“Fent coses tan increïbles exportem valors de país”

Positiu! De fet, aquests són els objectius que ens vam marcar quan vam començar la temporada: fer la millor actuació per Sant Fèlix, guanyar el concurs de Tarragona, i fer algun castell inèdit. I ho hem assolit. Ens queden deures pendents, perquè hi ha algun castell que ens ha caigut, però el balanç és positiu i el millor de tot és que la gent està contentíssima... I en la diada de Tots Sants, a part de fer un pilar de nou amb folre, manilles i puntals, acompanyat d’un tres de deu, vam veure la gent feliç fent castells. El màxim que un pot desitjar és fer quelcom que emociona els altres.

Nosaltres la pandèmia la vam gestionar, en tot moment, sempre amb l’objectiu de fer castells. Per tant, no ha estat una excusa per no treballar i no donar el màxim. El que hem assolit ens ha costat moltíssim, però sempre hem afrontat el que havíem de fer sense lamentar-nos que teníem una pandèmia.

Sí, moltíssim! Però sempre intentàvem avançar-nos als problemes que ens trobaríem quan tornéssim a fer castells o treballàvem el doble perquè no ens afectés tant. Durant la pandèmia, l’objectiu número 1 era atendre la gent gran de la colla. Per a nosaltres, l’activitat social va lligada als castells. Perdre aquesta activitat, per a molta gent de la colla, va ser emocionalment molt dur. I, d’altra banda, teníem gent dels grups de risc, que estaven confinats a casa, i vam tenir clar que no hi podíem perdre el contacte. Hi havia un equip de gent que els trucava, que estava pendent de si necessitaven alguna cosa, per mantenir l’entitat viva. Però, quan vam començar a fer castells, vam haver de recuperar la forma física i doblar els assajos per recuperar el temps perdut... I va ser molt dur.

Al món casteller hi havia aquells que esperaven que algú ens donés una sortida i hi havia gent que es frenava, per por dels contagis. Nosaltres, amb les ganes que teníem de fer castells, no enteníem per què un equip de rugbi o de futbol podia jugar, i la gent podia entrar als estadis a veure un concert, i nosaltres, no. I davant d’això ens vam posar a treballar per fer una incorporació esglaonada sense provocar contagis. Vam fer un pla de prevenció per a l’activitat castellera a partir de protocols de la Federació Anglesa de Rugbi, empreses d’aquí i de l’altra punta del món. Vam fer un curs amb una epidemiòloga, vam establir contactes amb viròlegs, i vam detectar els punts on hi havia els riscos. Vam dissenyar un pla que s’anava adaptant: amb mascaretes, detectant on hi havia els contactes, mirant com podíem aïllar-ho, utilitzant viricides, gels hidroalcohòlics, controls de temperatura, grups aïllats, assajos espaiats per poder detectar possibles contagis, etc. I va funcionar! En totes les trobades que vam fer no vam registrar ni un sol contagi.

Si no és el fruit concret de la feina de prevenció, sí que és fruit de no haver-nos conformat amb el que ens deien, i treballar amb el convenciment que fèiem les coses bé. Hem mantingut un col·lectiu base que ha cregut en la feina que s’estava fent i aquesta confiança ha servit per afrontar els reptes que semblaven difícils o impossibles per a la majoria, perquè no hem fet res que no s’hagi demostrat que es podia fer.

Nosaltres en som hereus; és el que ens han ensenyat: a no rendir-nos, a voler lluitar... el pilar de nou amb folre, manilles i puntals ens el plantegem perquè som hereus dels que fa vint anys encara eren més visionaris i van veure l’espurna d’aquest castell, i en aquell moment encara era més difícil perquè no tenien la massa social que tenim ara.

Va ser en la inauguració d’una placa a la Bisbal del Penedès. Vaig fer un pilar de cinc amb el gran Fèlix Miret i, mentre pujava, vaig pensar: “Si no pots fer un pilar de cinc amb aquest pilaner, la teva història als verds s’acaba aquí.”

Sí. He tingut la sort i el privilegi de pujar als troncs dels castells, he estat a baix al peu, al folre; he estat treballant en l’arxiu de la colla. Després, he estat involucrat amb l’equip de canalla fins fa dos anys, que em vaig presentar com a cap de colla.

Jo tinc la sort que em segueixen. I, de fet, no m’han conegut en cap altra situació que no sigui fent castells. Tinc la satisfacció que el meu fill s’hi va involucrar i puja, i a la resta de la família els agraden els castells i els venen a veure. La nostra vida sempre ha girat a l’entorn dels castells. En algun moment és una càrrega, perquè exigeix un nivell de compromís alt i hi ha hores que no ets a casa, que la colla et pren aquest temps de família. Per això, tinc molt clar que quan no faig castells estic al cent per cent per ells. És la compensació...

Home, jo vaig conèixer la meva dona perquè un dia va venir a veure castells... Però sí, dins de la colla s’estableixen relacions molt intenses. S’hi fan grans amistats i molt fortes tant amb gent més gran com amb gent de la meva edat i amb pares de la canalla. I amb els més petits, hem tingut l’oportunitat d’influenciar-los amb valors positius de treball en equip, d’esperit de lluita, de no renunciar, de saber que si desitgen una cosa i hi treballen la poden arribar a aconseguir, assolir objectius, patir pressió en reptes importants... S’estableixen lligams molt estrets! Ets com un mestre. La gent diu que la colla és com una família, però vius situacions de risc i emocions molt intenses que mai es presenten en un context familiar. La família és la família i els castells són els castells.

Hi ha de tot! Hi ha nens que hi han entrat sent canalla, després hi ha un canvi corporal i no assimilen un canvi de pis per un tema físic o els estudis els exigeixen més dedicació i ho deixen... I, a vegades, al cap d’un temps, tornen. Però n’hi ha que hi entren de nens i continuen. El responsable de la canalla, Jordi Masó, hi va entrar de petit i continua aquí. Pere Almirall, que ha estat cap de colla, hi és des que era un nen...

Hi ha llocs com Vilafranca i Valls, on la vida de la vila ja va associada als castells, i hi ha gent que recorda etapes concretes de la història local en funció d’un esdeveniment casteller. A Catalunya, tots en fem bandera, dels castells. Una diada castellera continua emocionant tant els que no ho han vist mai com els que ho han vist moltes vegades. Són sensacions irrepetibles. Crec que hi ha pocs espectacles que impactin tant com els castells en directe. Aporten molts valors socialment positius i són un reflex de la vida: gent de totes les edats que convivim amb un compromís únic: caiem, ens aixequem, seguim i tornem a començar fins que ho aconseguim. Tots n’estem orgullosos, dels castells, però, en contrapartida, no veig que es recompensi tot el que els castells arriben a aportar.

Potser soc molt crític, però, a Vilafranca del Penedès, la consecució del pilar de nou amb folre, manilles i puntals ha sortit a totes les portades de tots els diaris. Ha estat capçalera a tots els telenotícies nacionals i locals, ha sortit en mitjans d’àmbit internacional –a la televisió brasilera, al Canadà...–. Si haguéssim de pagar una campanya publicitària amb aquest impacte, ens costaria una milionada. Quan fem una cosa que és tan increïble, exportem i fem promoció d’uns valors que s’associen a Vilafranca i al país, però la compensació i els ajuts que rebem per part de les institucions no són proporcionals al valor que transmetem. No vull ferir sensibilitats, però una colla capdavantera, per sortir a plaça en una diada important, rep una quantitat molt inferior al que pot rebre un grup musical que toca dues hores i no té una repercussió tan gran. Els castells aporten una imatge molt potent de Catalunya i no som conscients del valor que això té.

Exacte! Però les aportacions per mantenir això estan descompensades.

Jo crec que, en aquest país, és un mal de la cultura en general. Hem passat de tenir teatres plens a agafar el tren d’alta velocitat per anar al teatre a Madrid. Tenim un problema molt profund. Alimentem el turisme a Madrid... Tot i que, amb els castells, és impossible.

De fet, nosaltres vam apadrinar una colla a Xile, perquè buscaven una activitat que integrés gent de diferents edats i col·lectius socials. A la Xina s’han fet castells perquè un empresari volia inculcar determinats valors en una colònia de treballadors. Però, en aquests llocs, sense tradició, és molt fàcil que desapareguin, perquè depenen només del context.

I s’ha d’entendre! A vegades, no s’entén que deixem pujar un nen aquí dalt o que algú es posi a sota... En el món laboral estem envoltats de normes i limitacions i, per preservar els castells, els hem hagut de declarar patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Emoció, emoció! Primer, incredulitat i, després, emoció! I els costa expressar les sensacions. A Cal Figarot, tenim una pel·lícula que la posem a la gent que ens visita... I tant els que no l’han vista mai com castellers de la colla que l’han vista moltes vegades, acaben plorant...

L’has vista, no? Doncs, quan ho veus en directe, hi ha tantes persones com maneres de veure castells, però ningú en marxa decebut.