Davant del mar d’Empúries

Vaig conèixer Xavier Rubert el 10 de setembre del 2001 –ho sé perquè aquell dia em va dedicar un llibre, Dios, entre otros inconvenientes– i la nostra amistat ha durat fins al 28 de gener del 2023. 22 anys de converses fascinants, de somriures i fraternitat, de cubates i Ducados. Recordo perfectament aquell dia a l’Escala. En una taula plena de gent, em vaig passar tot el sopar esperant fer un comentari enginyós sobre Schopenhauer, l’únic filòsof que havia llegit seriosament fins aquell moment. Tenia 17 anys. En acabar el sopar, em va dedicar el llibre “amb una abraçada còmplice” i, a sota, hi va apuntar el telèfon de casa seva a Barcelona. Érem veïns, tant a les Corts-Eixample com a l’Escala-Empúries, així que, des de llavors, ens vam anar veient periòdicament, els dos mig (o bastant) moixos per motius personals, i amb 44 anys de diferència.

Els estius, solíem quedar davant del mar d’Empúries i, a l’hivern, per Francesc Macià. La nostra amistat es va anar solidificant, fins al punt que, un dia, el 2012, em va tocar presentar el seu llibre autobiogràfic Dimonis íntims a la llibreria Vitel·la. Els dies abans de la presentació, em parlava molt de La Boétie, i jo vaig intuir que potser ho feia en relació a la seva llegendària amistat amb Montaigne. En aquell moment, no sabia com definir la nostra relació, així que em vaig decantar per dir que era el meu maître à penser, sense saber exactament a què em referia. Avui, puc dir que va ser el meu Montaigne.

Durant el meu doctorat a Stanford, el departament ens va requerir llegir els seus textos, excel·lents, tant d’estètica com de filosofia política. En presentar les seves idees, d’alguna manera em sentia ventriloqüant les nostres converses a Empúries. Les seves idees sobre ètica, el futur de Catalunya, De la identitat a la independència, en relació al Noucentisme i la seva manera d’integrar-ho en l’arribada de la flama olímpica han generat un intens moviment intel·lectual al nostre país –i en generaran molt més.

Fins al final, ja desproveït de tot discurs, en Xavier mantenia una sensibilitat que no tenia res a veure amb la raó. Era, bàsicament, emoció, manera de fer, gest. Amb un moviment de cella ho podia dir tot. Era una memòria muscular desenvolupada a partir de la seva teoria de la sensibilitat. Igual que la seva fascinació per la tragèdia grega o per Proust, els seus gestos es feien contagiosos, i la seva curiositat intel·lectual sempre funcionava com un desig triangular gràcies al qual vaig acabar aprenent bona part del que sé.

Recordo un dia que una cuidadora li va dir: “Senyor Xavier, vostè sap molt”, i ell va assentir amb calma. Una afirmació convençuda, que, juntament amb tots els llibres que ens envoltaven al seu pis de Diagonal amb Villarroel, el revestia de legitimitat. En Xavier era aquells llibres, alguns dels quals havia escrit ell mateix, però ja no sabia gairebé res del que havia sabut; amb prou feines em reconeixia. Tot i així, sabia que sabia o que havia sabut molt. Ell seguia allà, amb una voluntat de ferro, escollint-se a si mateix a diari, i fent bona la paraula que l’havia representat sempre: delicadesa.

Vaig tenir la sort, amb el temps, d’acostar-me més a la família, i la nostra relació va passar a ser bastant propera –ja ens trobàvem pel passadís de casa casualment. Va passar a ser una mica més com un pare, no només intel·lectual, i crec que aquesta era la seva vocació principal. Com em va dir en una entrevista, la manera com volia que el recordessin era amb els seus fills, pels seus fills. Així ho farem. Descansa en pau, Xavier.