Societat

Societat

L’estrès de no ser d’enlloc

L’associació de colombians de Girona i la Comunalitat del Güell col·laboren per ajudar els nouvinguts a arrelar

Un psiquiatre rebutja la medicalització per fer front als quadres severs de dol migratori atesos en centres de salut

L’asssociació Sociocultural de Colombians per a la Integració de Girona (Asocolgi) va néixer fa tres anys. Ebelín Cuero Góngora n’és la presidenta des del principi. Coneix la realitat de la comunitat colombiana a la ciutat, que integren uns 4.800 veïns empadronats. “Entre Can Gibert i Santa Eugènia, hi ha 78 nacionalitats diferents, i la comunitat colombiana és la tercera més gran, després de les d’Hondures i el Marroc.”

El treball de l’Asocolgi, amb seu al centre cívic de Santa Eugènia (Can Ninetes), ha permès copsar quines són les inquietuds i les necessitats dels nouvinguts arribats de l’altra banda de l’oceà Atlàntic. “A través de l’assessorament i l’acompanyament que fem [com a Asocolgi] a les persones que han emigrat, hem detectat moltes necessitats de sentir-se a prop, de treballar el benestar emocional de les persones...”, explica Cuero.

Asocolgui, una de les entitats activadores de la Comunalitat del Güell, ha generat uns espais, batejats com a Cafè i salut, en què, un cop al mes, fan acompanyament mental, físic i emocional. “Amb un cafetó colombià i un parell de rialles, fem teràpia del riure, fem aflorar les emocions, treballem el dol.”

El dol migratori es refereix al procés que viuen les persones que han d’hagut de marxar de casa i que no acaben de trobar un encaix en la seva nova situació. Justament, Asocolgi i la Comunalitat del Güell van organitzar, dijous, un seminari sobre la problemàtica a l’Espai Marfà. Hi van participar la pediatra Stella Mondragón, voluntària dels espais Cafè i salut, i el psiquiatre i professor de la Universitat de Barcelona Joseba Achotegui .

Achotegui va descriure, el 2002, un estrès “molt intens” de dol migratori, que va batejar com la síndrome d’Ulisses . Treballa amb persones immigrades en un servei específic a l’hospital Sant Pere Claver, a prop del port de Barcelona.

El dol “no és una malaltia i entenem que no s’ha de medicalitzar”: “S’han de fer programes psicosocials, de suport, de contenció per afavorir que tinguin més contactes, més xarxa i ajudar-los a integrar-se en la nova societat”, diu el psiquiatre, que també és codirector d’un institut a Londres que recull experiències d’arreu del món. “El 15% dels emigrants que van tant a les consultes de salut mental o de medicina general presenten un quadre de síndrome d’Ulisses.” Ebelín Cuero resumeix aquest dol: “Al final, hi ha gent que ha participat en un procés de teixit comunitari allà i que, quan arriba aquí, per les necessitats bàsiques, queda molt estancada, molt bloquejada... Hi ha una situació d’estrès perquè no ets ni aquí ni allà. Físicament, ets aquí, però, mentalment, estàs pensant allà i, al final, no es situes.”

La coordinadora de la Comunalitat, Edurne Bagué, destaca que és important incidir en la “pota comunitària” a l’hora de treballar el dol migratori. “Hi ha una dimensió col·lectiva, que implica un grup de veïns.”

En el seminari de dijous van prendre part, entre d’altres, tècnics d’ajuntaments, de la Diputació de Girona i de consells comarcals i representants del tercer sector.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.