Llums, acció i Mercè

La sensibilitat, i també la creativitat, de la cineasta Carla Simón es va desplegar ahir al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona per donar forma a un pregó diferent de les Festes de la Mercè, unes paraules que van estar carregades de cinema però també de nostàlgia i de missatge.

Simón va aprofitar la seva trajectòria vital, nascuda a Barcelona, acollida de ben petita per la seva nova família a la Garrotxa per la mort de la seva mare, i retornada després a la capital del país per estudiar-hi, per elogiar el paper acollidor de la ciutat. “Per mi, Barcelona és, per sobre de tot, la ciutat que m’ha acollit.”

Va ser un elogi de la ciutat que abraça aquells que decideixen anar-hi a viure, però també una defensa aferrissada del món a pagès, un univers que quan ella era petita, d’entrada, va fer-se-li hostil, però que va acabar convertint-se en “el meu poble, ara tan enyorat i estimat”. De Barcelona, Simón en va dir meravelles; la ciutat que ofereix una “infinitat d’oportunitats” al nouvingut, i en la qual sempre hi ha coses “per descobrir.

La cineasta va parlar del món rural, del despoblament i de la doble problemàtica de l’abandonament del camp i la sobrepoblació de les urbs, amb el problema afegit de la crisi climàtica i l’escalfament global. Simón va advocar per convertir les ciutats en “llocs verds i sostenibles”, va dir que comprenia els que s’empipen quan se’ls diu que el cotxe s’ha de quedar a casa però va donar a entendre que no hi ha més remei, fent una evident picada d’ull a la política del govern d’Ada Colau de construir la superilla Barcelona donant prioritat al vianant. La pregonera va defensar una ciutat verda i plural, on la diferència sigui motiu de riquesa i no de divisió o d’enfrontament.” L’orgull de sentir-se d’un lloc no està renyit amb la celebració de la convivència de la pluralitat”, va dir.

Simón va introduir en el discurs imatges dels curts produïts al projecte Cinema en curs per parlar del fenomen dels nouvinguts a la ciutat, i va tornar a recórrer al seu medi per seguir insistint en la qüestió de l’arribada dels forasters a la gran ciutat, i el diàleg entre la gent del camp i la gran urbs. Per això va comptar amb la col·laboració de l’Albert Bosch i de la Berta Pipó, dos dels actors d’Alcarràs, i dos amics del primer. Tots quatre van llegir un guió en què el Roger de la pel·lícula torna a prendre vida, aquest cop per fer les maletes i marxar del poble per anar a viure a Barcelona, on es matricula en els estudis de medicina.

La ficció pensada per Simón expressament per al pregó d’ahir segueix l’evolució que ella mateixa va viure quan amb17 anys va deixar les Planes d’Hostoles per venir a la ciutat a estudiar comunicació audiovisual. El Roger d’ahir era un noi de pagès desorientat, perdut als passadissos laberíntics del metro, eixordat pel soroll incessant que genera a tothora Barcelona.

En Roger navega perdut fins que cau en la xarxa de les amistats i a través d’aquestes comença a descobrir una Barcelona inesgotable, i hi fa arrels. L’última escena del guió llegit situa el Roger als búnquers del Carmel, el dia que comença la Mercè, enviant un missatge a un amic del poble: “Ei, loco, aquí passen moltes coses, ja estàs venint a visitar-me.”