Creixent amb la lluna

És sempre un plaer tornar a l’Emergent. Al llarg d’aquests 18 anys, el festival itinerant d’arts en viu del Gironès s’ha establert com un referent de les nits d’estiu, oferint una gama de propostes diverses però triades amb criteri, alhora que la seva atmosfera propera, distesa i familiar.

Enguany, l’última parada es feia a Madremanya, el dissabte 9 de juliol, arrancant amb el concert de Manzau. La primera actuació sempre és la més difícil, ja que els espectadors encara estan accedint al recinte i ambientant-se. De totes maneres, el grup liderat per la cantant Anna Serra va deixar bones indicacions amb el seu crossover de matriu californiana, amb certs regatejos a No Doubt. La vocalista ha mostrat que, a part de l’ampli registre vocal, també és capaç de comunicar àgilment amb el públic, que es va anar posant a lloc amb la sensitiva actuació de circ acrobàtic de Telarquia, que va suscitar molts aplaudiments, malgrat que l’emplaçament lateral no afavoria la visibilitat de tots els angles.

La vesprada seguiria amb l’humor contundent del monologuista Godai Garcia, amb el seu registre directe, desacomplexat i ple de sarcasme. El comediant s’adreçava amb fluïdesa als espectadors, excitant les connexions sinàptiques i estimulant unes portentoses riallades col·lectives.

Canviant totalment de registre, però concloent la millor etapa de la nit, vam tenir un deliciós tastet d’ombres xineses amb la ballarina Maria Villate, sorprenent per l’eficàcia a l’hora de combinar recursos senzills amb gran imaginació. L’única queixa és la durada parca, ja que tothom anhelava més estona.

A part dels artistes emergents, el festival també sol proposar un artista de renom per tancar cada sessió. Aquí li va tocar a Roger Mas, l’últim dels grans trobadors, acompanyat d’una tríada d’excel·lents músics, de què s’ha de destacar la multiinstrumentista Míriam Encinas Laffite. El de Solsona va concentrar-se en l’últim disc, començant pel tema epònim Totes les flors, però, més cap al final, va repescar clàssics com ara Jordi i La pluja es va assecar (que podria haver dedicat a la memòria del coautor, Pau Riba). Com és habitual també, va emprendre extravagants vols oratoris amb referències a Carme Ruscalleda, Astèrix i els templers, fins i tot rescatant un parell de bromes lliurades abans per Garcia.

Deia a la cançó Si us blau que “ens han robat la lluna”, però no era veritat. L’astre més proper anava en fase creixent, marcant la rotació del firmament i el ritme de la nit. Un bon indici per a l’Emergent, que arriba a l’edat adulta seguint la seva eclíptica, amb qualitat i sense pretensions.