“El català no és requisit i es castellanitza el jutjat”

Sempre dic que el que hem d’intentar fer és tancar-la, perquè haurem complert la finalitat per a la qual es va constituir. Va ser la primera comissió creada per promoure l’ús normal del català en l’àmbit del dret en general, no només la justícia, sinó notaries, ajuntaments, registres de la propietat, universitats... Però sí que bàsicament per als advocats, que es passen moltes hores al jutjat i és allà on pateix més la nostra llengua.

És multifactorial. La nostra llengua pateix, tot i que jo vull donar un missatge optimista i dir que no la perdrem. Catalunya fa mil anys que està resistint tots els embats que et puguis imaginar, i som aquí i hi continuarem sent. Només cal recordar que amb el franquisme, amb tot el que va patir el poble i la nostra llengua, no es va perdre... Que en el nostre àmbit estigui en una situació molt residual és, primer, perquè estem en un entorn general de regressió del català en tots els àmbits i un dels grans problemes que ningú diu, potser per obvi, és que el català és una llengua que no té un estat propi que la defensi. I aquí és d’on plora la criatura. Podem parlar del lawfare i la guerra judicial contra el català, remuntar-nos a la sentència de l’Estatut, una llei importantíssima que forma part del bloc de la constitucionalitat, aprovada per una majoria amplíssima al Parlament, al Congrés dels Diputats, referendat pel poble de Catalunya. S’hi deia que el català era preferent perquè és una llengua que està en situació de risc. Posar-la en pla d’igualtat a la majoritària és maltractar-la. I va venir un tribunal polititzat, el Tribunal Constitucional, i una de les retallades que va fer va ser la d’aquest adjectiu.

Hi ha un estat que va a posar pals a les rodes al català. Mires la Constitució i objectivament no és dolenta: reconeix que l’Estat espanyol és plurilingüe. L’article 3, apartat tercer, que és un de pòrtic, ho diu, i que els poders públics tenen el mandat de vetllar per la seva protecció. I el poder judicial vetlla per la seva protecció? No. Com tota norma, i més constitucional, ha de ser objecte d’interpretació, i aquí hi ha el problema: la fa regressiva, i interpretada d’una altra manera el català podria gaudir de més bona salut. L’Estat espanyol ha subscrit la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que diu que s’han de defensar. Com que no ho fa, el Consell d’Europa el renya cada any, i l’Estat, en comptes de rectificar, només diu que els dictàmens no són vinculants. Aquest és el gest. En el fons hi ha un debat que transcendeix el purament lingüístic, perquè les llengües són un signe d’identitat i el català accentua el sentiment de pertinença al poble de Catalunya. Tots els que no creuen en la nació catalana miren d’erosionar-la i una manera de fer-ho és perjudicant la seva llengua. L’altre gran problema que tenim a l’administració de Justícia és que els jutges, magistrats, fiscals poden venir del conjunt de l’Estat espanyol a exercir a Catalunya sense haver de complir el requisit de conèixer el català.

Sí que ho és, i quan vols demanar un trasllat es pot arribar a valorar. Com a requisit inexcusable per exercir a Catalunya no s’exigeix. A algú li cap al cap que un mestre de nens de tres, quatre o cinc anys vingut de fora faci la classe en castellà? Doncs a la justícia, sí. I per entendre’t ho has de fer amb un traductor.

Les normes evidencien que anem enrere perquè la llei orgànica del poder judicial, en aquest article, però també la llei d’enjudiciament civil, diu que els jutges, magistrats, funcionaris, fiscals..., faran servir en totes les actuacions el castellà. On és aquí el respecte a la pluralitat plurilingüística quan el primer principi és tan excloent? És cert que hi ha un segon apartat on diu que tindran la facultat de fer servir la llengua cooficial si volen. No és obligatori, però sempre que les parts no al·leguin desconeixement d’aquesta llengua que els origini una situació d’indefensió. D’entrada veiem que el català, com el gallec, queda abans de començar fora de joc. Sí que reconeix que les parts també poden fer servir les llengües oficials que vulguin, i al final el problema és que en estar en un entorn tan castellanitzat a la pràctica és un dret que la majoria d’operadors jurídics i els justiciables hi acaben renunciant per una qüestió de sentit comú. Si el jutge no entén el català, no faràs de militant lingüista i mantenir-te en el català i demanar un traductor. No li podem demanar a la gent això. Que el jutge no entengui el català fa que tot es castellanitzi. Hem de canviar aquest marc que no protegeix el català i hauria de dir que ha de ser preferent i d’ús prioritari. Sumant-ho a la demanda que el català sigui un requisit a Catalunya, tindríem el 90% del problema solucionat. El 60% dels advocats de Catalunya fan servir el català entre ells i quan es posen la toga el percentatge baixa al 10% perquè l’entorn és una selva castellanitzada.

De moment sabem què hem de fer i treballem en el com. Ens vam reunir el dia 24 de novembre la comissió de llengua a Perpinyà i el punt principal era aquest encàrrec. Sempre he dit que s’ha de negociar políticament i un dels 50 punts de la taula de diàleg famosa és perquè no es canvien aquesta regulació i els requisits. Però el tema de la justícia no dona vots com obrir un teatre, fer un camp de futbol o obrir una carretera. És la germana petita dels pressupostos i sempre queda en un segon pla. No té rellevància social i té molta importància, perquè en un estat, si es vol de dret, no n’hi ha prou de tenir metges i professors, també hi ha d’haver justícia. Ara elaborarem diferents estratègies i línies de treball per aconseguir el que a nivell polític no s’ha aconseguit. Des del món corporatiu, i suposo que es basarà en la mobilització.

Sí. Hem de mirar que s’hi adhereixin els procuradors, els notaris, els registradors... Al final, quan hi ha temperatura, els polítics no poden mirar a un altre costat, i això és el que hem de mirar de provocar. Si no detecta que el cas de la llengua li pot acabar sent un problema, el polític no es mourà pas. El poble, la gent, la societat civil o les corporacions, en aquest cas professional com la nostra, ens hem de moure i reivindicar un tema de justícia, que no vol dir un privilegi, perquè la llengua afecta el nucli dels reconeixements constitucionals al dret de defensa i de tutela judicial efectiva. He tingut clients que no se saben explicar en castellà i després no se saben defensar prou bé al jutjat. El dret lingüístic té un component de dret de defensa. Però amb un canvi de llei sense aconseguir que els jutges tinguin el requisit de saber el català no n’hi haurà prou.

Les vocacions. A Catalunya no hi ha juristes que vulguin opositar per ser jutges. I els més de 600 que hi ha Catalunya no cobrim totes les places i se n’importen de fora, el català no és requisit, i es castellanitza el jutjat. El govern, com havíem reclamat recuperar, ha aprovat el programa de beques de 2,5 milions que s’inverteixen per formar 50 juristes que volen ser jutges. Si les aprova, tot i que les proves són en castellà, assegures que coneix el català, són d’aquí i que no hi ha tanta rotació perquè no voldran tornar. Critico que si se’ls ajuda amb les arques públiques, com a mínim, si no pot ser una obligació legal, hi hagi el compromís o una declaració que aquest jutge treballarà en català. També tenim el problema que tota la legislació de Madrid ve tota en castellà i abans no passava. Ho hem reclamat i el gabinet de Pedro Sánchez ens ha respost que treballaven amb una eina d’intel·ligència artificial perquè les normes que sortissin del Congrés de Diputats automàticament es traduïssin. Ara ho tornarem a reclamar. I lligat amb això hi ha la jurisprudència que es dicta a Catalunya, que hauria de sortir només en català, i demanem almenys que també surti en català. I reivindiquem, ara ja no com a pla pilot com es va fer en l’època de Núria de Gispert, que els jutjats de Catalunya es comprometin a treballar bàsicament en català. Allò va fer que més de 100 dels 600 jutjats s’hi adherissin i que l’índex de sentències en català pugés al 21%. I seria bo que els jutges, cada vegada que s’iniciés una vista oral, diguessin a tothom que pot fer servir la llengua que vulgui i a cada testimoni, que té aquest dret lingüístic i que si el jutge no l’entén hi haurà un traductor. Això donaria ales al català i trencaria la inèrcia que quan es posen la toga parlen només en castellà. Això amb una addenda al marc normatiu podria ser factible.

És cabdal. El futur de la llengua és el present dels joves, i si no la parles, el català té els dies comptats. Una de les conclusions de l’enquesta que va fer Plataforma per la Llengua en col·laboració amb el Consell entre 800 advocats, és que els joves fan servir menys el català als jutjats. És paradoxal, perquè en èpoques pretèrites a la facultat no hi havia gairebé possibilitats d’aprendre en català i ara en tenen una mica més. Lliga amb la tendència a la castellanització en general a tots els àmbits del país. El compromís és que, en la propera jornada de la llengua, des de la comissió en parlaríem i seria convidada protagonista. Avui en dia un estudiant no pot estudiar al cent per cent en català a cap universitat. N’hi ha una que s’acosta al 80%, però n’hi ha que tenen l’1 per cent. Els advocats també estan en constant formació i la producció de manuals, tractats, obres, etcètera, més del 90% és en castellà, inclús en temes de dret català. Sí que soc crític amb el col·lectiu en demanar-los que facin models en català, quan s’hagin de modificar, per adaptar-los a les noves normes.

Deixar la inèrcia i la sensibilització. Demanem normalitat al català i hi ha un tema de resiliència i actitud, de no moure’s del català quan s’ha començat encara que l’altra part ho faci en castellà. Provoca un efecte espill.