Una història de tenacitat i coratge a la Fosca de Palamós

L’hotel Àncora de Palamós, amb les seves quaranta-sis habitacions actuals, amb tots els serveis que ofereix, sintetitza la història d’una família i de com va saber adaptar-se als temps. És la història d’una transformació que té molt de vivencial però també de tenacitat, de treball i de coratge. Aquest itinerari, entre vital i empresarial, ha permès tirar endavant un projecte que, cinquanta anys després, continua dempeus a la Fosca, una de les zones més singulars de Palamós. És també la història de com uns terrenys es van convertir en un hotel de referència; un establiment que, arribant al mig segle d’història, ens pot ajudar també a fer-nos una idea dels canvis urbanístics a la Fosca i, per extensió, a la Costa Brava.

La Fosca es troba entre el nucli de Palamós –a Sant Joan de Palamós– i cala s’Alguer, a l’extrem nord d’una gran badia, que és popular per nedar-hi, navegar i practicar surf. El 1983 feia només una dècada que l’Àncora havia obert les portes. Aquell any, a la desapareguda i característica revista local Proa de Palamós, l’hotel Àncora, i segons hem consultat a l’arxiu municipal, s’hi anunciava amb dos dels principals arguments que l’han caracteritzat: “Al bell mig de la Fosca, respiri tranquil·litat i provi el peix més fresc de Palamós” o “Obert tot l’any amb serveis de tennis, piscina i el més important: preus econòmics”. “Tranquil·litat” i “obert tot l’any”. Segurament aquests dos arguments, juntament amb el bon servei, ens ajuden a resumir la història de l’Àncora. Aquest negoci familiar el van tirar endavant el matrimoni Josep Gispert Font i Carme Ciurana Cama, juntament amb els avis, i ara amb un dels quatre fills. Va ser un treball col·lectiu.

La Carme ens rep a la recepció de l’hotel. És una dona menuda amb una elegància natural, de maneres suaus, però que deixen entreveure un caràcter notable. Ens explica la història de l’establiment acompanyada d’un dels seus quatre fills, Josep Gispert, que juntament amb la seva dona, Anna Tècul, continua el negoci familiar.

“El 1970 el meu home va plantejar fer un hotel en uns terrenys de la meva família a la Fosca”, recorda. En Josep treballava a la Vincke, una empresa puntal al municipi. Després del servei militar es varen casar. En Josep, segons explica la Carme, tampoc tenia la intenció de continuar a la parada de verdura familiar: “La parada de verdures de la meva sogra era la més gran del mercat d’aquella època.” Amb els estalvis i el terreny familiar, l’hotel es va perfilar com un projecte de futur.

L’Àncora s’aixeca ara en uns terrenys on fins als anys setanta del segle passat el pare de la Carme hi plantava pèsols i faves: “Anàvem a s’Alguer recte, sense haver-nos de desviar. No hi havia cap edifici. Hi havia el càmping Bellafosca, que havia començat el seixanta i que hi era abans que nosaltres, però res més fins a arribar a la platja.” En un principi, i segons explica, havia de ser una residència, un lloc per dormir-hi i prou: “La meva sogra coneixia tots els hotelers de Sant Antoni, que passaven per la parada. Un hoteler li va dir: «Mira, Rosalia, si ho voleu fer, perquè funcioni, heu de donar menjar, perquè la gent ho vol.» Així que vàrem fer l’hotel.” Un projecte, una aposta, que va necessitar el treball de tota la família per tirar endavant: “La meva sogra, que sabia cuinar molt i molt bé, es va posar al capdavant de la cuina. De fet, encara seguim el seu estil de cuina. Ella hi entenia molt; anava a mercat i comprava, això sí, sempre el millor producte. Volia anar a mercat per triar i portar el millor.”

La terra es va remoure per fer l’edifici el 1970. L’estiu següent encara no van obrir perquè només s’havia acabat l’estructura. No va ser fins al juliol del 1972 que l’hotel Àncora va obrir finalment les portes, amb 18 habitacions. Durant un any encara van seguir amb la parada del mercat fins que finalment ja es van poder centrar en la direcció de l’hotel: “Els meus fills, Quim, Josep i Jordi, eren molt petits. Quan vàrem obrir l’hotel era un negoci molt i molt familiar. Després del primer any ja s’hi va implicar tota la família.” El nom de l’hotel, Àncora, pot semblar molt mariner, però es va escollir perquè dona garanties d’arrelament, de força: “L’àvia deia que Àncora era un bon nom perquè és la que aguanta el vaixell, el manté ferm. I tota la família va estar-hi d’acord, i així es va dir”, recorda Ciurana. Aquesta va ser la primera pedra. Després s’hi van fer tres reformes importants fins a arribar a l’establiment actual. En aquell moment, els estius duraven tres mesos, amb una ocupació plena. Per fer-nos una idea, un operari d’una fàbrica a Alemanya, amb el marc tan fort en comparació amb la pesseta, es podia permetre un mes sencer de pensió completa: “El 1992, un grup d’alemanys que venien des del 1973 ens van dir que no vindrien més perquè tot s’havia encarit molt”, recorda.

El fill de la Carme, en Josep, explica, per il·lustrar com eren aquells anys, que clients de Barcelona venien a l’hotel cada cap de setmana, per Setmana Santa, tota la temporada d’estiu i fins i tot per Nadal. “Recordo –explica Josep Gispert– passar el Nadal i fer cagar el tió amb els clients al voltant de la llar de foc. Érem com una família.” I hi afegeix: “Algun d’aquells clients que encara ve, ara ja gran, em diu: «Recordes aquells nadals?» Era una altra època.” Després de tres ampliacions, l’hotel Àncora ha arribat fins avui amb la voluntat de continuar, seguint amb aquella cuina que va marcar l’àvia; apostant per la bona atenció, però afrontant aquests temps de canvis i incerteses que afecten tot un sector que ha fet, de la voluntat de servei, el seu baluard.