Barcelona, 30 anys d’orgull

Els barcelonins encara tenen el cor encongit i el somriure als llavis després d’assistir atònits a l’arriscada encesa del peveter. És la nit del 25 de juliol del 1992 i la ciutat viu les primeres hores sota l’influx del foc olímpic que crema a l’estadi de Montjuïc.

La cerimònia inaugural dels Jocs ha estat un èxit rotund, una consecució que s’ha de celebrar, i per això l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, s’emporta la gent més propera al restaurant Els Pescadors. Quan arriben a la plaça Prim, tot l’espai, sota els bellaombres, és ple de taules i de gent menjant-hi que quan identifiquen l’alcalde es posen drets i comencen a aplaudir en un clam entusiàstic.

“Va ser electritzant”, recorda en Joaquim Nadal, que va acompanyar l’alcalde aquella nit amb en Lluís Armet, l’Antoni Siurana i les seves parelles. “Havia passat el canguelis de la inauguració i allò va ser un esclat unànime de satisfacció per la feina feta”, recorda qui llavors era alcalde de Girona.

La celebració dels Jocs va estar a la mateixa altura que la inauguració i quan la flama del peveter es va apagar es va encendre l’orgull i l’autoestima d’una ciutat i els seus habitants. Si Barcelona havia estat capaç d’organitzar amb un èxit rotund l’esdeveniment mundial de més complexitat, quin repte no seria capaç de superar? La cita olímpica havia capgirat la ciutat com un mitjó, insuflant un nivell d’autoestima molt alt, i potser el millor llegat dels Jocs.

Ara bé, de la mateixa manera que amb el pas dels anys l’herència dels Jocs en forma d’infraestructures que van transformar la ciutat comença a quedar obsoleta, el dipòsit de l’autoestima també s’ha anat buidant amb el temps. I la pregunta ara és en quin nivell es troba l’orgull de ciutat, el dels seus veïns i el de la capacitat de fer coses importants que enlluernin el món.

Julio Molinario, advocat de l’Estat, és una de les persones que van viure més intensament la preparació i realització dels Jocs del 1992, en la seva condició de secretari del comitè organitzador. Molinario té clar que “la ciutat ha perdut autoestima” i entén que això és un mal que té cura: “Falta un líder que engresqui de manera majoritària la població.”

Quan Molinario parla d’aquest líder ho fa pensant en la personalitat de Pasqual Maragall, amb qui ell va col·laborar estretament. De l’alcalde olímpic, Molinario explica que “el més important que buscava era tenir arguments per situar Barcelona al món” i, al seu entendre, amb els Jocs es va aconseguir posar la ciutat “on es volia, per ser més visitada –més d’interès per als inversors–, donant valor a l’atractiu de Barcelona, el clima, el bon menjar, la tranquil·litat, la seguretat jurídica”.

Molinario destaca de la fita del 1992 l’organització “molt curosa” i els Jocs impecables, objectiu en què es va posar molt d’interès. L’esdeveniment hauria pogut sortir malament i tant d’esforç hauria estat en va, però va sortir bé, molt bé, i d’aquí prové la medalla de prestigi que va guanyar la ciutat i que encara du penjada al coll.

“El prestigi del Jocs continua igual, i ha quedat que els del 92 van ser un dels millors Jocs de la història”, subratlla Molinario, que considera que el crèdit encara és ben viu. En la seva opinió “aquest prestigi sempre hi és, perquè Barcelona ha quedat com una ciutat que sap organitzar les coses”.

Molinario entén que Barcelona “té un ganxo objectiu que no passarà mai”, i mostra d’això és el Mobile World Congress; ara bé, avisa que “s’està perdent la imatge de ciutat europea” i lamenta que la política actual plantegi “una Barcelona per als barcelonins, i això va en contra de la tesi de Maragall”.

Jordi Portabella, polític en actiu durant els anys posteriors als Jocs i actualment director de sostenibilitat del Futbol Club Barcelona, remarca “l’empoderament i l’orgull dels ciutadans” arran dels Jocs. “És com si només sabéssim nosaltres que sabíem fer bé les coses i aleshores ho va veure el món.” Portabella celebra els “trenta anys de flux positiu” que ha tingut la ciutat, però creu que “ara això s’ha anat aprimant. No es pot viure dels Jocs Olímpics, i sí que es pot viure de ser innovador i treballar bé”, recalca.

De cara a un futur, Portabella entén que és primordial “treballar un model de ciutat que sigui reconeixible”. L’exregidor de Barcelona diu que “el Mobile World Congress encaixa perfectament en el model d’innovació i forces econòmiques emergents i que porta associat un turisme que no és el depredador que no aporta”.

Albert Batlle, tinent d’alcalde de Barcelona i durant els Jocs regidor de Relacions Institucionals, subratlla que l’esdeveniment olímpic “va ser un gran èxit, tot i que no va ser fàcil”, i destaca que “el gran èxit va ser el de la complicitat de la ciutat amb ella mateixa”. Aquesta complicitat es va viure amb l’eclosió del voluntariat, i des de la seva regidoria va coordinar el programa Amfitrions. D’aquest creure en un mateix en va néixer el sentiment d’autoestima dels barcelonins, un sentiment que Batlle considera que s’ha perdut. “Una de les coses que ens falta és aquesta autoestima”, assegura el regidor.

Batlle reconeix que ara hi ha problemes, com la crisi derivada de la pandèmia, que poden influir en el fet de tenir l’autoestima baixa. També sosté que l’últim decenni “hem estat abstrets i cal recuperar el sentit comú”. Batlle, a més, troba que els barcelonins també tenen una alta capacitat d’autocrítica, però té fe en la seva ciutat: “Barcelona és fantàstica i ho continua sent.”