Límits a l’Opus
El papa prohibeix al prelat de l’Opus Dei ser bisbe, com era considerat fins ara
La prelatura personal ultraconservadora passa a dependre del dicasteri del clergat, amb qui haurà de passar comptes cada any
Fernando Ocáriz ja no vesteix amb els botons i l’enrivetat vermell que llueixen els bisbes, ni tampoc du l’anell episcopal que solia portar. Des del 4 d’agost, els prelats de l’Opus Dei ja no poden ser bisbes, segons el que ha disposat el papa Francesc en el motu proprio (document papal) Ad charisma tuendum (Per protegir el carisma), i per tant Ocáriz ja no podrà vestir les insígnies pontificals, com feia sovint (i com es presentava a la fotografia del web oficial). A partir d’ara, si torna a vestir -les com un bisbe serà perquè l’hauran fet bisbe, però aleshores haurà deixat de ser el prelat de l’Opus Dei.
Amb el document Ad charisma tuendum, firmat el 14 de juliol passat i que va publicar L’Osservatore Romano, el papa Francesc estableix noves normes per adaptar la prelatura personal de l’Opus Dei a la nova constitució Praedicate evangelium (Prediqueu l’Evangeli), amb la qual Francesc reforma la cúria romana, una constitució que diu que les prelatures personals (des del Vaticà II, quan es van aprovar, i fins ara només n’hi ha hagut una: la de l’Opus Dei) passen a dependre del dicasteri del clergat en comptes de la del dicasteri (ministeri) dels bisbes, com fins ara. També obliga l’Opus Dei a realitzar i presentar un informe anual sobre l’estat de la prelatura i la seva acció, és a dir, que els imposa el control habitual d’aquest dicasteri, que és major que el quinquennal que demana el dicasteri dels bisbes.
L’Opus Dei ha minimitzat la reforma com si aquesta disposició del papa jesuïta fos menor, però el que és clar és que no ha agradat i que ara, a partir de les noves disposicions, haurà de modificar els seus estatuts perquè així ho determina el motu proprio papal.
L’Opus Dei és una prelatura personal (no territorial) aprovada pel papa Joan Pau II el 1982, que va canonitzar-la fent sant el fundador, Josepmaria Escrivá de Balaguer (el 2014 Francesc també beatificaria el seu primer successor, Álvaro del Portillo).
Dies després que el papa Francesc publiqués el document, Fernando Ocáriz enviava una carta circular als fidels de la prelatura amb l’acceptació filial de les noves disposicions: “L’ordenació episcopal del prelat no era ni és necessària per dirigir l’Opus Dei”, deia. I afegia: “El desig del papa de subratllar ara la dimensió carismàtica de l’Obra convida a reforçar l’ambient de família, d’afecte i de confiança: el prelat ha de ser un guia, però, per damunt de tot, un pare.”
En el fons del canvi proposat pel papa hi ha la nova teologia de la constitució Praedicate evangelium, que afecta l’organització de la cúria vaticana. La voluntat d’aquest és potenciar el carisma enfront de la jerarquia (que és, de fet, l’estructura bàsica de l’Opus Dei). Diu el papa (textualment): “Amb aquest motu proprio pretenem confirmar la prelatura de l’Opus Dei en el context autènticament carismàtic de l’Església, concretant la seva organització d’acord amb el testimoniatge del fundador, sant Josepmaria Escrivá de Balaguer, i amb els ensenyaments de l’eclesiologia conciliar sobre les prelatures personals.” És després, en l’article 4, quan diu [traducció al català del pare Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat]: “En ple respecte a la naturalesa del carisma específic descrit en l’esmentada Constitució Apostòlica, es pretén reforçar el convenciment que, per a la protecció del do particular de l’Esperit, convé una forma de govern basat més en el carisma que en l’autoritat jeràrquica. Per tant el prelat no serà dotat de l’orde episcopal ni ho ha de ser.”
I en l’article 5, el papa concreta: “Considerant que les insígnies pontificals estan reservades als dotats de l’orde episcopal, al prelat de l’Opus Dei se li concedeix, per raó del seu càrrec, l’ús del títol de Protonotari Apostòlic Supernumerari amb el de Reverend Monsenyor i, per tant, pot utilitzar les insígnies corresponents a aquest títol.”
“Com tots els papes, Francesc ha volgut modificar l’organigrama. El que passa és que aquest papa no s’ha limitat a canviar de lloc algunes coses, sinó que té, de rerefons, un plantejament doctrinal, teològic i canònic, diferent del que hi havia fins ara”, diu Josep-Ignasi Saranyana, prevere incardinat a l’Opus Dei, que recorda que Francesc, quan va ser escollit, ja va dir que volia modificar la cúria per subratllar més encara la seva missió profètica.
“Hi ha hagut un intens debat sobre quina orientació s’havia de donar a la cúria perquè fos més eficaç des del punt de vista evangelitzador. En aquest debat s’han enfrontat dos corrents de pensament: el que posa l’accent de la cúria en la jerarquia i el que accentua la qüestió carismàtica. I el papa ha prioritzat el carisma”, manté Saranyana.
La por de Ratzinger
El teòleg Salvador Pié, catedràtic de teologia fonamental i d’eclesiologia a la Facultat de Teologia de Catalunya (FTC) i a la Pontifícia Universitat Gregoriana, rector de Santa Maria del Mar, recorda que aquesta reforma no és, com insinua l’Opus, una dèria de Francesc, i assegura: “Ja Joseph Ratzinger abans de ser papa va advertir de les intencions de l’Opus, que pretenia ser una diòcesi transversal, de tot el món, i per tant, que qui dirigís aquesta diòcesi transversal, que no era congregació sinó una diòcesi, havia de ser un bisbe, semblant una mica al que passa amb els militars.”
Pié explica que quan l’Opus va començar “imitaven els castrenses”, perquè la gent que volgués ser de l’Opus ho pogués ser al marge d’un territori. “Aquesta idea que ells tenien ja d’entrada va crear problemes, perquè no es veia clara. I aquí va ser quan Ratzinger, quan Joan Pau II estava fent el dret canònic, va fer una advertència. Aleshores es va crear una comissió per estudiar el tema i el cardenal Ratzinger i el cardenal Narcís Jubany, que eren els dos caps de la comissió, ja van dir al papa: l’Opus Dei no és una diòcesi transversal i no ha d’estar en el dret canònic en la categoria dels bisbats com ells volen, sinó que han d’estar amb el Poble de Déu, perquè són una associació de clergues i laics.”
“Aquesta posició de Ratzinger és important tenir-la en compte perquè no sembli, com alguns voler fer creure, que aquesta reforma d’ara és la del papa progre Francesc”, manté Pié. I assegura que ara el papa els ha dit: “Vosaltres no sou una diòcesi transversal, sou com una associació amb un carisma propi i el vostre superior general pot tenir molts títols però no ha de ser bisbe, com no és bisbe ni el general dels jesuïtes ni el dels salesians.”
El papa el que ha fet és recol·locar l’Opus i “els ha tallat les ales”. “És molt diferent tenir un prelat que és bisbe i que ho serà fins que es mori, a tenir de prelat com un general de les ordes, que ho són per uns anys”, recorda Pié.
L’accent del document Ad charisma tuendum està posat a subratllar el carisma, que en l’Opus Dei és el treball, “cercar Déu en la vida corrent”. “L’Opus van ser dels primers a parlar d’una cosa elemental, i en aquest cas s’ha de reconèixer que és una cosa bona: santificar el treball de cada dia”, diu Pié.
També, i al voltant del treball, al llarg dels anys de tant en tant han aparegut denúncies per explotació laboral. La darrera l’han fet 43 dones a l’Argentina, que ha obligat la prelatura d’aquell país a desmentir que darrere el document del papa hi hagi el posar fi a “l’esclavitud” denunciada (que l’Opus nega).
Un altre tema que envolta aquesta prelatura és el secretisme, que els ha fet tenir mala premsa al llarg dels anys, i pel qual fins i tot se’ls ha titllat de “secta”. Sempre s’ha parlat d’estructura de poder, de gent amb molt poder. “Hi ha un tema de secretisme inicial, que mai deixaven dir als seus membres si pertanyien o no a l’Obra... Tot això que va passar els primers anys els ha fet molt mal”, admet Pié, que creu que el secretisme va començar “perquè l’Església en aquell moment no acabava de veure clar aquell tipus de diòcesi que proposaven, i aleshores ells es van replegar”. També recorda que no els ha fet bé que en un cert moment, “com també van fer els jesuïtes, la seva opció fos acostar-se molt a la gent poderosa econòmica i cultural, a les elits”, però manté que “així com dels jesuïtes se’n sabien les lleis, les lleis internes de l’Opus van ser un secret molts anys”. Avui són públiques, i una de les normes que hi ha és que per entrar a la prelatura no es pot venir d’un orde religiós “perquè els fidels de l’Opus Dei no són religiosos”, explica Saranyana.
LES FRASES
LES FRASES
El bisbat de Barbastre de l’Escrivá
“L’Opus Dei va créixer molt i es va engrandir des del moment en què va ser aprovada la seva prelatura fins que l’Església va fer sant el seu fundador, el 2002”, explica l’eclesiòleg Salvador Pié, que manté que a partir d’aleshores “va començar a perdre força i la prelatura ha anat quedant en segon terme, entre altres coses perquè en els darrers anys han aparegut moviments més radicals que ells, que avui ja se’ls pot considerar moderats”. El que no ha canviat és que membres de l’Opus Dei continuen situats en llocs de poder, tot i que al Vaticà, on van arribar a tenir molta influència amb Joan Pau II, ara han perdut força. L’Opus Dei va arribar a tenir tant de poder al Vaticà que l’Opus va aconseguir que l’insignificant bisbat de Barbastre, on havia nascut Escrivá de Balaguer, acabés sent un bisbat important a costa del de Lleida. Si alguna cosa estimava sant Josepmaria era el seu poble, i tot i que no hi ha proves, ningú dubta que va actuar per fer gran la mínima diòcesi que era Barbastre-Montsó. En el llibre El complot (Pagès Editors), Eugeni Casanova hi explica el que, segons ell, va ser la jugada de l’Opus –amb fidels fent pressió al Vaticà, al govern espanyol i al govern de l’Aragó– per segregar Lleida, fer gran Barbastre-Montsó i iniciar el litigi per les obres d’art.