“El pessebre ha d’estar encarnat en la nostra pròpia geografia”

A Greccio, certament, la nit de Nadal de 1223 començà el fenomen pessebrístic, tot i que començà essent una mena de “pessebre vivent”, les figures vindrien una mica més tard. Des del món medieval, el pessebrisme, en tant que tradició viva, es resisteix a restar immòbil i explora noves formes i nous llenguatges per fer-nos arribar el seu missatge.

Sant Francesc d’Assís, marcat per la fonda experiència espiritual d’aquell pelegrinatge que l’any 1220 realitzà a Terra Santa, quan arribà el Nadal de 1223 es proposà, durant un breu sojorn a Greccio, de donar vida i expressió plàstica al fet històric, tan emotiu i ple de tendresa, de la humanització de Déu en el naixement del Fill de Déu. Aquelles grutes de la vall de Rieti, on hi ha el poblet de Greccio, a Francesc d’Assís li recordaven d’una manera molt viva i particular el paisatge viscut a Betlem.

A partir dels pessebres napolitans i provençals del segle XVIII –que han marcat fondament la tradició pessebrística de Catalunya i Mallorca– segons les tendències del moment històric, s’ha postulat la renovació de l’art pessebrístic per impedir que el Betlem, o pessebre, fos un plagi d’èpoques passades, ja que els pessebristes, amb les seves creacions nadalenques, se solen mostrar oberts a les inquietuds artístiques de cada moment, tot i que a Catalunya es prefereixen aquells pessebres amb el paisatge rural, amb imatges vuitcentistes, que encisà tant escriptors i artistes de la Renaixença catalana. Sí, som una mica lluny de Greccio, que fou un fet històric molt més proper als pessebres vivents que no pas als pessebres familiars de dimensions reduïdes i amb figuretes.

El papa Francesc a la carta Admirabile signum, publicada durant la seva visita al Santuari del Pessebre el dia 1 de desembre del 2019, tractà de manera ben explícita sobre la importància catequètica dels pessebres i animà el poble fidel a mantenir, cada Nadal, el pessebre a cada llar i, també, als espais públics, i sobretot demanà de recuperar-lo als llocs on s’hagi perdut la tradició. El papa assenyala que el pessebre sempre suscita sorpresa i admiració, és un art casolà que ens commou perquè ens manifesta la tendresa de Déu. Més encara, la preparació anyal del pessebre en clima de família ens ajuda enormement a reviure la història que succeí a Betlem de Judea.

El santuari de Greccio, i tota la vall de Rieti, és una meravella de la natura, un dels lloc més bonics d’Itàlia. Greccio és un santuari franciscà visitat, encara que no tant com els llocs franciscans d’Assís. Segurament que en aquest Any del Pessebre les peregrinacions hi augmentaran.

El pessebre va molt lligat a la tradició i espiritualitat franciscana, que, en aquest punt, és una tradició compartida per teatins, carmelites descalços i jesuïtes.

La primera descripció és la d’aquell pessebre que, en el llunyà segle XVI, ja feia al convent de París fra Bernat d’Osimo i que, en la seva estructura, ja comptava amb una gran cova i amb un paisatge fet amb roques de pedra tosca a guisa de muntanyes, amb branquillons per a arbres, amb verd i molsa, i amb un celatge per tal de donar-hi profunditat, una tipologia de pessebre que, progressivament, aniria passant a l’interior de les llars, però amb unes dimensions més reduïdes quan es produí la puixança del pessebrisme en la segona meitat del segle XVIII. A la Barcelona del barroc gaudí d’una enorme popularitat el pessebre monumental que els frares caputxins construïen, cada any, al convent de Santa Madrona, on ara hi ha la plaça Reial.

Les figures eren obra de fra Jaume Castelló o “Jaume dels Sants”. El pessebre l’any 1788 fou qualificat pel baró de Maldà de “memorable i antic”. Era un naixement de caràcter monumental molt visitat i elogiat pels barcelonins.

Fra Jaume dels Sants (Jaume Castelló, 1741-1811) era un reputat escultor sarrianenc que havia ingressat als caputxins en una edat força madura –quan tenia 56 anys– i que, essent religiós caputxí, es mostrà un gran propagador i artista del pessebrisme. Aquest frare dissenyà la figura pessebrística del pescador de canya i, alhora, també tingué cura d’embellir amb expressives escultures l’horta i jardí del convent de Santa Eulàlia, al Desert de Sarrià, que causaren l’admiració de Carles IV i de la família reial espanyola quan visitaren aquest convent l’any 1802.

El nostre pessebre és el paisatge de les nostres comarques. És genuïnament català i de tons pairals.

Els pessebres conventuals i catedralicis són els més antics, però amb l’arribada de les modes del barroc, i gràcies a la predicació dels framenors, el pessebre es reduí de dimensions i passà a les llars. Així nasqué el Betlem casolà!

Al monestir de Cuixà hi ha la capella del Pessebre a la cripta, un espai edificat a principis del segle XI amb l’objectiu de posar-hi una relíquia del sant pessebre procedent de Betlem. Per aquest motiu, doncs, la imatge de la Mare de Déu que hi fou col·locada va rebre la invocació de “la Mare de Déu del Pessebre”. La imatge és una expressiva talla de boix del segle XIV, molt venerada pel poble fidel.

En el text de l’Art pessebrístic, el pare Basili tractà de manera monogràfica sobre la tècnica constructiva dels pessebres, que, segons la tradició franciscano-caputxina, havien de ser decorats segons el paisatge de les nostres comarques i animats amb les figures dels pastors i els ramats de les nostres contrades catalanes i que són els protagonistes de les nostres nadales. El frare Basili de Rubí vindicà la construcció dels nostres pessebres populars, guarnits amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran i roc pinyolenc, i animats amb les tradicionals figuretes de “la dona que renta i la vella que fila” i amb les del típic capellà amb paraigua, les del caçador i de la masovera i, finalment, el grup de figures dels Reis d’Orient muntats no pas dalt d’enormes dromedaris o camells, sinó damunt d’eugues, o cavalcant àgils mules de les nostres establies.

El pare Basili i la tradició caputxina s’oposa a l’orientalització dels pessebres amb paisatges palestinencs. El pessebre ha d’estar encarnat en la nostra pròpia geografia.

El baró de Maldà, en els seus escrits, oferí nombroses notícies sobre els diversos pessebres construïts a la Ciutat Comtal, especialment sobre els preciosos naixements d’algunes cases senyorials ubicades als principals carrers barcelonins: Portaferrissa, Montcada, Ample i Baix de Sant Pere. A la Barcelona del segle XVIII foren molt admirats els pessebres bastits als domicilis de reputats llinatges, com ara els Dalmases, els de Dou, els Moixó i els Desvalls, entre d’altres, que comptaren amb figures de Ramon Amadeu, Damià Campeny, Domènec Talarn o Salvador Masdeu, entre d’altres.

Sí, més enllà de la tradició del suro i de les soques, a Barcelona es començà a treballar el paisatge amb guix escaiola per tal d’assolir un major detallisme i poder situar les escenes pessebrístiques dins dels diorames i fer exposicions de pessebres.

En tot pessebre les figures més importants són les del naixement o “misteri”: Jesús, Maria i Josep amb el bou i la mula. Les més típiques són el pastor de l’anunciata que bufa el foc i aquell pastor que fa l’allioli de codony.

Aquesta pregunta ja me l’esperava... La figura del caganer començà a introduir-se –i no pas de manera unànime– en alguns pessebres catalans de principi del segle XIX. Aquesta figura se solia situar en un lloc molt discret del pessebre –mai vistós– per tal de simbolitzar o expressar plàsticament el vincle del pessebre amb la mare terra, puix que el caganer, a través de la deposició fecal, la fertilitzava amb la femta. Altres hi volen veure una mena de contrapunt al missatge sobrenatural del pessebre, tant que en els nostres dies, i de manera desmesurada i força malintencionada, s’ha volgut mitificar i potenciar la figura del caganer, exagerant-ne la grolleria amb un excés de popularitat i fals tipisme. I no és pas la figura més típica del nostre pessebre, ni la més genuïna, ja que se’n troben en pessebres de Múrcia i de Nàpols.

Tradicionalment se sol començar per Santa Llúcia, el 13 de desembre. Alguns l’inauguren per la Puríssima, el 8 de desembre. Al convent acostumem a fer-lo força aviat i tenir-lo enllestit quan comença l’Advent.

En la litúrgia antiga era la festa que coronava el cicle de les festes nadalenques, quan després de 40 dies del Nadal, Jesús era presentat al temple i era –i és encara– una diada molt unida a les festes nadalenques. Arribada, doncs, la Candelera és el moment més adient de desfer el pessebre i guardar les figures i els suros fins l’any vinent.