L’espectacle a l’estany de casa

La llarga tradició del rem a Banyoles –la primera prova documentada data del 1886– ha propiciat el desenvolupament d’un gran planter de remadors locals, a l’empara del Club Natació Banyoles. Els primers banyolins olímpics van ser Filibert Marcó, Àngel Urrutia i Miquel Solano, que van participar en els Jocs de Mèxic 1968. A Barcelona 1992 també hi va haver representació banyolina, amb tres remadors i un timoner que van competir en la prova de vuit amb timoner: Josep Robert, Andreu Canals, Carles Front i Jordi Fontana. Van completar l’embarcació els bascos Josu Andueza, Garikoitz Azkue i Juan María Altuna, el gallec Horacio Allegue i l’andalús José María Claro. En els Jocs encara hi van participar dos remers més del CN Banyoles: el gallec José Manuel Bermúdez (quatre escull) i l’andalús Fernando Climent (quatre sense timoner).

L’embarcació dels banyolins, amb cinc sèniors de primer any, no va obtenir els resultats esperats –va acabar en catorzena i última posició– sobretot tenint en compte que alguns dels remers havien quedat tercers de la mateixa prova en el mundial júnior disputat un any abans també a Banyoles. “El resultat no va ser bo. Érem un vuit amb timoner per anar treballant amb els anys”, explica Andreu Canals, que llavors tenia 19 anys. No era el més jove de l’equip. El guanyava, de bon tros, el timoner Carles Front, fill de l’entrenador Bienve Front, que llavors només tenia 11 anys i era l’atleta més jove en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Un altre dels joves de l’equip era Jordi Fontana, que tenia 21 anys i que actualment és entrenador del CN Banyoles.

Al vuit amb timoner no el va ajudar gaire que les últimes setmanes encara hi hagués canvis a l’equip. Quinze dies abans dels Jocs s’hi va incorporar Josep Robert, el “millor” remer de la selecció espanyola, segons Canals, que va tenir poc marge per entrenar-se amb els seus companys. “Vaig anar-hi de rebot. Jo havia de competir en el quatre escull, però l’equip no va acabar de funcionar i me’n van treure. Aquell vuit amb timoner era per agafar experiència i anar-lo estirant cap a altres fites”, explica Robert, que llavors tenia 25 anys. “Dos anys abans havia deixat de remar. L’únic motiu pel qual m’hi vaig tornar a enganxar era perquè els Jocs es feien a Banyoles”, hi afegeix.

Malgrat la decepció pel resultat, Canals explica que viure uns Jocs a casa va ser una “experiència irrepetible.” “Llevat del dia que va néixer el meu fill, en cap moment he estat tan feliç com en la inauguració dels Jocs Olímpics.” En la cerimònia, a més, va lluir una estelada a l’esquena: “Em consta que va sortir en un telenotícies perquè un videoaficionat ho va gravar.” Una infracció del reglament del COI que també va fer Jordi Fontana lluint una senyera en el rem amb el qual va competir.

En el record queda, també, l’experiència de viure uns Jocs a casa, a l’estany on els remers banyolins van formar-se: “Estàvem a la vila olímpica i va ser molt bonic. La gent ens reconeixia i ens parava pel carrer”, explica Canals. “Era com tenir l’espectacle al costat de casa. Com que Banyoles era subseu, l’ambient va quedar una mica descafeïnat comparat amb Barcelona. Però era curiós perquè anaves de la vila olímpica a dinar a casa”, assegura Robert.