El darrer romàntic de la composició pianística
L’activitat musical d’Enric Granados coincidí amb l’esclat del modernisme. El seu estil és una original barreja que recull la gran tradició romàntica de Schumann i Chopin.
La seva música és d’una harmonia refinada i d’una elegància desbordant. Admirador de l’obra de Goya, aquest li inspirà els dos quaderns de Goyescas, impressions musicals per a piano que s’estrenà el 1911 al Palau de la Música Catalana. La consagració mundial de Granados es produí quan estrenà Goyescas a la Sala Pleyel de París el 1914, amb un èxit tan rotund que li valgué el guardó de la Légion d’Honneur de la República Francesa.
Enric Granados i Campiña, compositor i pianista, era fill de pare cubà i de mare càntabra. Nasqué a Lleida, on estava destinat el pare, oficial de l’exèrcit espanyol.
Mentre era encara un infant es traslladaren a Barcelona, on ingressà a l’escolania de l’església de la Mercè que dirigia Francesc Jurnet. Estudià piano amb el mestre Joan Baptista Pujol i a partir de 1883 composició i harmonia amb Felip Pedrell, qui desplegà una gran influència sobre el jove Granados. Als setze anys aconseguí el primer premi d’interpretació pianística al Conservatori de Barcelona.
Entre 1887 i 1889 residí a París, on continuà els estudis amb Charles Bériot i coincidí amb el pianista Ricard Viñes. En tornar a Barcelona inicià una gran activitat com a concertista d’èxit, que el portà per tot Europa interpretant les obres de Chopin, Schumann i Grieg.
El 1899 fundà la Societat de Concerts Clàssics i el 1901 l’Acadèmia Granados, on ensenyava el seu estil d’interpretació i de la qual han sorgit grans pianistes, com Paquita Madriguera, Baltasar Samper, Alícia de Larrocha, Rosa Sabater...
Arran de l’èxit de la suite pianística Goyescas, l’Òpera de París li encarregà la versió escènica d’aquesta obra. A principis del 1915 era prevista l’estrena a París, però les vicissituds de la guerra europea interromperen el projecte i el Metropolitan Opera House de Nova York s’oferí per a l’estrena, que es produí el 26 de gener de 1916. Hi coincidí amb Pau Casals, que feu els primers assajos amb l’orquestra.
El viatge de tornada a Europa havia de ser amb un vaixell espanyol –Espanya era neutral en aquella guerra–, però el dia del retorn s’endarrerí perquè Granados oferí un recital a la Casa Blanca davant el president Wilson. Aquesta circumstància feu que tornessin amb la seva esposa en un altre vaixell fins a Anglaterra, on a Liverpool embarcaren en el ferri francès Sussex amb destinació a Dieppe, que fou confós amb un vaixell de transport d’explosius i el torpedinà i l’enfonsà un submarí alemany entre Folkestone i Dieppe, i hi moriren tots dos.
Les seves obres més conegudes foren composicions per a piano, destaquen: Capricho español, Siete valses poéticos, Seis escenas románticas i Doce danzas españolas, de les quals tres foren orquestrades per Joan Lamote de Grignon. També és el compositor de la sarsuela María del Carmen (1898) i de les obres líriques escrites pel dibuixant, músic i escriptor Apel·les Mestres Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911). En la seva producció de música simfònica destaquen Tres danzas españolas (1892), La Divina Comedia (1908) i les suites per a piano i orquestra Elisenda (1892) i La nit del mort (1912).
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísL’extirpació de cataractes per facoèresi, mitjançant l’erisífac
A Catalunya, està documentada l’operació a què fou sotmès el rei Joan II, l’any 1468. Joan II havia quedat cec a causa de les cataractes i gràcies a l’operació realitzada pel metge lleidatà Abiabar Cresques pogué recuperar la visió. Entre les noves tècniques quirúrgiques que introduí l’oftalmòleg Ignasi Barraquer figura el mètode Barraquer. És una nova tècnica d’extracció del cristal·lí per extirpar les cataractes, que anomenà facoèresi (del grec phakós, que vol dir ‘lent’, i haíresis, ‘acció de treure’), mitjançant un instrument de la seva invenció, l’erisífac, que actuava sobre el cristal·lí com una ventosa.
Ignasi Barraquer i Barraquer era fill de Josep Antoni Barraquer i Roviralta, que fou el primer catedràtic d’oftalmologia de la Universitat de Barcelona. Estudià medicina a Barcelona i s’hi llicencià el 1907. Exercí de professor en la Universitat de Barcelona (1918-1923), també a la Universitat Autònoma de Barcelona (1933) i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Presidí la Societat Catalana d’Oftalmologia (1929-1930).
El 1939 creà a Barcelona la clínica Barraquer i, posteriorment, el 1947, l’Institut Barraquer, que és un centre d’estudi i de recerca mèdica en el qual s’especialitzen metges d’arreu del món.
L’extraordinària habilitat manual d’Ignasi Barraquer es fonamentà en una gran capacitat per a les arts mecàniques que li obrí el camp de la cirurgia.
Va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona i el d’oficial de la Legió d’Honor de França. Al llarg de la seva trajectòria professional realitzà més de trenta mil intervencions en pacients de tot el món.
Els seus fills Josep Ignasi, a Bogotà, i Joaquim, a Barcelona, continuaren aquesta activitat i hi han aportat innovacions que han mantingut el prestigi internacional de l’Institut Barraquer en el camp de l’oftalmologia.