Uns infants jugant al pati de l’antiga caserna de Sabadell és l’origen de l’escola de futbol La Caserna, un projecte col·lectiu que ja té cinc anys d’història i que mostra una altra manera de veure i viure el futbol. Oleguer Presas, exjugador del Barça, hi participa i n’és un dels formadors.
Què és l’escola de futbol La Caserna?
És un projecte obert a tota la ciutat. Neix d’unes famílies que van decidir donar resposta a una necessitat que tenien els seus fills de jugar a futbol i es van organitzen per fer-ho. Es treballa en comissions, com la d’economia, la feminista, la d’equipaments, la d’organització de partits amistosos i la de formadors. Són les famílies les que dinamitzen el dia a dia de l’entitat i hi col·laboren. Hi ha tres o quatre assemblees anuals en què es prenen les decisions i es fa el pla d’acció.
Si ja existien clubs de futbol perquè emprendre un nou projecte?
Al principi, les famílies veien que en els clubs habituals es demanava una sèrie de requisits i compromisos, i existia una mirada associada que no els agradava. A poc a poc, hem definit què és el que no ens agrada. Creiem que són espais on no tothom pot accedir-hi. És a dir, si no tens certa habilitat a molts dels llocs no hi entres, si no tens capacitat econòmica no pots pagar la fitxa federativa ni la quota, si no tens papers tampoc et pots federar... hi ha tot una sèrie de limitacions. Nosaltres intentem acollir tothom que ho vulgui i incloure’ls a les dinàmiques. A més, veiem que en aquests entorns hi ha un enfocament cap al rendiment i la tecnificació que posa sovint una pressió sobre els infants que no els deixa gaudir. No a tot arreu, però sí sovint. La nostra prioritat és passar-ho bé. I, per acabar, quan jugues sovint sorgeixen conflictes. Normalment, hi ha una autoritat que decideix què és correcte i que no. Per nosaltres és una oportunitat d’aprenentatge.
I com són els entrenaments?
Fem un entrenament normal, els exercicis que fem són els mateixos que en altres espais, però la dinàmica és molt dialogada. Comencem amb un rotllana inicial per dir com venim a la sessió, després s’explica la sessió, es fa i es tanca amb una rotllana d’avaluació. Tenim infants de 4 anys fins al sènior, majors de divuit anys. Vam començar entre 15 o 20 infants i ara superem el centenar . En alguns grups hi ha llistes d’espera. Fem discriminació positiva, en alguns casos, com quan no poden accedir a altres llocs.
Es juguen partits?
Sí, fem amistosos. No participem a cap lliga però els infants volen jugar. Volem que els infants millorin, i fins i tot guanyar, però incorporem una mirada a la possibilitat de perdre i de posar al centre el que passa als infants. L’important no és guanyar, posem l’atenció en el procés i en els aprenentatges.
No hi ha la figura de l’àrbitre?
No, juguem sense àrbitre. Intentem anar cap a aquesta essència del futbol, de fer-lo menys complex. Sempre s’ha jugat al pati de l’escola, al carrer i s’han acabat gestionant els conflictes. És veritat que sovint s’acaben resolen per diferències de poder i, nosaltres no fem d’àrbitres, però no deixem que el que té més prestigi o capacitat de convèncer s’acabi imposant. Es creen dinàmiques molt interessants de grup, tots es corresponsabilitzen.
Tenen formadors, no entrenadors.
La idea de l’entrenador ens ressonava molt com algú que entrena, guia i instrueix. Formador, des d’un punt de vista més pedagògic, ens agrada més. Vaig fer un curs d’entrenador i l’objectiu de la majoria de persones que hi eren era arribar al futbol professional. El que passa que molts comencen amb infants i joves, el que no té res a veure amb aquest espai de tecnificació i rendiment. Fa falta, segurament, una mirada més humana. A l’escola, són les famílies les que dinamitzen els entrenaments. Al principi del curs, reben una formació en aspectes tècnics i d’acompanyament. Hi ha un formador per cada sis o set infants.
El seu model té molts punts que el diferencien del tradicional.
No es tracta de confrontar dos models, sinó d’integrar una visió més humana, més d’acompanyament al futbol tradicional. Som una experiència molt petita i ens encantaria que això servís per incorporar la nova mirada en el model tradicional. La voluntat és incidir en la visió que es té del món del futbol.
Perquè un exjugador d’elit aposta per formar part d’un model diferent?
Em sento un afortunat i no en renego. He viscut coses excepcionals, que tant de bo tots els infants poguessin viure, però no tothom ho pot viure. Ets més conscient quan passa el temps . A final de temporada jo no tenia cap tipus d’angoixa, jugava tots els partits a categories inferiors, els entrenadors em tractaven bé, sabia que seguiria al club. Hi ha molts infants que juguen els minuts justos, que al final de temporada tenen l’angoixa per si els donaran la baixa... Tenia la sensació que el futbol era de fàcil accés i te n’adones, després, de totes les limitacions. No aconseguir-ho es veu com un fracàs i no s’acompanya en edats molts joves. El que no m’agrada d’aquest model és que deixa molta gent al marge i és on hem posat el focus en aquest projecte. Tothom hi ha de poder participar, tenir autoestima, s’ha de sentir acompanyat.