LLUÍS SAYÉ
La vacunació antituberculosa
-
Retrat de Lluís Sayé BIBLIOTECA DE CATALUNYA / COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA. -
Una de les obres de Sayé sobre tuberculosi BIBLIOTECA DE CATALUNYA / COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA. -
Una de les obres de Sayé sobre tuberculosi BIBLIOTECA DE CATALUNYA / COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA.
L’obra escrita del metge Lluís Sayé és àmplia. Entre les obres que publicà destaquen: Profilaxis de la turberculosis (1924), Pneumolyse intrapleurale (1932), Les noves orientacions de la lluita antituberculosa i la seva aplicació a Catalunya (1933), La tuberculose pulmonaire chez les sujets aparemment sains et la vaccination antituberculeuse (1938), Doctrina y práctica de la profilaxis de la tuberculosis (1940) i La tuberculosis tráqueo-bronco-pulmonar (1950) en dos volums, que és considerada la seva contribució més important.
El 1924 aparegué, escrit conjuntament amb el metge i investigador francès de la tuberculosi René Burnand, un article titulat “Granulies froides et granulies chroniques”, en què descrivien formes de tuberculosi miliar crònica, gairebé sempre apirètiques, quadre conegut actualment com a síndrome de Burnand-Sayé.
Fou l’introductor, i impulsor de la campanya, de la vacunació antituberculosa amb el bacil de Calmette i Guérin o BCG, gràcies al fet que mantingué col·laboració amb aquests dos creadors de la vacuna, de l’Institut Pasteur de París. Arran dels resultats positius de la intervenció profilàctica, s’amplià l’extensió de la vacuna el 1931. L’any 1933 ja es vacunava tots els nadons, pràctica que fou interrompuda per la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
El setembre del 1936 s’exilià a França, on treballà un any a l’Institut Pasteur de París. Posteriorment es traslladà a Sud-amèrica, on organitzà la lluita antituberculosa a l’Uruguai amb la creació del Servei d’Examen de Col·lectivitats i exercí en el dispensari central de Montevideo; donà conferències, impartí cursos i assessorà els governs de Cuba, Perú, Brasil i Xile a propòsit de la lluita antituberculosa i fou consultor de l’Hospital Central de Buenos Aires.
Lluís Sayé i Sampere, fill d’una família d’origen valencià, era el petit de quatre germans i l’únic que sobrevisqué perquè els altres van morir tuberculosos. Estudià medicina a Barcelona, on es llicencià el 1911 amb Premi Extraordinari. Encara estudiant presentà una comunicació en el Congrés Internacional de Tuberculosi, que se celebrà a Barcelona el 1910, sobre el tema “Las opsonimas en la tuberculosis pulmonar”. El 1911, amb Jacint Raventós, practicaren a l’Hospital Clínic de Barcelona el primer pneumotòrax per al tractament de la tuberculosi que es feia a l’Estat espanyol.
Es doctorà el 1912 amb una obra sobre el tractament de la tuberculosi pulmonar: “Tratamiento de la tuberculosis pulmonar por el pneumotórax artificial”. El ressò obtingut per la pràctica de pneumotòraxs terapèutics va permetre la dedicació d’una sala per a malalts tuberculosos a l’Hospital Clínic sota la seva direcció. El 1915 fou nomenat secretari del Servei de Sanitat de la Mancomunitat i el 1918 fou director del Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos. El 1919 creà Archivos Españoles de Tisiología, primera revista especialitzada sobre tuberculosi a l’Estat espanyol.
Desplegà una extraordinària activitat professional: fou nomenat professor agregat de tisiologia a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou el primer catedràtic de tisiologia; creà l’Obra Antituberculosa en aquella universitat, que feia el reconeixement clínic i radiològic dels alumnes de medicina i d’altres facultats; dirigí el Servei de Tisiologia de l’Hospital Clínic, el Servei d’Assistència Social de Tuberculosos de Catalunya, el Servei de Tisiologia de la Quinta de Salut l’Aliança, l’Obra Universitària Antituberculosa; el 1925 ingressà en la Societat d’Estudis Científics de la Tuberculosi de París; presidí la Societat de Biologia de Barcelona (1933), i dirigí els Serveis de Vacunació Antituberculosa de la Generalitat de Catalunya.
El 1938 s’exilià i fins al 1951 residí a Montevideo i a Buenos Aires. La seva activitat a Sud-amèrica li fou reconeguda amb nombroses distincions, com la Medalla de l’Orden O’Higgins de Xile (1951), el nomenament de comanador de l’Orden Nacional de Carlos Juan Finlay a Cuba (1951) i el de Doctor Honoris Causa de la Universitat Mayor de San Marcos de Lima (1938). Fou, també, membre d’honor de gairebé totes les societats de tisiologia de l’Amèrica Central i del Sud i de la nord-americana American College of Chest Physicians (1950).
A l’Argentina, l’any 1993 fou recordat i homenatjat per la Liga Argentina contra la Tuberculosis. L’Institut Pasteur de París li concedí la Medalla de Plata pels seus treballs sobre la vacunació antituberculosa (1951).
L’any 1951 retornà a Barcelona, on, malgrat les dificultats de l’època, la seva figura era respectada en molts ambients científics catalans. El 1952 dirigí l’Obra Universitària Antituberculosa. El 1963 feu el discurs inaugural del curs de la Societat Catalana de Biologia i el doctor Pedro Pons li encarregà cinc lliçons magistrals sobre tuberculosi a la seva càtedra. Fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.