“La diferència genera recel i fa que es mantingui la distància”

La Fundació El Molí d’en Puigvert va ser una iniciativa del psiquiatre i exalcalde de Palafolls Valentí Agustí i del seu equip d’atenció psiquiàtrica, que es van plantejar inicialment què fer amb les persones que atenien i que tenien una malaltia mental a la zona nord de la comarca del Maresme. Alguns dels seus pacients tenien capacitat per treballar, però la seva situació els dificultava trobar un lloc de feina. El que feien era quedar-se a casa i cronificar el seu trastorn. L’equip va pensar que algunes d’aquestes persones, amb un perfil de competències més alt, podia i havia d’aconseguir feina en un entorn social normalitzat. En aquell moment, parlem de principis del 2000, hi havia tot un moviment a Catalunya que defensava la inserció laboral dels pacients amb trastorns mentals. Crèiem llavors, i creiem ara, que aquestes persones, a banda de rebre una atenció mèdica i uns tractaments, també podien aportar alguna cosa a la societat i, al mateix temps, amb el treball obtenien des d’una satisfacció personal a un reconeixement social, passant pel foment de la relació amb altres persones i l’obtenció d’uns recursos propis que els facilitaven autonomia. Així, entre la Comunitat Terapèutica del Maresme, l’Ajuntament de Palafolls i la Cooperativa Agrícola de Palafolls van tirar endavant la fundació. Les oficines centrals es van habilitar en un espai cedit per l’Ajuntament, dins la zona agrícola del municipi, i un any després es consolidava el centre especial de treball amb serveis de jardineria, obra, neteja i manteniment forestal.

Va ser l’any 2002. El grup Inditex és molt present tant al municipi com a la zona, i en Valentí Agustí va fer mans i mànigues perquè l’empresa derivés a Palafolls els seus programes socials. Després d’una intensa negociació, la marca Massimo Dutti va obrir el primer centre outlet gestionat en franquícia per la nostra gent, prèviament formada i capacitada per a les tasques pròpies que demana una botiga. La nostra missió de millorar la qualitat de vida de les persones amb malalties mentals començava a caminar.

N’estem molt satisfets, perquè ha requerit un gran esforç de tothom. Ara tenim set botigues al municipi de les marques Bershka, Oysho, Yersé i Lola Casademunt i la nostra pròpia, Fora de Sèrie, i un establiment més a Premià de Dalt, que segueix la mateixa filosofia.

L’estigma de la malaltia mental continua molt present arreu. Les persones que la pateixen no se senten lliures per expressar les dificultats que tenen per poder viure en societat i per poder desenvolupar-se sense haver de ser assenyalades. És veritat, però, que la feina realitzada des de l’àmbit de la salut mental és molta i ha donat els seus fruits, que les administracions hi han abocat recursos i que bona part de la ciutadania s’ha sensibilitzat amb aquests problemes. Crisis com les que hem viscut amb la pandèmia ens han ajudat a tots a veure que la salut mental és quelcom que hem de cuidar i que ningú no se’n pot mantenir al marge. D’alguna manera crec que la malaltia mental l’estem popularitzant i la vivim tots més a prop.

Hi ha una percepció segurament deformada sobre la discapacitat en general i sobre la malaltia mental en particular. És típica en aquells àmbits que no hi conviuen directament, perquè tant les famílies com les entitats que treballem amb aquestes persones tenim una visió molt més realista de la problemàtica. Més que paternalisme, crec que és el factor de la por el que ens continua jugant en contra. La diferència genera recel i fa que es mantingui la distància. El mateix desconeixement del que comporta una discapacitat fa que la manera de relacionar-se no sigui la més adequada.

Les persones ens arriben derivades de la Comunitat Terapèutica del Maresme, que són els que gestionen els serveis de salut mental del territori en els diferents equipaments de la xarxa. Són ells els que ens envien aquella gent que es troba en edat laboral, necessita una feina i, malgrat la seva discapacitat, pot desenvolupar una feina. En un primer moment fem un procés d’acollida a través d’entrevistes amb la nostra psicòloga i treballadora social on avaluem tant les seves demandes com les seves capacitats i habilitats amb la idea de tenir un perfil per saber on pot encaixar. Si tot va bé accedeix al servei prelaboral, més de formació, preparació i orientació, o al centre especial de treball, on fan una feina retribuïda, a les botigues o bé en alguna de les altres seccions, com la de jardineria, obra o manteniment. També pot accedir a l’empresa normalitzada o empresa ordinària, que en diem nosaltres. En aquest cas són persones amb una certa experiència que ja poden treballar fora. La nostra tasca també inclou fer prospecció a les empreses del territori per garantir els llocs de treball que per llei tocaria a les persones amb discapacitat.

Malauradament molt baix. La llei estableix que tota empresa amb una plantilla a partir de cinquanta treballadors ha de tenir un mínim d’un 2% de persones amb discapacitat. En general, un 80% de les empreses no ho compleixen i no hi ha una voluntat real de resoldre aquesta situació, ni de l’empresariat ni de les administracions. Part de la nostra tasca és també informar tant de l’obligació de contractar com de les bonificacions i els avantatges que comporta fer-ho.

Hi ha empreses amb què treballem des de fa molts anys i la relació és molt bona. Nosaltres formem part del projecte Incorpora de la Fundació La Caixa, que promou la inserció laboral de col·lectius amb risc d’exclusió social, una iniciativa potent i amb un important desplegament arreu del país i una excel·lent carta de presentació quan visitem les empreses. Des d’Incorpora periòdicament es fan accions i campanyes adreçades al teixit empresarial per potenciar la contractació d’aquests col·lectius, i fins i tot hi ha formació dels treballadors que han de tractar amb persones amb trastorns mentals. Intentem sensibilitzar i, sobretot, normalitzar.

Tenim un equip de professionals a la fundació que prepara els empleats i identifica les dificultats particulars que poden experimentar quan accedeixen al lloc de feina. Cadascú és un món i hi pot haver des de problemes de psicomotricitat fins a d’altres de tipus comunicatiu o emocional. És habitual que els costi retenir les instruccions i que calgui repetir les ordres o les explicacions, però res que no es pugui resoldre amb paciència. Sempre s’intenta ocupar la nostra gent en les feines que s’ajusten millor i coincideixen amb els seus interessos. El més habitual és que la persona que fa tasques de jardineria no pugui atendre clients en una botiga.

Sempre hi ha excepcions, però la gran majoria de vegades la relació entre treballador i client és correcta. La gent que ve a les nostres botigues ja sap quina tasca social fem i se’n fa el càrrec. Ja fa vint anys que treballem en el sector i l’experiència i el bon servei són marca de la casa, i en la valoració que fem periòdicament rebem bona nota.

Els mateixos que a una persona que no té una malaltia mental i alguns més. Parlem d’establir uns hàbits, de tenir una responsabilitat, de regular la teva vida. Hi ha una part fonamental, que és la relació amb els altres, amb els companys de feina i amb els clients. En el cas de les botigues, els nostres treballadors, que habitualment tenen una actitud passiva amb els metges i amb les famílies i es deixen portar, canvien el xip perquè es transformen en assessors d’altres persones que els demanen la seva opinió sobre les peces i objectes que volen comprar. Aquest nou rol canvia la percepció que tenen de si mateixos i els fa apujar l’autoestima. També el fet de tenir un sou, de cotitzar a la Seguretat Social com la resta de treballadors, d’aportar a la societat. I en l’aspecte emotiu també ajuda a distreure’t, a no capficar-te només en la teva situació. Veiem que, a banda de l’efecte integrador i rehabilitador més general, en el cas de les malalties mentals també hi ha un efecte terapèutic. De fet, s’han fet estudis que demostren que entre les persones que treballen es redueixen la medicació que prenen i els ingressos hospitalaris. Físicament estan millor, perquè no consumeixen tantes substàncies, i, al mateix temps, aporten un valor a la societat.

El nou establiment que hem obert a Premià de Dalt i el que volem obrir a Blanes ja ens marquen una mica el camí. El projecte de Palafolls, amb la concentració de botigues, creiem que encara té recorregut i ens plantegem exportar el concepte de comerç amb les variants que puguem aplicar al nostre territori. No tindria sentit posar les mateixes botigues al poble del costat quan el que vols és que vinguin a comprar aquí. I Palafolls és el que és després de vint anys! La nostra no és una intenció purament comercial, és social amb tot el que comporta. Ens interessa generar llocs de treball a la nostra zona, no fora d’ella. I en aquest sentit no ens posem límits, perquè als àmbits tradicionals que treballem des del començament a la fundació hem afegit no fa gaire la rehabilitació d’habitatges.

Al centre especial de treball tenim cap a 150 persones, a prelaboral són 50 places i d’incorporació a l’empresa ordinària tenim un programa anual d’una dotzena de persones. La plantilla de professionals és d’unes 75 persones.

És una iniciativa molt nostra, nascuda sense cap model de referència i que ens permet recuperar un material que inicialment era rebutjat. Les mateixes treballadores que ens proveeixen de roba a les botigues ens van comentar que es generava un volum molt important de peces que eren rebutjades perquè tenien una petita tara, com ara un botó sense cosir, i que era una llàstima que es deixessin perdre. Després de donar-hi moltes voltes van acabar ideant el concepte d’una capsa sorpresa on hi ha 3, 5 o 10 peces seleccionades per talla i per gènere i hi incorporem un petit joc de costura amb fil i agulla perquè es pugui arreglar. El preu és molt econòmic i s’amortitza de sobres amb la qualitat de les peces que s’hi troben. A banda de l’ús social de la iniciativa, també promocionen l’estalvi mediambiental que suposa recuperar una roba que, si no, seria rebutjada. Vam començar a vendre per internet i la rebuda ha estat molt bona. L’any passat vam vendre 18.000 capses, que representen unes 300.000 peces de roba.