La nova llei de muntanya, a potenciar les especificitats
Substituta de la del 1983, pretén renovar les facilitats i actualitzar els reptes i el model econòmic d’acord amb les peculiaritats d’aquestes àrees
L’acompanyarà una nova agenda estratègica
Es venia d’una llarga i rovellada dictadura, i la Generalitat va aprovar el 1983 una llei d’alta muntanya enfocada a resoldre l’enorme dèficit d’infraestructures i serveis que patien aquests territoris. La norma va ser pionera en molts aspectes, com la creació de consells comarcals de muntanya que pocs anys més tard s’estendrien arreu. A més, es va crear el Consell General de Muntanya com a instrument de governança i, a fi d’ordenar i prioritzar les inversions necessàries, es va fixar l’elaboració de plans comarcals de muntanya cada cinc anys. Tot plegat va fer el seu fet, però des del 2012 ja no n’hi ha hagut més, i de fet en una cimera al Pont de Suert el 2011 es va concloure que l’estructura legal ja havia quedat obsoleta. “La llei va ser un compromís entre el govern i les comarques per fer front als dèficits, i es va fer molta feina, però encara en queda molta, i ara cal un pas endavant; hi ha nous actors i els temps estan canviant”, justifica Jesús Fierro, director general de Polítiques de Muntanya del Departament de la Vicepresidència, encarregat de coordinar les tasques per a la renovada llei.
De fet, del 2012 al 2017 ja es van muntar grups de treball i es van fer sessions participatives al territori, una feina d’on van sortir propostes que ara s’aprofitaran per a un text que serà gairebé nou. “Serà més fàcil que adaptar la vella”, exposa Fierro, que té clar que serà una llei “des del territori i per al propi territori”, per fixar objectius nous adaptats a les grans transformacions que hi ha hagut, com el canvi climàtic i la digitalització. Conceptes com sostenibilitat, cogovernança i planificació estratègica s’incorporaran així a la norma, que també inclourà polítiques de discriminació positiva que tinguin en compte els reptes i especificitats pròpies d’aquests territoris: baix pes demogràfic; dificultats orogràfiques i climàtiques; dispersió dels nuclis; estacionalitat dels llocs de treball, cada vegada més lligats al turisme; elevat pes del sòl forestal i dels espais naturals protegits; llunyania dels centres de decisió... “Ara el gran problema és el despoblament, i els territoris de muntanya tenen unes especificitats que mirarem de gestionar amb la llei”, indica Fierro. “O hi ha instruments nous, o no ens en sortirem”, reflexiona. “Tots els països tenen lleis i estratègies específiques per a les zones de muntanya, amb peculiaritats diferents de la resta del món rural, i serveixen per exemple per poder aspirar a ajuts europeus específics”, justifica la vocal de territori de l’Associació de Micropobles, Carme Ferrer, que intervé en els treballs previs.
El 21 de juny el Consell Executiu en va aprovar la memòria preliminar, que estarà en exposició pública fins a final de setembre, i ja s’està treballant amb les entitats més properes. Segons aquest document, la llei manté objectius de la primera, com ara combatre la regressió demogràfica, garantir l’assistència tècnica als municipis o protegir el patrimoni natural i cultural. Però n’incorpora de nous, com ara captar projectes econòmics tractors per diversificar l’economia i generar ocupació permanent; posar l’accent en l’atracció de capital humà que hi visqui tot l’any, tant o més que en la fixació de la població; impulsar la digitalització; ajustar les polítiques públiques als seus trets distintius; enfortir les eines de participació i afegir l’adaptació al canvi climàtic o a la cooperació transfronterera.
“Tenim poca població i envellida, així que cal buscar instruments que fixin la gent al territori i recuperar talent que ha marxat i no torna”, s’insta Fierro, que creu que el gran repte és generar oportunitats en forma de projectes econòmics nous, per a la qual cosa el Col·legi d’Economistes de Catalunya ja està fent un estudi sobre com es podria incentivar a través d’una discriminació positiva en la fiscalitat. Així mateix, destaca que plantegen un nou model de governança en què els consells, que ara “treballen de manera molt precària, sempre amb convenis o comandes de gestió”, siguin realment la “pedra angular”. Igualment, diu, el Consell General de Muntanya s’ha de “repensar” i evolucionar, i aposta per enfortir i ampliar el rol del també existent Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA), amb la idea que sigui una agència de desenvolupament per canalitzar tots els recursos. Així mateix, la llei crearà un Observatori dels territoris de muntanya per fer la diagnosi de les necessitats, i la figura específica del projecte o actuació estratègica per poder-se desplegar en coordinació entre govern i territori.
En paral·lel a la llei, que serà una eina de gestió, ja es treballa també en un instrument de planificació per complementar-la, l’Agenda Estratègica Horitzó 2030, que és el marc on s’identificaran els elements “que puguin ser acceleradors” i buscarà projectes estratègics que generin oportunitats escaients a cada territori. “L’agenda és què hem de fer i com ho hem de fer”, resumeix Fierro, que la vol tenir aprovada a final d’any per, a partir de llavors, començar a dissenyar accions concretes que vertebraran el pla estratègic.
La llei, en canvi, trigarà més. Un cop acabi el tràmit d’audiència, es preveu que el govern aprovi durant el primer semestre del 2023 un primer document de base, i després comenci un procés de participació al territori per polir la redacció. En paral·lel, a més, vol fer “treballs de camp” i estudis de com es gestionen en altres països per incorporar el que pugui ser útil. La idea és que la llei entri en el tràmit parlamentari durant el segon semestre del 2023.
300 municipis de 21 comarques... inclòs Tossa de Mar
La normativa vigent defineix com a territoris de muntanya, per una banda, tots 163 municipis de les nou comarques del Pirineu i l’Aran, i per l’altra, 137 més de les anomenades zones de muntanya que hi ha fora, entre els quals sorprèn Tossa de Mar. I és que els criteris per definir-los són complexos, i van des de l’alçada o inclinació del terme municipal fins a la superfície forestal, els quilòmetres de camins o dades socioeconòmiques. En conjunt, són 300 municipis distribuïts en 21 comarques, que suposen el 46% de la superfície però només el 4,5% de la població. La idea del govern ara és mirar que els 137 municipis s’agrupin en associacions segons la zona on són, a fi d’esdevenir-ne interlocutors clars. I és que ara, per exemple, hi ha línies de subvencions específiques i el govern ha de parlar municipi per municipi per coordinar-se, cosa que ho fa tot més feixuc. “Caldrà veure com es regula, i si aquests municipis arriben a acords”, avisa Ferrer.