Tots els protestants que van viure part o tot el franquisme van patir la repressió i la discriminació imposada per una dictadura que s’havia identificat amb el catolicisme i no volia altres veus. Joan Vallès i Sala va ser un d’ells. Primer a l’escola i després a la mili, la seva condició de protestant el va marcar. Va aprofitar la pandèmia per escriure un llibre, una petita biografia dels anys que va estar a la mili a Cartagena basant-se en les cartes, que mai van llençar, que s’havien escrit amb qui aleshores era la seva promesa i que avui és la seva dona, la Maria del Carme. “El meu pare, mestre de la República a Berga i represaliat, no va deixar escrit res i això que va dur una vida molt intensa. Jo no vull que em passi el mateix, per això he escrit Fa més de cinquanta anys perquè els meus nets sàpiguen com era ser protestant quan jo era jove i en quina època em va tocar viure”, explica.
Diu que al seu pare el van represaliar? Com es deia el seu pare?
El meu pare es deia Joan Vallès i Bonet i va ser alumne d’en Pompeu Fabra. Va fer de mestre de català i va ser director de les escoles de la Generalitat a Berga, on va passar la Guerra Civil. En perdre la guerra, no li van voler convalidar els títols i va quedar desprotegit, sense res. Per sort i com que parlava anglès i francès i era un home que viatjava, es va poder guanyar la vida donant classes a acadèmies... Després va estudiar per ser pastor i va acabar sent durant molts anys el pastor de l’Església evangèlica de Rubí. Quan vam venir a viure aquí a Rubí, que jo ja tenia deu anys, vam viure a la casa annexa a l’església. Darrere l’església hi havia les escoles evangèliques, “l’escola del Protestà”, li deien. Hi venia molta gent de Rubí, la gent d’esquerres, sobretot. Aquesta escola va contribuir que a Rubí es veiés que els protestants no érem bitxos estranys, que no portàvem cua ni fèiem pudor de sofre.
Aquí a Rubí sempre hi ha hagut una comunitat de protestants potent, oi?
La nostra comunitat és molt antiga, la va fundar en Francisco Albricias en plena Restauració, el 1881.
En ple franquisme vostè també va haver d’anar als oficis religiosos d’amagat?
Jo això ja no ho vaig viure, però sí que és veritat. Aquí a Rubí, com que els protestants hi érem de feia molts anys, la gent ja ens coneixia, però sí que és veritat que algunes persones evitaven passar pel carrer on tenim l’església, el Descobridor Colom. “Per aquest carrer no hi passeu!”, deien alguns; els més carques, sobretot.
Abans de venir a viure a Rubí vostè va viure a Barcelona. En una ciutat gran devia ser diferent.
Diferent per malament. De la meva infància en tinc records nefastos. Els meus pares em van apuntar a una escola del Padre Manjón i el primer dia d’anar-hi, que era un dilluns, el primer que em va preguntar el mestre era si el diumenge havia anat a missa. I jo li vaig contestar el que m’havia dit que digués la meva mare: que jo havia anat a la meva església. El mestre em va clissar de seguida i a partir d’aquell moment vaig ser l’ase dels cops: si hi havia un paper a terra a l’altra punta de la classe d’on jo era, no et preocupis, era culpa meva. Tot era culpa meva.
El castigaven per ser protestant?
Des que van saber que no era catòlic, la vida me la feien impossible. Jo recordo que anar a escola era un trauma i, per tant, no vaig aprendre res. Tot allò que surt a les pel·lícules de nens a qui feien agenollar a terra amb els braços en creu amb llibres a les mans i els pegaven amb un regle..., a mi m’ho van fer. Em castigaven pràcticament cada dia. A casa meva a la cuina hi havia un calendari amb un llapis penjat per apuntar i un dia la meva mare va descobrir que de tant en tant jo dibuixava una creu al calendari i em va preguntar què volia dir. I li vaig dir: “Cada creu és el dia que no m’han castigat.” Estem parlant dels anys cinquanta. No vaig respirar fins que vaig arribar aquí a Rubí.
Com és?
Perquè aquí hi havia una comunitat protestant molt sòlida, vaig anar a una escola laica, una acadèmia, i de ser un nen que ni escrivia bé vaig passar a acabar els estudis i em vaig posar al dia, tot i que el batxillerat el vaig començar un any després perquè encara no tenia el nivell.
De quan data l’església de Rubí?
La comunitat és de finals del segle XIX, però aquesta església va ser una de les primeres que es van poder obrir durant el franquisme, el 1945, perquè estava sota la protecció del govern britànic.
Com és això?
Al ser metodistes, la nostra comunitat va tenir el suport de les esglésies metodistes d’Anglaterra. Des d’Anglaterra hi havia una supervisió de com funcionaven les esglésies i se’n feia el seguiment. L’any 1945 a Catalunya hi havia quatre esglésies metodistes protegides per Anglaterra: la de Rubí, la del carrer Tallers de Barcelona –que aleshores es deia carrer Ripoll–, la del Poblenou i la del Clot. I hi havia l’església del carrer Aragó, que estava sota bandera suïssa.
De fet, gràcies als estrangers i el que explicaven de l’Espanya de Franco el dictador va ‘suavitzar’, entre cometes, la repressió contra el protestantisme?
Franco, després de la Segons Guerra Mundial i per la pressió internacional, es va veure obligat a ser més tolerant amb la llibertat religiosa, com a mínim ho va ser de cara a la galeria, però la gent tenia por perquè no era ben bé així. En el documental Protestants. La història silenciada, de David Casals, hi surten testimonis que expliquen els atacs dels requetès...
Vostè acaba d’escriure un llibre, ‘Fa més de cinquanta anys’, en què dona testimoni, sobretot, de la seva etapa a la mili.
D’entrada no em van preguntar si era catòlic, ja ho van donar per descomptat. Aleshores, el primer dia, quan al militar que m’agafava les dades li vaig dir que era protestant, no sabia ni què havia de fer. I va haver d’anar a consultar si podia posar “protestant” a la fitxa. Va coincidir que vaig fer la mili quan Franco començava a flexibilitzar l’acceptació de les altres religions i jo vaig haver de demanar expressament estar exempt d’anar a missa atès que era protestant.
I?
Em van dir que sí, però que a canvi cada diumenge faria un torn de vigilant del quarter de dotze hores. I vaig dir que no, que si el preu que havia de pagar era una guàrdia de dotze hores preferia anar a missa. I vaig anar a missa. La van fer en un pati enorme on hi havia vora mil persones perquè, a part dels militars, hi anaven els familiars dels comandants..., i el que vaig fer va ser que em vaig quedar dret quan tothom es va agenollar. I no em va passar res; vaig ser aplaudit pels meus companys, que em van felicitar pel valor que havia tingut. I aleshores va passar que el meu comandant va demanar explicacions i quan es va assabentar que era protestant va donar ordres que no anés a missa. Vaig tenir sort perquè el meu comandant era estricte però acatava les ordres i en aquest cas que jo tenia dret a no anar a missa. A altres protestants, per una cosa així o per qualsevol altra, els acusaven de desacatament a l’autoritat i acabaven a la presó o els allargaven el temps d’estar a la mili.
Com els el podien allargar?
Doncs a vegades passava que si enganxaven a algú llegint la Bíblia el posaven al calabós, perquè la Bíblia els catòlics no la tenien traduïda al català o al castellà, era en llatí. Fins al Concili Vaticà II els catòlics no van tenir la Bíblia en llengua vernacla; aleshores abans, només els protestants la teníem traduïda i quedava clar que si algú sabia llegir la Bíblia era protestant. Aleshores, quan et posaven al calabós, aquells dies tancat no comptaven com a mili i després s’havien d’afegir. I així ho anaven allargant.
Els seus companys de mili i la societat en general ho sabien, tot això que els passava als protestants?
Jo crec que de la repressió dels protestants no se n’era conscient. Vivíem una situació desconeguda per a la majoria. Jo a la mili personalment mai vaig negar que fos protestant, però tampoc en vaig fer ostentació perquè la mili era un món a part i podia ser molt dur. La gent vivia subordinada del tot als seus superiors, el cervell no l’havies de fer servir, l’alcohol anava a dojo, era un desgavell total.
Fins i tot avui encara es coneix poc el que van passar els protestants?
Sí, evidentment. Jo tinc bons amics que quan van descobrir que era protestant van quedar de pedra. “Ostres, si és una persona normal!”, sembla que es deien, perquè, és clar, el franquisme ens havia dibuixat com si fóssim el dimoni. Ara que s’ha pogut veure el documental Protestants. La història silenciada, quanta gent de Rubí que ens coneix de tota la vida ens ha dit que no tenien ni idea de tot el que havíem hagut de passar. També és veritat que per culpa de la repressió la gent es va tancar molt i de moltes coses que ens passaven o els passaven als nostres pares només se’n parlava a casa.
Ara es comencen a saber coses...
No n’hi ha prou que se sàpiga, ens haurien de demanar perdó. El nacionalcatolicisme va ser cruel, també amb els xavals, com em va passar a mi, que em van amargar.
Quan va tornar de la mili i es va voler casar amb la Maria del Carme, tampoc devia ser fàcil.
No va ser fàcil perquè la Maria del Carme havia estat batejada com a catòlica. Aleshores ella va haver de renunciar a la fe catòlica. Això era l’any 1973. Vam demanar els papers perquè pogués apostatar, ens van posar molts problemes i de forma oficial mai ens van contestar. El que passa és que com que tant jo com el meu pare teníem relació amb capellans catòlics, un d’ells ens va ajudar molt, ens va fer les gestions i va aconseguir els papers. La Maria del Carme va apostatar i ens vam poder casar pel registre civil. I ens vam poder casar al jutjat perquè aquí el jutge ho va permetre, perquè també hi havia jutjats que no volien fer aquests casaments. Després de casats pel civil ens vam casar pel ritu protestant.
Mare meva...
Ah, i després, quan va néixer la nostra filla, el 1975, no ens la volien registrar amb el nom que havíem triat nosaltres, Àstrid, perquè al registre civil de Barcelona ens van dir que aquest no era el nom de cap santa catòlica, que era un nom que no coneixien. Aquí, però, no vaig cedir, em vaig encarar amb ells, els vaig dir que hi havia moltes Àstrid al món i em vaig acabar imposant.