De la Rambla a la Seu

Es veu que el nou cap de gabinet del l'arquebisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra és un gironí, en Cinto Busquet, fill de l'estanquer de la Rambla. El nomenament s'ha produït quan convenia reestructurar els serveis de la mitra. Em sorprèn també que una antiga companya de redacció, la Cristina Orduña, sigui cap de protocol de palau. A tots dos, molta sort en la nova feina.

No conec en Cinto, però em considero amic del seu pare i germans. Deu ser un primera espasa d'envergadura. Abans de fer-se capellà ja havia enllestit, amb les millors notes, les carreres de bioquímica i filologia catalana. Sembla que era una persona religiosa i es va relacionar amb una organització catòlica, el moviment focolar –del qual jo no havia sentit a parlar fins avui– i marxà cap al Japó, on ha viscut 12 anys. És allà, si ho he entès bé, que es fa capellà, però ve a ordenar-se a Girona. Després torna a Roma... i ara se'n va a la Seu d'Urgell. Us he de ser sincer: en repassar la seva biografia m'he imaginat que aquest noi era de l'Opus. Però una lleugera recerca sobre els focolars m'ho desmenteix. Sembla que són coses diferents. Jo, en això dels matisos religiosos sóc molt negat. En tot cas, sembla que els focolars es dediquen a fomentar el diàleg interreligiós. El diàleg sempre és bo. Que els creients aprenguin a escoltar és positiu.

En Cinto de la Rambla va haver d'aprendre japonès, és clar, i el parla com els natius. Ha de ser un bon alumne per força. Però també és un bon mestre. M'explica el seu germà que un temps abans dels Jocs Olímpics de Barcelona alguns periodistes japonesos van voler aprendre català per venir a cobrir-ne la informació. I en Cinto es va posar a la feina. Un dia del 1992 va aparèixer a casa dels Busquets una noia oriental que volia conèixer la família del seu mestre. Parlava un català perfecte, català de Girona. Es veu que l'àvia Paredes, que és originària de Múrcia, va quedar parada que ella encara no fos capaç de parlar la llengua dels seus fills i néts i una japonesa n'hagués après en un parell d'anys.

Com que el seu càrrec de cap de gabinet i secretari particular de l'arquebisbe d'Urgell comporta evidents responsabilitats polítiques, m'ha agradat trobar un text que el mossèn gironí va escriure després de la sentència restrictiva del Suprem. Ho lamentava i anava al fons del problema. La Constitució Espanyola “es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. En aquesta afirmació estic convençut que rau la clau de tot el problema. Un estat s'ha de fonamentar en la lliure voluntat dels homes i dels pobles als quals està destinat a servir: no es pot autoproclamar com a principi absolut. Ho té prou clar.