Les xufes

Les xufes, que abans es venien pel carrer, remullades i dolcenques, ara només es poden trobar a les parades de porrat, per festes. Com en el cas dels tramussos, han desaparegut del mercat i de la vida quotidiana, són llaminadures de quan la gent eixia al carrer amb les cadires, a poca nit, a enraonar una mica a la fresca i ara, això, ja no s'estila; el seu conreu, en canvi, ha augmentat per tal de satisfer la demanda dels orxaters i a gairebé tot Alboraia i part dels termes veïns els llauradors no planten una altra cosa que xuferes. En Formigueta d'or (1910), de Maties Ruiz Esteve, apareixen aquests versos: “A Alboraya, mare mehua, / M'en tinch qu'anar á casar, / Qu'em paguen el dot en jufes / Y tindré que rosegar”. I una cançoneta popular fa així: “Per a xufes Alboraia, / per a bon vi el Pla de Quart, / i per a xiques boniques / com les d'ací no en voràs”.

És una menja molt humil, però dóna treball a les barres i són agradables, fresques i una mica dolces. S'esmenten en alguns textos del XVIII, com ara el Coloqui de la novia y les faves: “y li portava tramusos, / chufes, castañes, torrat, / cañamels y margallons, / roses que en paella es fan, / avellotes y avellanes, / datils, llirons y atres tals”.

De Pere Jacint Morlà (s. XVII) són aquests versos, part d'una poesia dedicada a una festa religiosa celebrada a València: “Alegrà's lo Rat Penat [València] / en los que venen anís, / fondellos, coques, pastís, / xufes, ametles, torrat”.

El “fondello” o fondellol és un vi licorós d'Alacant que abans era molt famós i que ara es torna a elaborar. Les xufes es podien comprar als mercats, però sobretot era i és costum de menjar-ne per festes, a les fires. En el número del 16 de maig de 1886 del setmanari alacantí El Cullerot aparegué la poesia La fira, de la qual donaré una part: “[...] Pero, asó que el primer dia / Se posen á demanar, / Y no tenen compasió / Del pobret que ha de pagar... / El ú li demana chufes, / Qui demana un devantal, / La machor un avanico, / El mes chiquet un cavall, / La michana una moñica, / Y una pinta la criá; / Vamos, els dic a vostés / Que nia per a un cós gran”.