L’escriptor Alejandro Palomas acaba de publicar Això no es diu (Columna), on explica amb tota mena de detalls com el religiós de La Salle de Premià de Mar Jesús Linares, que ell anomena germà L., va abusar sexualment d’ell durant mesos i en unes colònies el va violar a l’infermeria. Ell tenia 8 anys i aquell dolor –que aleshores no entenia perquè, a més, el religiós li deia: “Veus què em fas fer?”– li ha condicionat la vida. Palomas en el seu llibre explica que també el seu pare es va masturbar davant seu diversos cops un estiu en què la seva mare era de viatge i que a l’escola els seus companys l’agredien i se’n burlaven. Va sobreviure a tot això i va començar a escriure per la seva mare.
El llibre m’ha deixat glaçada.
Als qui esteu a fora de tot això, us afecta més que als que hi estem a dins perquè nosaltres vivim amb aquest tema des de fa molt de temps. Hem fet un procés de molts anys.
El llibre és molt explícit.
No he volgut amagar res perquè se sàpiga del cert què va passar i que la gent, amb la tendència aquesta de no voler saber ben bé, de girar la cara a les coses que no agraden..., sàpiga la veritat, la dolorosa veritat de la meva infància i la de molts altres infants que van ser violats.
Vostè diu que s’han de dir les coses pel seu nom.
Sí, perquè a mi em van violar. Parlar d’abusos en general és molt vague, no concreta l’horror. A mi em van violar, el germà L. em va penetrar per l’anus, em va fer molt mal, em va causar un dolor físic i emocional tan gran que m’ha durat tota la vida i, a més, va abusar de mi sexualment durant molt més temps. Jo vivia terroritzat.
I parla del sentiment de culpa.
Cada vegada que em tocava deia: “Veus què em fas fer?”, i jo pensava que era culpa meva. La confusió era total per a mi.
Vol parlar de violació, doncs.
Sí, perquè abusar és un terme que pot voler dir moltes coses... Mira: una periodista m’acaba d’enviar un whatsap i després de demanar-me que li concretés unes preguntes que no li havien quedat clares em diu: “Moltes gràcies, ja no abuso més de tu.” Brutal, oi?
James Rhodes, pianista que va ser violat a la infància, diu, com vostè, que varen ser nens d’“esquenes trencades”.
Aquesta frase ho resumeix tot, perquè quan et violen tu estàs d’esquena i un home gran t’estreny, et penetra i et trenca l’esquena. És així.
La presentació del seu llibre coincideix amb la mort de Linares.
Ha sigut molt bèstia aquesta coincidència. En cinc dies va passar que vaig iniciar les presentacions del llibre, va morir el meu violador i el Suprem va ordenar que el professor dels Maristes que havia abusat de diversos nens, Joaquim Benítez, entrés a la presó a complir una condemna de 21 anys. Saber la mort de Linares m’ha provocat, de cop, un buit. I ara què? On és? Perquè jo el tenia localitzat i ara que ja no hi és encara no sé com reaccionar a aquesta pèrdua.
Linares no va pagar pel que li va fer a vostè i a molts més nens.
No ha pagat pel que va fer i mentre va ser viu jo sabia que mai pagaria, tampoc vaig gosar denunciar-lo. Durant aquests anys intentava no pensar-hi però sí que un cop vaig consultar una policia i em van dir que no s’hi podia fer res perquè el delicte havia prescrit. Com saps, jo no vaig dir res fins al gener en un programa de ràdio.
Lescola i l’Església ho van tapar?
Ho sabien i ho van amagar i no només això: van protegir el violador, que van traslladar a La Salle Montcada, on va continuar abusant de nens, com s’ha sabut després.
L’Església diu ara que sí que investigarà.
No ho farà perquè no ho ha fet mai. Qui obliga l’Església a investigar? I el Defensor del Poble tampoc farà res. No hi ha voluntat política de fer res. Les víctimes d’abusos sexuals per part de religiosos hem creat una plataforma per demanar que es faci una Comissió de la Veritat però tenim poques possibilitats. Per això jo he fet el llibre, perquè volia fer una intervenció personal i penso que aquest activisme emocional pot funcionar més. El llibre impacta molt i crec que d’això es tracta. Des que vaig fer públic el que m’havia passat he vist que perquè això tingui algun ressò social i per conscienciar has de remoure el plexe de la gent i parlar en primera persona. Així és com es canvien les coses.
Per això s’han inclòs unes vinyetes en el llibre que el representen a vostè d’infant (quan li diu a la seva mare que li han fet molt de mal)?
Per mi va ser molt difícil incloure-hi aquestes vinyetes, però veig que està sent molt eficaç perquè la gent queda molt tocada.
Si la gent no queda impactada no hi ha reacció. Això és fer activisme. Un cop m’ha quedat clar que ja no puc fer res contra els qui em van fer mal a mi, veig que on sí que puc intervenir és en el present, amb els nens d’ara i amb els pares d’ara, que no tenen recursos ni saben llegir l’abús en els ulls d’un nen. Els pares no estan educats per fer front a això perquè és tan horrible que no ho volen ni imaginar.
Perquè això continua passant.
Avui, sobretot, a l’àmbit intrafamiliar perquè a les escoles està molt controlat. Ara ja tampoc estem parlant de l’Església, estem parlant d’homes. D’homes amb nens i amb nenes. Homes amb famílies; pares, avis, tiets... L’arquetipus de nen i nena violats encara no el tenim assumit i s’ha d’assumir perquè és una realitat en què tots estem involucrats... però quan passa moltes famílies intenten girar full perquè és una cosa molt lletja i en realitat sempre hi ha la culpa dels pares, que pensen: “Què no hem fet?” I això és el que es pot corregir: l’educació dels pares i que aprenguin a no callar.