La primera pedra del moviment independentista

Però el principal atractiu de la vetllada era Francesc Macià. Algunes setmanes abans, en la Conferència Nacional Catalana, el diputat de les Borges Blanques havia intentat convèncer els assembleistes de la necessitat “d’anar a la creació de l’Estat Català”, però la seva proposta havia estat rebutjada i, en comptes d’això, es va crear Acció Catalana, un partit format per dissidents de la Lliga Regionalista. Macià no era un orador brillant, però parlava amb el cor, sense artificis. I, d’aquesta manera, aconseguia atreure l’atenció dels oients. En el seu discurs, va recordar els esforços que havia fet “per acoblar tots els nacionalistes”, tot i haver de lluitar contra “un pessimisme descoratjador”. També va fer referència a l’escenari espanyol i va remarcar la necessitat d’organitzar-se “perquè Catalunya no s’hi trobi arrossegada”. El diputat de les Borges va afirmar que calia “aixecar l’ideal edifici de la llibertat de Catalunya; que cada pedra que s’hi col·loqui sigui ferma per sempre, i que quan s’acabés l’edifici, hi onejaria dalt de tot l’ensenya de l’Estat Català”. Es tractava de la primera referència a una nova organització que prendria com a model l’independentisme irlandès, el gran mirall en aquells moments. Al final de la seva intervenció, Macià es va adreçar al públic i, com si es tractés d’un jurament de fidelitat, va demanar: “Esteu disposats a treballar per Catalunya amb totes les vostres forces?” La pregunta va ser contestada amb un sí unànime. Alguns assistents, a més a més, es van alçar i, amb el braç enlaire, van ratificar el compromís de “sacrificar-se, si és necessari, per la pàtria catalana”. L’acte va acabar amb Els segadors, que la gent va cantar a cappella.

Aquell dia es va col·locar la primera pedra d’Estat Català, el primer partit obertament “separatista”, segons la terminologia de l’època. Una pedra laboriosa i que només havia estat possible col·locar quan el catalanisme havia assolit la majoria d’edat. Les mobilitzacions de Solidaritat Catalana, la frustració de la campanya per l’autonomia i la participació estèril de la Lliga en la governabilitat a Espanya, entre d’altres, es van convertir en etapes d’una societat en què el catalanisme va créixer fins a esdevenir l’eix articulador de la vida política i en què els postulats “separatistes” van començar a fer forat.

La fundació del nou partit es concretaria, quatre mesos després d’aquell acte, en la creació d’una publicació anomenada L’Estat Català, que esdevindria el pal del paller de l’independentisme. El nou partit oferia, en paraules de l’historiador Frederic J. Porta, un “separatisme nítid i una ideologia sui generis” que combinava el nacionalisme radical i la “qüestió social”. Malgrat tot, la trajectòria d’Estat Català no va resultar gens plàcida. Pocs mesos després de la fundació, el general Primo de Rivera va impulsar un cop d’estat que va situar el novell partit en la clandestinitat i va abocar els seus dirigents, amb Macià al capdavant, a l’exili i a la via insurreccional. Estat Català va participar, amb Jaume Aiguader, en el Pacte de Sant Sebastià i en la fundació d’ERC, dues peces essencials per entendre la proclamació de la República el 1931. El partit també es va veure afectat per les picabaralles internes, fins al punt que durant alguns mesos del 1932 van arribar a coexistir tres organitzacions que utilitzaven la sigla. Durant l’exili, Estat Català es va integrar al Front Nacional de Catalunya i els seus militants van mantenir una significativa activitat des de la resistència. El partit va reaparèixer el 1976, quan es va definir com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista. En tot cas, l’arrelament d’aquella organització que va començar a caminar el 8 de juliol del 1922 ha estat limitat, però és evident que cal donar-hi el mèrit d’haver estat la primera pedra d’un moviment independentista que avui, 100 anys després, ha esdevingut majoritari en la societat catalana.