abans de la pandèmia.

Les coses que no puc solucionar ara perquè no tenen remei les he apartat del meu pensament i m’he fixat objectius curts. No he volgut pensar a llarg termini perquè no tenia sentit, si no hauria entrat en una depressió enorme i no em podia permetre estar en aquesta situació. Aleshores, sempre que m’ho demanen, dono aquest consell. T’has de marcar fites petites i assolibles, així a poc a poc vas fent petits passos que et faran sentir millor.