PAU CASALS
Del cant excels del violoncel al clam per la pau universal
Pau Casals imposà una manera més natural i ergonòmica de tocar el violoncel, amb la qual cosa potencià les possibilitats tècniques i expressives d’aquest instrument fins a situar-lo a l’altura del violí com a instrument solista, i influí, directament o indirectament, en les generacions posteriors de violoncel·listes.
Arran de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Pau Casals fou un defensor infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides. El 1939 es refugià a Prada de Conflent, on a part d’algunes actuacions mantingué un significatiu silenci, només interromput en els festivals de Prada i, des del 1960, amb la difusió de l’oratori El pessebre, que projectà un cant de pau al món.
El 1958 fou candidat al premi Nobel de la Pau, el mateix any que feu un concert a Ginebra en el qual transmeté un “missatge de pau” que fou difós a quaranta països.
El 24 d’octubre de 1971 estrenà l’Himne a les Nacions Unides per encàrrec de qui n’era el secretari general, U Thant, que compongué sobre el poema del nord-americà W.H. Auden, i li fou concedida la Medalla de la Pau. En el curs d’aquest acte feu una emocionada defensa de la catalanitat quan digué: “Jo soc català. Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món, us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle onze en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de pau —les assemblees de pau i treva— ...al segle onze! Pau al món, en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres; això va ser Catalunya.”
Els pares de Pau Casals i Defilló foren el músic Carles Casals i la porto-riquenya Pilar Defilló. L’infant Pau Casals començà a estudiar piano als quatre anys i un any més tard s’incorporà a l’escolania de l’església del Vendrell.
Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, violoncel amb el professor Josep Garcia i composició amb Josep Rodoreda. Avançava amb rapidesa, però no s’adaptava a la forma d’interpretació convencional del violoncel i anava desenvolupant la seva pròpia tècnica. Posteriorment, estudià a Madrid, a Brussel·les i a París.
Als catorze anys descobrí en una llibreria de Barcelona les partitures de les sis Suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach, que esdevingué el seu compositor preferit, i les seves interpretacions obtingueren el reconeixement mundial.
El 1896 s’incorporà com a professor de violoncel a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i, uns mesos més tard, fou el primer violoncel·lista del Gran Teatre del Liceu.
Inicià la trajectòria internacional com a intèrpret de violoncel a París el 1899 en un concert amb l’Orquestra Lamoureux i continuà sense interrupcions amb interpretacions com a solista o en orquestres de cambra. Actuà per tot Europa, els Estats Units i l’Amèrica Llatina. Entre els concerts destacables com a solista hi ha el que feu davant la reina Victòria d’Anglaterra (1899) i, a la Casa Blanca, per als presidents Theodore Roosevelt (1904) i John F. Kennedy (1961), que el 1963 li concedí la Medalla de la Llibertat.
El 1920, amb l’ajuda del seu germà Enric, creà l’Orquestra Pau Casals (1920-1939) i col·laborà amb altres músics prestigiosos en la formació de l’École Normale de Musique de París. El 1926 creà l’Associació Obrera de Concerts (1926-1939) per difondre la música especialment en ambients populars. A Prada de Conflent, del 1960 al 1966, organitzà cada estiu un festival internacional de música amb el seu nom. Des del 1957 organitzà el festival Casals a San Juan de Puerto Rico.
Com a compositor té una seixantena d’obres entre les quals destaquen un Miserere, Salve i Rosari per a l’Escolania de Montserrat, O vos omnes a quatre veus, La visió de fra Martí, Sant Martí del Canigó (1953), adaptacions de música popular catalana com el famós Cant dels ocells, Història de l’Oratori de Crist sobre un text de Ventura Gassol (1959) i l’oratori sobre el poema de Joan Alavedra El pessebre (1960).
L’any 1979 les seves despulles foren traslladades al cementiri del Vendrell.