Gairebé cinquanta anys de vacances al Costa Brava

Una gran tenda de color gris i blau presideix l’entrada del càmping Costa Brava, a Sant Antoni de Calonge. Podria passar per una tenda qualsevol, però no ho és. Situada a tocar de la recepció, encarada a l’entrada, defugint les vistes més agraïdes, és la residència dels estius de Josep Maria Colomer i Ester Herranz, així com de tota la seva família. Fa dècades que hi passen la temporada. Uns estius a la Costa Brava, es podria titular. Una acampada del tot ideal, si no fos perquè són els propietaris i directors del càmping. De tota manera, i segons en Josep Maria, “és la millor manera de donar un bon servei”: “I estem encantats. La nostra filla, la Cristina, per exemple, s’hi ha passat cada estiu des de petita i, fins i tot ara, passa les vacances aquí.” Ara fa 49 anys, en Josep treballava de lampista i l’Ester tenia una botiga. El 1973, van afrontar una decisió que els canviaria la vida: gestionar directament el càmping i no renovar el lloguer a l’empresa explotadora.

Ara fa 69 anys, el 1953, semblava que a la Costa Brava tot estava per fer. Era una dècada de grans zones verges, aigües cristallines i neros que nedaven sense por a poca profunditat, no com ara. Aquest càmping, avui envoltat d’edificis, estaria destinat a convertir-se en el més antic en actiu de tot l’Estat. Sant Antoni de Calonge presideix des de la seva centralitat la badia de Palamós, que pren el nom per la importància del port pesquer i comercial. Sant Antoni està situat entre la Torre Valentina, al sud, i Palamós, al nord, i forma part del terme municipal de Calonge i Sant Antoni.

El mar no és lluny del Costa Brava. S’hi arriba tirant avall, per l’avinguda Unió. És un càmping menut, si el comparem amb les grans ciutats de vacances que s’han expandit per les zones més turístiques de la demarcació, amb centenars de bungalous, rulots i mars de tendes que s’expandeixen fins gairebé perdre’s a l’horitzó. Un sector, actiu i molt coordinat, que ha sabut convertir la Costa Brava en un referent per als campistes per la gran qualitat dels serveis que s’ofereixen. El Costa Brava és un càmping modern, petit i acollidor. Tot són tendes, autocaravanes i rulots. Aquest càmping es nega a perdre l’essència, el seu esperit, mantenint un 80% de clients fidels, mentre les generacions es van succeint; formen un microcosmos, una petita població, de més de dues-centes parcel·les.“Al llarg de tots aquests anys, hem vist passar fins a quatre generacions”, explica Josep Maria Colomer, al despatx de la recepció, mentre Esther Herranz, la seva dona, busca fotografies en una carpeta de color blau. Un material preuat perquè la immensa majoria de records es van perdre en la devastadora inundació que va arrasar el càmping, i per extensió el municipi, el 13 d’octubre del 2005.

Anem pel principi, perquè tota història, tota bona història, té un començament. La nostra comença en aquesta pineda situada en un terreny rectangular a la cruïlla entre l’avinguda Unió, que enllaça Calonge amb Sant Antoni, i la de la Costa Brava, que comunica Platja d’Aro amb Palamós. A l’altre costat de la carretera que va a Calonge, resseguint el càmping en paral·lel, hi ha la riera de Calonge, sense aigua, amb molta vegetació, poc arreglada i que pot donar algun ensurt, des d’una avinguda a un foc, per l’excés de vegetació.

Feia poc que havia començat la dècada dels cinquanta del segle passat i només havien passat tretze anys de la fi de la Guerra Civil espanyola. Uns inversors de Girona, propietaris d’una farinera, amb els Ferrer de Palamós, que tenien el càmping La Fosca, juntament amb dos socis més, van llogar aquesta pineda de Sant Antoni per fer-hi un càmping. Estem en els moments dels pioners. Començava la història del Costa Brava. “En aquella època –explica en Josep Maria–, el permís que van demanar va ser per fer un campament turístic, perquè es deia així. Tenim constància que es va fer el 1953, perquè són els papers més antics que conservem, on es demana un permís per fer unes dutxes i uns lavabos.” El 1973, es va acabar els contracte. Llavors, el pare de l’Ester, que treballava de maître a l’Hostal la Gavina, va rebre la proposta de l’empresa per llogar-lo per vint anys més. “El pare ens va preguntar: «Què voleu fer? El lloguem altra vegada o ho provem?»”, explica l’Ester, recordant tot seguit: “Vam decidir provar-ho.” Començava una nova època, la més llarga en el temps per a un càmping que, de fet, ja començava a ser una mica història de la Costa Brava. “No teníem experiència, però en vam anar aprenent. Posant aigua calenta, primer, reformant a poc a poc les instal·lacions –explica en Josep Maria– i gaudint de la gent que any rere any tornava.” Els clients eren, principalment, belgues, francesos i alguns anglesos, a més dels del país. “Hem vist passar quatre generacions: primer, els avis, després, els pares, els fills i ara, els nets. I és una constant, perquè sempre tornen”, destaca. L’Ester conta que hi ha una època en què els fills, quan arriben a l’adolescència, deixen de venir; però que, en acabat, quan ja estan més aposentats, tornen.

L’Ester i en Josep Maria recorden un dels moments més tràgics. Les inundacions del 2005 que va arrasar literalment tot el Costa Brava. Va ser un moment dur, perquè es va haver d’aixecar tot el que s’havia fet amb esforç. No obstant això, ho van fer. El Costa Brava va reflotar, i mai millor dit. “Ara, els fills són els que continuaran. Nosaltres ja hem fet la nostra feina.” Ens acomiadem, amb la família a la tenda, que presideix com un petit castell l’entrada del Costa Brava, el càmping en actiu més antic de tot l’Estat.