El Sol, com mai l’havíem vist

No el podem mirar directament, però sabem que sempre hi és i que sempre hi ha estat. El Sol és una constant en l’existència humana i la relació que hi hem tingut ha canviat al llarg de la història: hem passat de venerar-lo (i témer-lo) a estudiar-lo, deixar que el seu moviment organitzi les nostres vides i, més recentment, a mirar de treure’n un rèdit energètic, ja sigui intentant replicar la fusió de nuclis d’hidrogen en heli o captant directament els rajos solars. De tot això i de molt més tracta l’exposició que recentment s’ha inaugurat a Cosmocaixa, una coproducció amb el Museu de la Ciència de Londres que es pot veure fins al 16 d’octubre i en què s’apleguen més d’un centenar de peces històriques i contemporànies de rellevància científica, combinades amb les habituals experiències interactives marca de la casa.

El Sol. Vivint amb la nostra estrella arrenca revisant com hem utilitzat el moviment de l’astre rei per definir i mesurar el temps. Des d’una recreació animada del monument megalític de Stonehenge (Regne Unit) fins als rellotges amb energia solar, la mostra inclou peces històriques com ara un astrolabi islàmic del 1650, utilitzat per calcular l’horari d’oració i localitzar la direcció de la Meca, o diversos exemplars de rellotges, com ara un de sol de fa més de 600 anys i un de mecànic, del 1830, que, a banda de tocar les hores, també recrea el moviment dels planetes del sistema solar.

“El Sol ha estat crucial des dels primers temps de la civilització, però, a mesura que ha avançat la història, ens n’hem anat separant”, constata el comissari de l’exposició i físic de la Universitat de Cambridge, Harry Cliff. A mesura que relegàvem el control del temps a les màquines, descobríem l’impacte dels rajos solars en la nostra salut, primer, aprofitant les propietats bactericides per tractar malalties com ara la tuberculosi, i després, certificant que un excés pot derivar en càncer.

L’exposició també repassa com hem intentat capturar i aprofitar la llum i la calor del Sol, començant per un antic mirall ustori del 1700 fins arribar als materials més avançats, com ara la perovskita. En tot cas, segur que resultaran més familiars les plaques solars que Jimmy Carter va fer instal·lar a la Casa Blanca en plena crisi del petroli (1979), assegurant que el futur passava per allà. Reagan les va fer treure i no va ser fins al mandat d’Obama que no van tornar a instal·lar-ne.

La mostra acaba amb una repassada interessant a les observacions solars, amb les imatges de més resolució captades mai des de la Terra, que gràcies al telescopi Inouye, a Hawaii, ens descobreixen una superfície granulada espectacular. També n’hi ha de la nau Solar Dynamics Observatory de la NASA, que va captar l’espectacle encisador dels bucles magnètics que es formen a la superfície solar.