Tradicions
La Setmana Santa ben explicada
Fra Valentí Serra de Manresa publica ‘Passió per la Setmana Santa. Festes i tradicions’
La primera processó documentada a Catalunya va ser la d’Igualada el 1574, que va fer la Confraria de la Sang el dijous sant
“Els membres d’aquestes congregacions de tercerols servites [com la congregació dels Dolors], per tal de fer més lluïdes i vistoses les processons de Setmana Santa, a partir de la segona meitat del s. XVIII hi van integrar la comitiva dels armats. Semblaria que, inicialment, aquesta comitiva volia recordar aquell grup de soldats romans que custodiaven el sepulcre de Jesús”, diu fra Valentí Serra de Manresa en el seu darrer llibre, Passió per la Setmana Santa. Festes i tradicions, de la col·lecció L’Ermità de l’editorial Morera. Explica fra Valentí: “El peculiar estil de les processons de la Setmana Santa catalana que ha perdurat fins avui prové, en bona part, de la nova orientació que la reforma tridentina imprimí en les nombroses expressions de la religiositat popular, quan s’accentuà el caràcter religiós de les processons i, alhora, es maldà per convertir en simples espectadors la presència del poble fidel durant les processons ja que, com a conseqüència de la contrareforma, només es permetia de sortir a les processons a un nombre força reduït de penitents i, encara, integrats dins d’aquells grups organitzats que hi participaven a través de les confraries.” La primera processó que trobem documentada a Catalunya va ser la d’Igualada l’any 1574, una processó del dijous sant que organitzava la Confraria de la Sang i en la qual, inicialment, hi havia la presència de deixuplinants (que es flagel·laven en senyal de penitència), una reminiscència dels temps medievals que va començar a decaure a partir del Concili de Trento, en el s. XVI, tot i que en alguns indrets de l’Estat encara continuen sortint a les processons.
En aquest llibre, l’autor ofereix una aproximació històrica feta a partir de documents d’arxius i de fonts impreses poc conegudes i descriu les principals tradicions populars i religioses al voltant de la Setmana Santa a Catalunya, des de diumenge de Rams fins a Pasqua (les representacions teatrals, les caramelles, les danses de la mort), dedicant una particular atenció al viacrucis i a les processons. També, i com no podia ser d’una altra manera, l’arxiver del convent dels caputxins de Sarrià i expert, com històricament ho han estat els franciscans, en cuina i herbes remeieres, relata les principals herbes sanes vinculades a la Passió i els àpats més característics entorn de la Setmana Santa, que, com se sap, s’oposen a l’abundància i es caracteritzen per l’austeritat tant en l’elaboració dels aliments com en els ingredients emprats. “Per Pasqua, carn de corder, i per Nadal, de galliner”, diu una dita popular que recull fra Valentí. Però en recull més: “per Pasqua Granada, l’espiga daurada”, “per divendres sant, a collir farigola al camp”. I esmenta, entre les plantes pròpies d’aquesta època i més estimades de la Mediterrània, el tapís de Nostre Senyor, coneguda popularment com la farigola. Recorda que a casa nostra, “en arribar el moment de fer el pessebre, hi havia el costum de posar dins de la cova o el portal un brot de farigola, que, segons la tradició, hauria estat la primera planta que trepitjà el Nen i també la darrera que Jesús petjà en el cim del Calvari”.