Societat

JOSEP-IGNASI SARANYANA

DOCTOR EN FILOSOFIA I LLETRES I TEOLOGIA. PREVERE DE L’OPUS DEI

“Anem a missa cada dia i a confessar un cop per setmana”

“Els meus pares eren republicans. Vaig estudiar a l’Escola Suïssa i quan vaig entrar a l’Opus no em van preguntar d’on venia”

estudiar ·

“L’Obra estimula l’estudi de qui té aptituds; sap que la batalla de l’Església és la cultura”

Són 5.000
L’Opus Dei a Catalunya té uns 115 preveres i 5.000 fidels, més del 50% dels quals són dones. Normalment els preveres de la prelatura treballen per la prelatura tot i que algun sí que, si ho demana el bisbe, pot acabar destinat a la parròquia d’una diòcesi. Avui a Barcelona, per exemple, és de l’Opus Dei el rector de la parròquia de Santa Maria de Gràcia perquè el bisbe ho va demanar i la prelatura hi va accedir.

“Vaig entrar a l’Opus Dei el 1959, quan tenia 18 anys. Aleshores jo jugava a handbol amb el Barça, quan els jugadors no eren aquestes torres que són ara, de dos metres i 120 quilos... Ja veu que jo soc baixet i tinc les mans petites”, explica el Dr. Saranyana, que és doctor en filosofia i lletres i teologia, professor emèrit de la Universitat de Navarra i prevere incardinat a la prelatura fundada per Escrivà de Balaguer i aprovada per Joan Pau II.

El seu pare va ser metge de l’exèrcit republicà a la Guerra Civil i la seva mare va estudiar filosofia... i vostè de l’Opus Dei? Deuen ser prejudicis, però sobta i trenca esquemes.
Vinc d’una família republicana, cosa que vol dir que a la prelatura hi cap tothom. La meva mare va ser una de les poques alumnes –eren dotze– que van fer filosofia durant la República i la Guerra Civil a la UAB, era una dona molt avançada. I, per cert, jo no vaig anar a una escola religiosa, vaig estudiar a l’Escola Suïssa. Quan vaig entrar a la prelatura ningú em va preguntar res..., ni d’on venia ni qui era la meva família.
L’actual prelat de l’Opus Dei, Fernando Ocáriz, també ve de família republicana!
Sí, ell va néixer a París, on s’havien exiliat els seus pares durant la Guerra Civil. Per cert, que té molta relació amb Barcelona, on va estudiar físiques i té família. Ve sovint. Això que diu que no li quadra que els fills d’una família republicana siguin de l’Opus és una cosa molt d’Espanya, només passa aquí. En altres països ni es planteja.
Però l’Opus Dei és ultraconservador
?
Això sovint són definicions que fa la premsa. El que sí que li puc dir és que l’Opus Dei sempre procura atenir-se al magisteri i a la tradició de l’Església. Si això és ultraconservador, doncs sí.
Posi’m un exemple d’actituds pròpies de l’Opus.
Li posaré l’exemple prototipus d’una mare de família que té fills i a més ha de tenir cura dels seus pares i “del marit”, això darrer entre cometes. Aquesta dona, si ho fa bé i procura trobar Crist en aquestes activitats, està vivint la santificació personal. Ha de trobar Crist en allò que fa cada dia.
I vostè en què es diferencia d’un prevere diocesà?
En res. El que passa és que al prevere diocesà li encarrega la tasca pastoral el bisbe, i a mi m’encarrega la tasca pastoral el vicari del prelat.
I un membre de l’Opus pot anar a missa a qualsevol parròquia?
I tant, i els fills dels fidels de l’Opus s’han de batejar a les parròquies i s’han de casar i ser enterrats a les parròquies. Una altra cosa és que de la prelatura depenen totes aquelles coses que tenen a veure amb la nostra finalitat, que és la santificació del treball i la vida corrent.
A l’Opus accepten tothom?
Per entrar a l’Opus només miren si una persona és capaç de viure l’esperit de l’Obra. A l’Església, per aconseguir la santedat no n’hi ha prou amb les bones intencions, cal vida sacramental i a l’Obra s’aconsella –i tothom ho procura fer– anar a missa cada dia, fer una estona llarga d’oració, també diària, i confessar-se periòdicament, un cop per setmana.
I què més?
Es demana que un cop al mes s’assisteixi a un recés... Hi ha d’haver aquesta “tensió” de trobar a Nostre Senyor en l’activitat normal de cada dia. Ser de l’Opus exigeix una mica de tensió, de ser-hi. Hi ha persones que tot això que ens demana l’Obra no ho poden fer. No passa res: es pot ser un magnífic cristià sense fer tot això.
A l’Opus hi ha els numeraris i els supernumeraris.
Això són noms tècnics. Fonamentalment hi ha dos tipus de persones: unes que entenen que han de ser celibatàries i altres que sí que poden casar-se, que no vol dir que es casin. Aquests són els supernumeraris.
I que les famílies de l’Opus tinguin tants fills?
Els fills venen o no venen, però si poden i venen... és, senzillament, fer el que diu l’Església: que no es facin trampes en el matrimoni. Si no es fan trampes i s’estima, el més normal és que un matrimoni tingui fills.
El tema de les escoles que segreguen per sexe?
No té res a veure amb el carisma. És una opció pedagògica.
I les famílies de l’Opus Dei hi porten els seus fills?
Sempre que sigui possible les famílies de l’Opus Dei procuren que els fills vagin a un col·legi on se’ls doni formació cristiana perquè això és molt important i marca molt a la vida. Si un nen ha sentit resar l’avemaria de petit no és el mateix que si no l’ha resat mai. Avui hi ha nens que no saben ni dir el parenostre.
Què li ha donat a vostè l’Opus?
M’ha ajudat a viure millor la meva fe cristiana, i des del punt de vista intel·lectual, m’ha potenciat. Si no hagués estat a l’Obra, hauria acabat la carrera i potser hauria entrat a treballar en una fàbrica o en una botiga. Però m’han potenciat des del punt de vista humà. L’Obra té un criteri, utòpic potser, però que intenta complir, i és que si veu que una persona té condicions, l’estimula.
Directrius del fundador?
El fundador deia que “el qui pugui ser savi, que ho sigui” perquè era conscient que la gran batalla que té l’Església en els segles XX i XXI és la cultura. A mi mai m’han posat cap dificultat per investigar per tot el món i estudiar, i això que hi havia anys que per fer una investigació havia d’anar cinc o sis cops a Amèrica..., i tot això sent prevere, que vol dir que també tenia obligacions ministerials. Jo anava fent els meus estudis però quan el prelat em deia ves a confessar a tal lloc havia d’anar-hi, com si em deia que anés a tal altre lloc a predicar un recés espiritual o el que fos, que anés a fer un curs i fer classes a tal o tal altra escola o universitat. Si m’ho demanaven, ho feia. I ho faig encara, amb les limitacions de l’edat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.