JOAN ORÓ
La investigació sobre l’origen de la vida
www.funfoc.net
Els estudis del bioquímic Joan Oró sobre el metabolisme de l’àcid fòrmic en els teixits animals foren fonamentals per avançar en el coneixement de l’origen de la vida a la Terra i la interpretació de l’absència de vida en el planeta Mart.
El 1959 descobrí la síntesi abiòtica de l’adenina, una de les molècules importants en els processos biològics, a partir de l’àcid cianhídric. Fou un dels precursors de la teoria de la panspèrmia que explica l’existència de la vida al nostre planeta. Aquesta teoria afirma que la matèria orgànica origen de la vida arribà a la Terra amb els cometes que la impactaren.
Joan Oró i Florensa procedia d’una família de forners de Lleida. Féu els estudis primaris i secundaris a Lleida, però la guerra de 1936-1939 el privà d’acabar el batxillerat fins el 1941. Es llicencià el 1947 en ciències químiques a la Universitat de Barcelona.
El 1952 es traslladà als Estats Units, amb la seva esposa i tres fills, on el 1956 es doctorà en bioquímica a la Facultat de Medicina del Baylor University College a Houston.
Des del 1955 fou professor adjunt en el Departament de Biofísica i Bioquímica de la Universitat de Houston i a partir del 1963 en fou catedràtic.
Participà en nombrosos projectes de la NASA relacionats amb l’espai, com l’Apollo per a l’anàlisi de les mostres de la Lluna, el projecte Viking, el desenvolupament d’un instrument per a l’anàlisi molecular de l’atmosfera i la matèria de la superfície de Mart, l’Estació Internacional de l’Espai en òrbita terrestre i el viatge tripulat a Mart. Fou professor emèrit de la Universitat de Houston, membre de diversos comitès de la NASA i de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units. Vivia entre Houston i Barcelona.
El 1971 fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona i el 1977 director de l’Institut de Biofísica i Neurologia. El 1973 presidí a Barcelona la primera reunió de la Societat Internacional per a l’Estudi de l’Origen de la Vida (ISSOL).
El 1994 es jubilà i s’instal·là a Catalunya. Impulsà la formació d’un observatori astronòmic al Montsec, el Parc Astronòmic Montsec, a Àger, i creà una fundació a Lleida per promoure l’intercanvi científic, la Fundació Joan Oró.
Entre els llibres que publicà, destaquen: Viral Replication and Cancer (1973), Avances de la bioquímica (1977), The Viking Mission and the Question of Life on Mars (1979), Catalunya agrícola (1978) i Planetes comparats (1980).
Fou diverses vegades candidat al Premi Nobel de medicina i fisiologia. Entre els guardons que rebé hi ha la Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi (1983), fou investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Granada, Houston i Lleida, fou distingit amb la Medalla Alexander Ivanovich Oparin de la Societat Internacional per a l’Estudi dels Orígens de la Vida el 1986 a Berkeley, la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla del President Macià (2000) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2004).
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteresLa pistola llarga o pedrenyal
Els pedrenyals foren unes armes de foc individuals especialment eficaces, car eren molt llargues i molt lleugeres, inventades a la Catalunya de mitjan segle XVI. Serien usades a tot Europa, a Amèrica, i, encara, fins al segle XX, a l’Imperi otomà i al nord d’Àfrica. Com que les usaren unes companyies militars de voluntaris catalans famoses, conegudes amb el nom de Miquelets, serien coneguts al món com a Miquelet Lock.
A la Catalunya de mitjan segle XVI es començaren a fabricar pistoles amb un canó molt llarg (de fins a 120 cm) o fusells curts molt eficaços: els pedrenyals, anomenats en italià petrinale, en castellà, pedreñal o pedernal, en francès, pétrinal, en anglès, petronel. Més tard, l’ús que en feren les companyies militars de voluntaris catalans creades el 1640, conegudes com a Miquelets, aportà una altra denominació a l’arma: Miquelet Lock o Spanish miquelet pistol, en anglès, a la micheletta, en italià, Zamek Miquelet en polonès, Kabilia miquelet en àrab.
El seu èxit provenia del sistema d’encesa i de la seva lleugeresa atès que s’encenien no amb metxa sinó amb la guspira generada per una roda metàl·lica que fregava contra una pedra de sílex, coneguda com pany català. Amb un calibre de 15 mm, un pedrenyal pesava uns tres quilos, per tant era fàcil de dur i fàcil d’amagar sota una capa. Els constructors d’aquest tipus d’armes foren denominats pedrenyalers.
Les autoritats catalanes s’espantaren, lògicament, quan anaren descobrint la terrible eficàcia d’aquestes armes de foc. Pere Gil, en un manual universitari seu de l’any 1600, informa de les prohibicions sobre la possessió i l’ús dels pedrenyals acordades a les corts de Monsó de 1585. Més tard, al 1603, la prohibició vindria del virrei. En qualsevol cas, els pedrenyals se seguiren fabricant, com a mínim fins a mitjan segle XVII.
Al mateix temps, i abans de la guerra de Successió i de l’abolició de les constitucions de Catalunya i després de la fi de la guerra el 1714, la societat catalana fou una gran productora, consumidora i exportadora d’armes de foc (i d’armes blanques).
Al segle XVIII, Catalunya esdevingué la fàbrica d’armes de la monarquia hispànica i es passà del pany de miquelet de sílex al pany de miquelet de percussió. Al segle xix, la metal·lúrgia catalana canvià de producció, car la demanda de l’exèrcit espanyol arran de la guerra contra França es traslladà a noves fàbriques menys vulnerables, molt allunyades de la frontera amb aquest país. Des d’aleshores, la metal·lúrgia catalana s’orientà cap a la maquinària tèxtil, les impremtes i tipografies metàl·liques, els ferrocarrils i l’arquitectura del ferro.